La funció d’una torre d’aigua, altrament
dites repartidors o plomers, és o era la distribució d’aigua a la zona veïnal.
Ho
expliquen Pere Pastallé i Sucarrats i Miquel Solé i Sanabra al llibre “Mina
Pública d’Aigües de Terrassa”. Els autors ens fan una definició del què eren
i són les torres d’aigua.
“Eren
torres d’una mica més d’un metre quadrat de planta i d’alçada variable
–l’alçada normal estava entre els quatre i els sis metres- però superior a les
cases a les quals subministrava, ja que l’aigua hi arribava per la força de la
gravetat. Al seu interior hi havia una canonada per la qual l’aigua arribava de
manera constant a la part superior de la torre. En aquesta zona, al costat
d’una plataforma, hi havia un recipient amb ranures de diverses dimensions que
deixaven passar l’aigua a una sèrie de calaixos o bossetes més petites, dels
quals sortien els tubs que portaven l’aigua fins a la casa del client. La
ranura que deixava entrar l’aigua a les bossetes variava en funció de la
quantitat de plomes d’aigua que havia de rebre el client. Sovint l’aigua que
sortia cap el client encara es tornava a repartir en un repartidor més petit i
particular.”
Relació de torres d’aigua terrassenques que
segueixen en peu o han estat enderrocades:
Carrer del Pantà, 42. Situada
al costat de l’aparcament soterrat del Vapor Ventalló.
Disposa
de portella i de tres finestres, i algunes parts es mantenen arrebossades.
Roman semi-aïllada després de l’enderroc de les edificacions veïnes.
 |
| Torre del carrer Pantà / AMAT |
Carrer d’Arquímedes cantonada amb Martín
Díez. La
torre d’aigua no té realment cap valor arquitectònic remarcable. És una de les
més antigues de la ciutat. Per una fotografia de l’any 1885, se sap que ja
existia abans d’aquest any.
 |
| Torre Arquímedes/Martín Díez / Joaquim Verdaguer |
Actualment està adossada a un immoble
que no té més de trenta anys, i la torre
està perfectament integrada en el conjunt, en formes i materials. En temps
passats estava exempta, sola al mig d’una zona sense urbanitzar. Ara només es
veuen dues cares.
Torre d’aigües d’una planta quadrada, de
torre, amb tres úniques obertures i una portella a la part inferior, i un petit
canvi de textura, amb arrebossat a baix i totxo vista a dalt, resultat de les
múltiples transformacions produïdes pel pas del temps i per l’efecte de les
inclemències meteorològiques. Es veuen dues finestres, una d’elles tapiada. El
coronament ha desaparegut, possiblement quan es va construir l’edifici al que
està adossada. La causa podria ser la por a despreniments.
Clínica del Remei. Aquesta torre situada
a la plaça Doctor Robert adossada a una façana de la Clínica del Remei, és la
més interessant des del punt de vista constructiu de totes de les que es
conserven i de les que es van aixecar. Es mou en un estil neo-àrab.
Originàriament era un edifici aïllat i l’alçada de la torre arribava només fins
a la segona finestra. L’any 1919, l’arquitecte Melcior Viñals reformà el
repartidor i augmentà fins al doble l’alçada original de la torre, coronant-la
amb la teulada a quatre vessants.
 |
| Torre Clínica del Remei / AMAT |
Va mantenir l’estil neo-àrab de Joan Baptista
Feu i Puig; ús del maó vist, decoracions d’estrelles de vuit puntes i finestres
en arc de ferradura. Era el plomer número 6 de la Mina, com ho recorda el plafó
de ceràmica encastat sobre una de les finestres i que porta aquesta inscripció.
El plomer està decorat amb
elements neo-àrabs (plafons en forma d’estels, finestres amb arc de ferradura).
És totalment d’obra vista, amb verdugades a cada forjat. Té un ric molduratge a
la cornisa de coronament, una teulada a quatre aigües de teules vidriades i una
cúpula ultrapassada recoberta d’escames de ceràmica vidriada de color groc.
 |
| Torre Quatre Carreteres / Joaquim Verdaguer |
Quatre
Carreteres. Situada
a l’encreuament de les carreteres de Montcada i Rubí i el carrer de Topete. La
data de construcció és de finals del segle XIX i principi del XX. És una torre
coronada per una cúpula recoberta d’escames de ceràmica de colors i una cornisa
amb merlets. A la base té una font pública i la portella de la torre d’aigües.
És una de les poques torres de Terrassa
catalogades. El repartidor té la particularitat d’incorporar a la seva base una
font pública, d’ella arrenca la torre que sobresortia de l’habitatge de la
carretera de Rubí al qual estava adossada. L’any 2011 amb l’enderroc dels
habitatges adossats i la nova edificació d’habitatges més endarrerits ha fet
que la torre quedi al bell mig de l’encreuament de les “quatre carreteres”. Un
punt estratègic de comunicacions que segueix una de les zones més transitades
de la ciutat. A l’enclavament on està ubicada la torre tot el seu entorn ha
canviat, amb la construcció d’una semi-rotonda al davant, la urbanització de la
carretera de Montcada i la construcció del macrocomplex de vivendes i d’oci
Parc Segle XXI. No hi ha cap dubte pel lloc en el que està i perquè es veu des
de diferents perspectives, que és un dels repartidors més conegut de Terrassa i
dels pocs que se sap situar.
El plomer i la font, propietat de Mina
Pública d’Aigües, foren restaurats l’any 1993 i
amb les obres de remodelació de l’espai de l’any 2011 fou restaurada de
nou.
Valhonrrat-Col·legi. Aquesta torre està
adossada a l’edifici que fa cantonada entre els dos carrers. Obra de
l’arquitecte Joan Baptista Feu i Puig es va construir al darrer terç del segle
XIX. És una de les peces amb una construcció més original, raó per la qual ja
fa anys es va incorporar al Catàleg d’Edificis d’Interès.
Es troba integrada en el conjunt
arquitectònic del carrer, amb uns edificis que recorden les formes de finals
del segle XIX.
 |
| Torre Valhonrat/Col·legi / Joaquim Verdaguer |
L’arrebossat original quasi bé es reconeix
del tot a baix, i més amunt es conserva alguna resta. Demostra que aquestes
torres estaven totes arrebossades, malgrat estar construïdes amb maó vist, cosa
molt més barata a l’època i fàcil de mantenir en aquest tipus d’arquitectura
vertical.
Hom ha de suposar que fa uns anys, per
l’estat dels marcs i de les fustes, va decidir col·locar unes reixetes a les
finestres per evitar que fos un niu constant de coloms i que es pogués veure
afectada l’estructura interior.
És una construcció de totxo arrebossada de
planta quadrada, amb una teulada a quatre vessants i una bola esfèrica de
ceràmica vidriada de color fosc –ara pràcticament desapareguda- que la remata.
El repartidor sobresurt per damunt de l’edifici i presenta diverses finestres
amb arc de mig punt.
La façana principal, la que dóna al carrer
del Col·legi, presenta tres obertures. La portella correspon a la planta baixa,
al primer pis tenim una altra obertura i, pràcticament a sota del ràfec de la
teulada, una tercera. A més, en tenim una altra, a dalt de tot, a la façana que
dóna la carrer de Vallhonrat.
Carrer d’Arquímedes, 170. Està
situada a la finca dels germans Torrella. La portella que hi ha a la planta
baixa és l’únic element que ens permet conèixer la seva presència física.
Malgrat tot, manté les dues finestres. Està arrebossada amb el mateix material
i del mateix color que el pàrquing que té adossat
 |
| Torre Garcia Humet-Joaquim de Paz / JoaquimVerdaguer |
Carrer de Garcia Humet cantonada amb el
carrer de Joaquim de Paz. Llàtzer Marinel·lo, com a secretari de la junta de govern
de la Mina, reclamava el 22 d’abril de 1880 a l’Ajuntament, la concessió d’un
permís per fer obres de reforma al repartidor situat a la cantonada de la “la
calle de Paz con la Media del Paseo”.
Avui
manté la portella i disposa d’una finestra amb un petit enreixat. Adossat a la
paret del repartidor hi ha la placa del nom del carrer i una senyal de trànsit.
Carrer de Salmerón Torre enderrocada
construïda l’any 1917. Tenia una porta baixa i estreta i una alçada mitjana amb
dues finestres.
Carrer d’Arquímedes, 118. Aquesta torre està
totalment integrada a la façana de l’edifici. Té una planta baixa amb una
portella i dues obertures corresponent al primer pis i al segon. Un dels
aspectes que sorprèn són tots els elements que ara acompanyen el repartidor.
Aprofitant la seva alçada i la seva situació cantonera, té una torreta
elèctrica i desenes de cables elèctrics. També és una postal de la
senyalística, per la gran quantitat de senyals que incorpora o té properes.
Carrer de Vallparadís, 65. Torre d’aigues
enderrocada l’any 2006. El que la feia destacable era que abandonava els colors
grisosos, blancs i marronosos d’altres, per aprofundir en tons forts de groc i
de blau, jugant amb l’edifici que l’integrava. El repartidor mantenia la portella i dues finestres
Carrer de Sant Quirze, 43. Repartidor en la que
destaquen les teules de color verd i groc. Manté la portella i les finestres i
està arrebossa per la part que dóna al carrer. Per l’altra banda, ens apareix
pintada de blanc, com la casa adossada . Té una finestra estil mossàrab.
Aquesta torre es va construir l’any 1888 obra de Joan Baptista Feu.
Carrer de l’Església. Es va construir el
1852. Trobem notícies d’aquest repartidor en un expedient de maig de 1880 on
ens parla de la reforma de la part superior.
Carrer de Sant Genís, 53. És el típic
repartidor terrassenc, amb portella, estrella decorativa i finestra. Va ser construïda per Joan
Baptista Feu. La portella és baixa i estreta, però accessible.
Carrer de Sant Valentí, 137. Torre d’aigües esderrocada. Es va construir l’any
1882.
Carrer Cremat, 2.Està situada a una
cantonada, amagada tapada per diferents caixes de companyies de serveis. Es va
construir l’any 1859 i està ubicada on antigament hi havia la font de la vila
Carrer de Sant Domènec, 3. Repartidor enderrocat. Estava a la façana d’una casa
vella
Carrer del Passeig. Desapareguda. Estava
adossada a una casa particular.
Carrer de Joaquim de Paz. Situada prop la
cantonada del carrer de Passeig. Construïda per Joan Baptista Feu, porta els
símbols que el representen: l’estella i la finestra d’estil Mossàrab
 |
| Torre Joaquín de Paz / Joaquim Verdaguer |
Carrer de Sant Isidre. Situada prop de
l’Escola de la Llar. Torre no adscrita a la xarxa de la Mina d’aigua. Les seves
característiques són diferents a les torres convencionals.
 |
| Torre del Cementiri / JV |
La
torre d’aigües, dissenyada per l’arquitecte Melcior Viñals, és totxo vist amb
alguns detalls ornamentals. És de planta
amb una escala interior que dóna accés a una plataforma que rodeja el
dipòsit, situada a l’alçada de quatre pisos. Aquest té una capacitat de 15m³.
És una de les torres més singulars de la ciutat.
Torres o dipòsits més enllà de la xarxa de
la Mina d’aigües.La
xarxa de plomers creada a la segona dècada del segle XIX per Mina Pública
abastia a la major part de la població egarenca, però restaven alguns buits que
els ciutadans es van encarregar d’omplir. Tenim exemples reeixits, com els
repartidors de la Cooperativa Popular Els Amics, de la zona d’en Pere Parres, i
els d’alguns particulars. Un terrassenc de cognom Fontcuberta en va col·locar
un a la cruïlla dels carrers de Ramon Llull i de Salvà, al barri de Ca N’Aurell
–si la documentació i la memòria no ens fallen, es va enderrocar el 1979-.
 |
| Dipòsit del Foncuberta. 1979 / Manuel Tobella-Arxiu Tobella |
Un
altre exemple: al carrer del Doctor Ullés, entre Galileu i Nicolau Talló, hi
havia la Mina d’en Reig, molt famosa, que facilitava l’aigua a les vivendes del
seu entorn. També cal recordar el dipòsit visible des de la carretera de
Matadepera a l’alçada del carrer de Portugal. Mines i pous eren les seves fonts
d’abastament.
Però podem recordar també els repartidors que
es varen aixecar a masies que ja començaven a veure créixer els barris del seu
entorn –com les de Ca n’Aurell i de Can Palet-. Entenem en aquest cas
l’accepció àmplia de barri, la que es refereix al conjunt d’edificacions que
s’aixequen en un lloc determinat, i no a l’espai tancat de paret o diferents
cossos d’edificis situats davant la façana principal de la masia.
 |
| Dipòsit de la Cooperativa Els Amics / Àngel Cos |
Per la seva importància ens sembla adient
parlar una mica a fons de la Cooperativa Popular Els Amics. Es va constituir el
1929. Uns egarencs es van acollir a un decret llei de 1924 i es van disposar a
construir tres grups de vivendes, a la carretera de Rubí, a la zona de la mina
d’en Pauet,i entre els carrers de Marqués de Comillas, Transversal i Torrent.
Per l’abastiment d’aigua es va construir, al carrer de Transversal, una estació
de tractament d’aigua amb la extracció d’un pou que conté aigua a partir dels
18 metres de fondària. Uns aparells eliminen els nitrats. L’aigua s’eleva fins
a un dipòsit de 25 mil litres situat a 14 metres d’alçada, des d’on es
reparteix a unes 125 habitatges.
Fonts
consultades:
OLLER,
Manuel; SUÁREZ, Francesc; VERDAGUER, Joaquim. Les Torres d’aigua a Terrassa.Fundació Mina d’aigües de Terrassa.
2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada