Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 19 de maig de 2018

Les torres d’aigua de Terrassa


La funció d’una torre d’aigua, altrament dites repartidors o plomers, és o era la distribució d’aigua a la zona veïnal.
Ho expliquen Pere Pastallé i Sucarrats i Miquel Solé i Sanabra al llibre “Mina Pública d’Aigües de Terrassa”. Els autors ens fan una definició del què eren i són les torres d’aigua.
Eren torres d’una mica més d’un metre quadrat de planta i d’alçada variable –l’alçada normal estava entre els quatre i els sis metres- però superior a les cases a les quals subministrava, ja que l’aigua hi arribava per la força de la gravetat. Al seu interior hi havia una canonada per la qual l’aigua arribava de manera constant a la part superior de la torre. En aquesta zona, al costat d’una plataforma, hi havia un recipient amb ranures de diverses dimensions que deixaven passar l’aigua a una sèrie de calaixos o bossetes més petites, dels quals sortien els tubs que portaven l’aigua fins a la casa del client. La ranura que deixava entrar l’aigua a les bossetes variava en funció de la quantitat de plomes d’aigua que havia de rebre el client. Sovint l’aigua que sortia cap el client encara es tornava a repartir en un repartidor més petit i particular.”

Relació de torres d’aigua terrassenques que segueixen en peu o han estat enderrocades:

   Carrer del Pantà, 42. Situada al costat de l’aparcament soterrat del Vapor Ventalló.

Disposa de portella i de tres finestres, i algunes parts es mantenen arrebossades. Roman semi-aïllada després de l’enderroc de les edificacions veïnes.
 
Torre del carrer Pantà / AMAT
 Carrer d’Arquímedes cantonada amb Martín Díez. La torre d’aigua no té realment cap valor arquitectònic remarcable. És una de les més antigues de la ciutat. Per una fotografia de l’any 1885, se sap que ja existia abans d’aquest any.
Torre Arquímedes/Martín Díez / Joaquim Verdaguer
Actualment està adossada a un immoble que  no té més de trenta anys, i la torre està perfectament integrada en el conjunt, en formes i materials. En temps passats estava exempta, sola al mig d’una zona sense urbanitzar. Ara només es veuen dues cares.
Torre d’aigües d’una planta quadrada, de torre, amb tres úniques obertures i una portella a la part inferior, i un petit canvi de textura, amb arrebossat a baix i totxo vista a dalt, resultat de les múltiples transformacions produïdes pel pas del temps i per l’efecte de les inclemències meteorològiques. Es veuen dues finestres, una d’elles tapiada. El coronament ha desaparegut, possiblement quan es va construir l’edifici al que està adossada. La causa podria ser la por a despreniments.
   Clínica del Remei. Aquesta torre situada a la plaça Doctor Robert adossada a una façana de la Clínica del Remei, és la més interessant des del punt de vista constructiu de totes de les que es conserven i de les que es van aixecar. Es mou en un estil neo-àrab. Originàriament era un edifici aïllat i l’alçada de la torre arribava només fins a la segona finestra. L’any 1919, l’arquitecte Melcior Viñals reformà el repartidor i augmentà fins al doble l’alçada original de la torre, coronant-la amb la teulada a quatre vessants. 
Torre Clínica del Remei / AMAT
Va mantenir l’estil neo-àrab de Joan Baptista Feu i Puig; ús del maó vist, decoracions d’estrelles de vuit puntes i finestres en arc de ferradura. Era el plomer número 6 de la Mina, com ho recorda el plafó de ceràmica encastat sobre una de les finestres i que porta aquesta inscripció.

El plomer està decorat amb elements neo-àrabs (plafons en forma d’estels, finestres amb arc de ferradura). És totalment d’obra vista, amb verdugades a cada forjat. Té un ric molduratge a la cornisa de coronament, una teulada a quatre aigües de teules vidriades i una cúpula ultrapassada recoberta d’escames de ceràmica vidriada de color groc.

  
Torre Quatre Carreteres / Joaquim Verdaguer
  Quatre Carreteres. Situada a l’encreuament de les carreteres de Montcada i Rubí i el carrer de Topete. La data de construcció és de finals del segle XIX i principi del XX. És una torre coronada per una cúpula recoberta d’escames de ceràmica de colors i una cornisa amb merlets. A la base té una font pública i la portella de la torre d’aigües.
És una de les poques torres de Terrassa catalogades. El repartidor té la particularitat d’incorporar a la seva base una font pública, d’ella arrenca la torre que sobresortia de l’habitatge de la carretera de Rubí al qual estava adossada. L’any 2011 amb l’enderroc dels habitatges adossats i la nova edificació d’habitatges més endarrerits ha fet que la torre quedi al bell mig de l’encreuament de les “quatre carreteres”. Un punt estratègic de comunicacions que segueix una de les zones més transitades de la ciutat. A l’enclavament on està ubicada la torre tot el seu entorn ha canviat, amb la construcció d’una semi-rotonda al davant, la urbanització de la carretera de Montcada i la construcció del macrocomplex de vivendes i d’oci Parc Segle XXI. No hi ha cap dubte pel lloc en el que està i perquè es veu des de diferents perspectives, que és un dels repartidors més conegut de Terrassa i dels pocs que se sap situar.
El plomer i la font, propietat de Mina Pública d’Aigües, foren restaurats l’any 1993 i  amb les obres de remodelació de l’espai de l’any 2011 fou restaurada de nou.
   Valhonrrat-Col·legi. Aquesta torre està adossada a l’edifici que fa cantonada entre els dos carrers. Obra de l’arquitecte Joan Baptista Feu i Puig es va construir al darrer terç del segle XIX. És una de les peces amb una construcció més original, raó per la qual ja fa anys es va incorporar al Catàleg d’Edificis d’Interès.
Es troba integrada en el conjunt arquitectònic del carrer, amb uns edificis que recorden les formes de finals del segle XIX.
Torre Valhonrat/Col·legi / Joaquim Verdaguer
L’arrebossat original quasi bé es reconeix del tot a baix, i més amunt es conserva alguna resta. Demostra que aquestes torres estaven totes arrebossades, malgrat estar construïdes amb maó vist, cosa molt més barata a l’època i fàcil de mantenir en aquest tipus d’arquitectura vertical.
Hom ha de suposar que fa uns anys, per l’estat dels marcs i de les fustes, va decidir col·locar unes reixetes a les finestres per evitar que fos un niu constant de coloms i que es pogués veure afectada l’estructura interior.
És una construcció de totxo arrebossada de planta quadrada, amb una teulada a quatre vessants i una bola esfèrica de ceràmica vidriada de color fosc –ara pràcticament desapareguda- que la remata. El repartidor sobresurt per damunt de l’edifici i presenta diverses finestres amb arc de mig punt.
La façana principal, la que dóna al carrer del Col·legi, presenta tres obertures. La portella correspon a la planta baixa, al primer pis tenim una altra obertura i, pràcticament a sota del ràfec de la teulada, una tercera. A més, en tenim una altra, a dalt de tot, a la façana que dóna la carrer de Vallhonrat.

   Carrer d’Arquímedes, 170. Està situada a la finca dels germans Torrella. La portella que hi ha a la planta baixa és l’únic element que ens permet conèixer la seva presència física. Malgrat tot, manté les dues finestres. Està arrebossada amb el mateix material i del mateix color que el pàrquing que té adossat

Torre Garcia Humet-Joaquim de Paz / JoaquimVerdaguer
  Carrer de Garcia Humet cantonada amb el carrer de Joaquim de Paz. Llàtzer Marinel·lo, com a secretari de la junta de govern de la Mina, reclamava el 22 d’abril de 1880 a l’Ajuntament, la concessió d’un permís per fer obres de reforma al repartidor situat a la cantonada de la “la calle de Paz con la Media del Paseo”.
Avui manté la portella i disposa d’una finestra amb un petit enreixat. Adossat a la paret del repartidor hi ha la placa del nom del carrer i una senyal de trànsit.
   Carrer de Salmerón Torre enderrocada construïda l’any 1917. Tenia una porta baixa i estreta i una alçada mitjana amb dues finestres.
   Carrer d’Arquímedes, 118. Aquesta torre està totalment integrada a la façana de l’edifici. Té una planta baixa amb una portella i dues obertures corresponent al primer pis i al segon. Un dels aspectes que sorprèn són tots els elements que ara acompanyen el repartidor. Aprofitant la seva alçada i la seva situació cantonera, té una torreta elèctrica i desenes de cables elèctrics. També és una postal de la senyalística, per la gran quantitat de senyals que incorpora o té properes.
   Carrer de Vallparadís, 65. Torre d’aigues enderrocada l’any 2006. El que la feia destacable era que abandonava els colors grisosos, blancs i marronosos d’altres, per aprofundir en tons forts de groc i de blau, jugant amb l’edifici que l’integrava. El repartidor mantenia  la portella i dues finestres
   Carrer de Sant Quirze, 43. Repartidor en la que destaquen les teules de color verd i groc. Manté la portella i les finestres i està arrebossa per la part que dóna al carrer. Per l’altra banda, ens apareix pintada de blanc, com la casa adossada . Té una finestra estil mossàrab. Aquesta torre es va construir l’any 1888 obra de Joan Baptista Feu.
   Carrer de l’Església. Es va construir el 1852. Trobem notícies d’aquest repartidor en un expedient de maig de 1880 on ens parla de la reforma de la part superior.
   Carrer de Sant Genís, 53. És el típic repartidor terrassenc, amb portella, estrella decorativa  i finestra. Va ser construïda per Joan Baptista Feu. La portella és baixa i estreta, però accessible.
  Carrer de Sant Valentí, 137. Torre d’aigües esderrocada. Es va construir l’any 1882.
 Carrer Cremat, 2.Està situada a una cantonada, amagada tapada per diferents caixes de companyies de serveis. Es va construir l’any 1859 i està ubicada on antigament hi havia la font de la vila
   Carrer de Sant Domènec, 3. Repartidor enderrocat. Estava a la façana d’una casa vella
   Carrer del Passeig. Desapareguda. Estava adossada a una casa particular.
  Carrer de Joaquim de Paz. Situada prop la cantonada del carrer de Passeig. Construïda per Joan Baptista Feu, porta els símbols que el representen: l’estella i la finestra d’estil Mossàrab
Torre Joaquín de Paz / Joaquim Verdaguer
  Carrer de Sant Isidre. Situada prop de l’Escola de la Llar. Torre no adscrita a la xarxa de la Mina d’aigua. Les seves característiques són diferents a les torres convencionals.
  
Torre del Cementiri / JV
Cementiri Municipal.
L’any 1928 es va començar a construir un nou cementiri municipal, segons el projecte de Melcior Viñals, en terres de Can Torrella de Mas, arran la carretera de Montcada. Una de les primeres construccions va ser la torre d’aigües que devia subministrar l’aigua per les obres i, posteriorment, de servei al cementiri. Com a font de subministrament s’aprofità el pas de la Mina Marí pel terreny del cementiri. L’any 1872, Andreu Marí comprava la Mina Vinyals que anava paral·lela a la riera del Palau. El seu projecte i la seva realització va ser portar a Sabadell l’aigua d’aquesta mina, mitjançant un conducció o mina paral·lela a la carretera de Montcada.
La torre d’aigües, dissenyada per l’arquitecte Melcior Viñals, és totxo vist amb alguns detalls ornamentals. És de planta  amb una escala interior que dóna accés a una plataforma que rodeja el dipòsit, situada a l’alçada de quatre pisos. Aquest té una capacitat de 15m³. És una de les torres més singulars de la ciutat.
   Torres o dipòsits més enllà de la xarxa de la Mina d’aigües.La xarxa de plomers creada a la segona dècada del segle XIX per Mina Pública abastia a la major part de la població egarenca, però restaven alguns buits que els ciutadans es van encarregar d’omplir. Tenim exemples reeixits, com els repartidors de la Cooperativa Popular Els Amics, de la zona d’en Pere Parres, i els d’alguns particulars. Un terrassenc de cognom Fontcuberta en va col·locar un a la cruïlla dels carrers de Ramon Llull i de Salvà, al barri de Ca N’Aurell –si la documentació i la memòria no ens fallen, es va enderrocar el 1979-. 
Dipòsit del Foncuberta. 1979 / Manuel Tobella-Arxiu Tobella
Un altre exemple: al carrer del Doctor Ullés, entre Galileu i Nicolau Talló, hi havia la Mina d’en Reig, molt famosa, que facilitava l’aigua a les vivendes del seu entorn. També cal recordar el dipòsit visible des de la carretera de Matadepera a l’alçada del carrer de Portugal. Mines i pous eren les seves fonts d’abastament.
Però podem recordar també els repartidors que es varen aixecar a masies que ja començaven a veure créixer els barris del seu entorn –com les de Ca n’Aurell i de Can Palet-. Entenem en aquest cas l’accepció àmplia de barri, la que es refereix al conjunt d’edificacions que s’aixequen en un lloc determinat, i no a l’espai tancat de paret o diferents cossos d’edificis situats davant la façana principal de la masia. 
Dipòsit de la Cooperativa Els Amics / Àngel Cos
Per la seva importància ens sembla adient parlar una mica a fons de la Cooperativa Popular Els Amics. Es va constituir el 1929. Uns egarencs es van acollir a un decret llei de 1924 i es van disposar a construir tres grups de vivendes, a la carretera de Rubí, a la zona de la mina d’en Pauet,i entre els carrers de Marqués de Comillas, Transversal i Torrent. Per l’abastiment d’aigua es va construir, al carrer de Transversal, una estació de tractament d’aigua amb la extracció d’un pou que conté aigua a partir dels 18 metres de fondària. Uns aparells eliminen els nitrats. L’aigua s’eleva fins a un dipòsit de 25 mil litres situat a 14 metres d’alçada, des d’on es reparteix a unes 125 habitatges. 

Fonts consultades:
OLLER, Manuel; SUÁREZ, Francesc; VERDAGUER, Joaquim. Les Torres d’aigua a Terrassa.Fundació Mina d’aigües de Terrassa. 2006.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada