La Carretera de Matadepera

Com és evident, la carretera porta el nom del municipi de Matadepera limítrof amb el de Terrassa.

Antigament, per anar de Terrassa a Matadepera o a Sant Llorenç, els terrassencs tenien que transitar pel camí que, des de la porta de Sant Joan enfilava pels actuals carrers de Mas Adei i Independència fins a Can Roca. Des d’allà, en diagonal, traspassava el torrent de Vallparadís i, un camí de carreter portava fins a Matadepera. Un altre camí de ferradura es dirigia cap el nord fins a l’Alsina del Sal·lari, on pel graons de Mura s’arribava a aquesta població. Més amunt de l’Alsina del Sal·lari el camí  també seguia per l’actual carretera fins a prop d’arribar al Coll de Estenalles, on es desviava cap a la dreta per enfilar la carena fins al poblat de Coll d’Eres. Aquest tram de camí, en alguns sector empedrat, rebia el nom de camí de la Calçada, de possible origen romà. El seu destí era Sant Llorenç Savall. El tram del Coll de Estenalles fins a Mura no es va fer fins el segle XX, moment en què el vial es va anomenar «Carretera de Talamanca».

També es podia anar a Sant Llorenç passant el pont de Sant Pere i per l’actual carrer Llibertat arribar fins el masos de Can Tusell i Can Fatxó

La carretera a l'alçada de Can Fatxò / Fons Ragon-AMAT

A l’esquerra de la placeta de la Creu de Sant Pere començava el carrer del Nord (actual carretera de Matadepera) amb una dotzena de cases a la dreta passat el carrer Sal·lari que començaven a definir el que seria la projectada, l'any 1881, carretera a Talamanca per tal d’unir el Vallès i el Bages via Mura i Talamanca.

Les obres de construcció com a carretera es van iniciar l'any 1890 i un anys després arribava fins a l'Hostalet. Però no fou fins l'any 1901 que arribà a Talamanca amb dues desviacions, una cap a Matadepera i l'altra cap a Mura.

Per que fa el tram urbà, quan es començà a construir la carretera, des de la placeta de la Creu les últimes cases no arribaven més enllà del carrer de Ponent. A aquest començament de carretera, els santperencs l’anomenaven carrer del Nord.

Carrera ciclista / Fons Ragon-AMAT

A principi del segle XX les cases, per la dreta arribaven al carrer Ponent i per l’esquerra, al carrer Fraternitat. El 1894 s’inaugurava la Casa del poble a la cantonada amb el carrer Fraternitat. En el lloc que ocupa actualment el restaurant Imperial, l’any 1914 hi havia el camp de futbol del Català FC, on més tard es va construir la seu dels Salistes o monàrquics i, per últim, la reconversió en cinema i restaurant.

La carretera l'any 1925 / AMAT

A la dècada dels anys 20 ja s’havia edificat més enllà de Can Tusell i de Can Fatxó. Als anys 70 es van construir els blocs de pisos del Pla del Bon Aire als quals se’ls anomenava “pisos de la carretera de Matadepera”. El 1980 es van construir els pisos de Can Tusell.

Quan el poble de Sant Pere va ser agregat a Terrassa com a barri, la carretera de Matadepera es va transformar en un eix comercial i encara més amb la construcció del Mercat de Sant Pere més enllà del carrer Ample que va donar vitalitat a tota aquesta zona.

La nevada del 1962

La carretera tenia llocs d’esbarjo com un petit teatre de varietés que antuvi havia estat la seu social dels Salistes a la barriada de Sant Pere, i que va transformar-se en el cinema Imperial que va tancar l’any 1985. Deu anys després respectant la seva estructura va remodelar-se com a restaurant.

Davant hi havia l’anomena’t Ranxo, un bar molt freqüentat i un altre a la cantonada amb la placeta de la Creu de Sant Pere anomenat la Rabasada, on es despaxaven les quinieles del futbol.

La carretera de Matadepera 2012 / Joaquim Verdaguer

En un principi era una estreta carretera vorejada d’arbres plataners. A principis dels anys seixanta es van tallar els arbres i van començar una sèrie d’ampliacions de la carretera que culminaria l’any 2000 amb la millora urbana des del Passeig Vint-i-dos de Juliol fins a l’avinguda de l’Abat Marcet. Més enllà fins el trencall que porta a Matadepera s’han fet ampliacions condicionant la carretera com una gran avinguda de l’entrada a la ciutat. A l’encreuament amb l’avinguda de Bejar es va construir una rotonda on s’instal·là un fragment d’una màquina de vapor, donat per l’empresa Sepisa com homenatge al passat tèxtil de Terrassa.

Fonts consultades:

R. La carretera de Matadepera. El Dia, 17 febr. 1930, p. 1

BOIX, Josep. Camí de Matadepera. Diario Terrassa. F.S., 4 juny 1988, p. 6

BOIX, Josep. La carretera de Matadepera. Diario Terrassa, F.S., 3 març 1990, p. 11

BOIX, Josep. La carretera de Matadepera. Diario Terrassa, Magazine. 3 febr. 1996, p. 5

BOIX, Josep. Curiosidades de la calle y carretera de Matadepera. Diari de Terrassa. 31 març 2000. p. 11

BOIX, Josep. El Tradicionals paso a nivel de la carretera de Matadepera. Diari de Terrassa. 24 juny 2000, p. 24

OLLER, Joan Manel. La carretera de Matadepera. Diario Terrassa. F.S., 23 maig 1992, p. 9

Les caramelles a Terrassa

Les caramelles són rondalles que es fan el diumenge de Pasqua.

A mitjan segle XIX es va voler acostar la cultura a la classe obrera, a través de la música. La vida d’aquesta classe social es reduïa a treballar moltes hores en dures condicions i sense oportunitat de gaudir d’activitats extra-laborals de cap mena: ni oci, ni sanitat, ni educació. D’aquesta manera, els obrers abandonaven les tavernes per unir-se en societats corals. A poc a poc sorgiren a Terrassa diverses entitats i agrupacions que es dedicaven al cant coral. En general totes formaven grups de caramelles el Diumenge de Pasqua i es plantaven al peu del balcó dels amics i altra gent, principalment de fadrines, per cantar des de cançons de festeig fins al cant religiós, passant per les corrandes.

A tall d’exemple, un grup de nois, socis de la Societat Coral Joventut Terrassenca, deixaren l’entitat per formar una colla independent de cantaires. Joves, amb ganes de lluir-se davant les fadrines i sense gaires nocions de cant, tenien l’anhel de formar un grup de caramelles per sortir al carrer la Pasqua següent. Per això s’adreçaren al músic terrassenc Jacint Badrinas i Falguera, perquè els fes classes de cant i dirigís els assajos. Per la Pasqua Florida, el dia 1 d’abril, feren la primera cantada pels carrers de Terrassa amb molt d’èxit. Debutaren cantant “La donzella de la Costa”. Fruit d’aquestes cantades sorgí la Societat Coral Els Amics.

Cantaires del Coro dels Amics 1894 / Proc. Societat Coral Joventut Terrassenca

Baltasar Ragon en el seu llibre El arte y los artistas en Tarrasa en diu que el dia 21 de març de 1921 «...se celebro por primera vez un concurso de “caramelles” organitzado por la comisión de cultura del Ajuntamiento y de las cuatro “colles” que se presentaron, obtubieron premio el coro Juventud Tarrasense, los cuales en su grupo llevaban ademas dos mulas convenientemente adornadas, montadas por dos jovenes vestidos de payés. El segundo premio correspondió al Coro Los Amigos, que tambien llevaba dos mulas, pero cavalgadas por dos muchachas hábilmente vestidas a la antigua.»

També s’afegiren a aquest tradicional costum les entitats confessionals. El dia de Rams del 1877 es beneïa l’estendard o bandera del cor de caramelles del Centre Social. Aquest nou cor de l’entitat va sortir al carrer el dissabte de Glòria i el diumenge de Pasqua. La lletra de les cançons eren de Manuel Causanillas i la música del mestre Isidre Mogas. La tradició de les caramelles en aquesta entitat continua al llarg del temps, primer en nens de l’escolania i, passada la Guerra Civil, amb els nois de l’aspirantat.

Cantaires de l'Escolania del Sant Esperit / Proc. Ilustración Catòlica

A Ca n’Aurell quan Mossèn Moncau prengué la direcció de la nova parròquia de la Sagrada Família l’any 1932, Jaume Margarit li oferí la seva col·laboració per formar una escolania amb els nens de la catequesi en què, a més d’ensenyar a cantar, impartí classes de solfeig. Després de la Guerra Civil l’escolania retornà a l’activitat amb Camilo Domingo com a responsable i Jaume Margarit de nou com a director. L’escolania cantava a les misses de les festes assenyalades, a les processons de Setmana Santa i Corpus. També participaven en els cants del Pastorets. Quan el mestre Margarit ho va deixar, el substituí Josep Serres i, després prengué la direcció Josep Freixas. L’any 1968 l’escolania va deixar la seva activitat.

Grup de Caramelles de l'Escola Pia. Anys 50 /Proc. Rafael Aróztegui

Camil Domingo, aprofitant el cant dels escolans, va crear amb ells el Grup de Caramelles de la Sagrada Família. El Dissabte Sant a la tarda i el Diumenge de Pasqua sortien a cantar caramelles, primer a peu i després dalt d’un camió guarnit. El nens, amb faixa i barretina, cantaven cançons populars catalanes i també cançons de caire humorístic que criticaven la vida quotidiana de la ciutat. Després de cada actuació passaven una cistella recollint diners o queviures amb els quals feien un berenar.

Escolania de la Sagrada Família 1964 / Camil Domingo

També es van formar grups espontanis de caramelles com la colla d’Acció Catòlica del Casal de Sant Pere.

Antoni Badrenas, en un article publicat en el blog “Records de Terrassa”, en diu: «...Però, el que recordo amb més emotivitat del dia de Pasqua, eren les caramelles. Al meu barri, a Sant Pere, hi havia una coral que es deia “Societat Coral l’Aliança” que tenia la seu social al bar de l’Imperial, a la carretera de Matadepera, i en la qual cantaven una vintena de veïns del barri. Hi anaven a assajar uns mesos abans de Setmana Santa, i tenien com a director Antoni Odena, un professor de música molt popular al barri, que col·laborava amb la parròquia tocant l’orgue, amb el centre parroquial preparant la banda musical dels pastorets, i en moltes altres activitats, totes relacionades amb la música... Un cop passades les festes de Pasqua i Pasqüetes (el diumenge següent), s’acabaven les caramelles i amb la recaptació es feia un dinar, al mateix Imperial. La Societat Coral l’Aliança, a més de les caramelles, també cantava altres peces corals i per la festa major de Sant Pere, fins i tot, feia alguna actuació pública.»

El Cantaires de Sant Cristòfol de Jaume Margarit / L'Abans

A Ca n’Anglada, Jaume Margarit, que havia creat l’escolania de la Sagrada Família, va impulsar la creació de la coral infantil Cantaires de Sant Cristòfol. Entre el seu repertori van tenir-hi cabuda les caramelles.

Actualment les cantades de caramelles han desaparegut de les tradicions terrassenques; només per la Fira Modernista una de les activitats és una reivindicació de les antigues cantades de caramelles, a càrrec de la Coral Lamardebé, la Coral Rossinyol i l’Orfeó Joventut Terrassenca, el Cor Jove del CEM i el Cor Arts Música del CEM. En diversos llocs emblemàtics del modernisme, els xicots fan una cantada, alhora que les noies dels grups s’esglaien i gaudeixen dels cants dalt dels balcons.

Fonts Consultades:

FREIXAS I VIVÓ, Josep. Músics terrassencs o vinculats a Terrassa, nascuts abans del segle XX  Escola Municipal de Música de Terrassa i Arxiu Tobella Terrassa, 1980.

RAGON, Baltasar, Una cosa cada dia. Impremta Morral. Terrassa.

RAGON, Baltasar. El arte y los artistas en Tarrasa. Impremta Morral. Terrassa.

AA.DD. Terregada. Ajuntament de Terrassa. Edicions el Mèdol. Tarragona, 1991.

PUIG VILANOVA, Carles. Terrassencs de l’any 1969- 1978. Centre Social Catòlic. Terrassa, 1978.

La Penya Ciclista Nicky’s

L’origen d’aquest club cal situar-lo l’any 1946, en un taller de venda i reparació de bicicletes anomenat Cal Mazas, on un grup d’una dotzena d’aficionats a la bicicleta, sota la supervisió del propietari del comerç, Joaquim Mazas i de Francesc Casasayas, organitzaven excursions ciclistes; el què avui en diríem cicloturisme. Se’ls coneixia com la Penya del Macuto a propòsit del sarró que portaven junt a un jersei amb el nom de Mazas .

Aquella època estava de moda entre els joves una peça de roba que anomenaven nicky (el què ara en diem polos). Els components de la penya es van equipar com a mallot un nicky. És per això que arreu se’ls va començar a conèixer com la Penya dels Nicky´s.

Aquell mateix any es van constituir com entitat adoptant el nom de Penya Nicky’s, éssent inscrits al Registre de la Unión Velocipedista Española. El seu primer president fou Celeste Manent. La seva primera seu va ser en una barraqueta del pati del Bar Imperial ubicat a la carretera de Matadepera, núm. 60.

De la dotzena de components del principi, es va passar ràpidament a 107 associats.

Cal Mazas / Proc. Penya Ciclista Nicky's

En aquella època es va tornar a celebrar les festes majors del barri de Sant Pere. El club ciclista s’hi afegí organitzant el 28 de maig de 1947, la primera cursa de l’entitat. Aquell any el club ja contava amb un equip federat capitanejat per Francesc Casasayas, començant a participar en curses amateurs d’altres poblacions.

Una clàssica que es va instaurar per la Penya aquell any va ser la Pujada a l’Obac. També van instaurar la cursa de la Copa Costa Avellaneda

La primera cursa que guanyà l’entitat va ser l’organitzada pel ells mateixos dins els actes de la Festa Major de Sant Pere; el II Premi Penya Ciclista Nicky’s

La primera junta directiva / Proc. Penya Ciclista Nicky's

L’any 1948 la seu social es va traslladar al Bar Versalles del carrer de Cervantes, en un local més adequat que l’antiga barraqueta, per desenvolupar una tasca social.

L’any 1949 entrà a formar part de la junta Josep Betriu, que esdevindria persona clau durant molt anys, principalment en la presidència del club i com a membre de la Federació Catalana de Ciclisme

El club no parà de participar en multitud de curses, però el fet més important va ser la seva participació per primera vegada en la XXIX Volta a Catalunya. L’any 1951 els corredors aconseguiren 27 victòries en diverses curses.; començava una època daurada en què, als victoriosos corredors del club, se’ls uní Anicet Utset que seria una de les figures predominants dels any 50. Aquests ciclistes tingueren que deixar el club al professionalitzar-se la seva situació. Un any després l’ex de la penya Anicet Utset guanyava la Volta a Catalunya.

Aniset Utset / Proc. Penya Ciclista Nicky's

La Penya Nicky’s col·laborà per primera vegada, l’any 1955, junt amb la Unió Ciclista Terrassa en la organització de la Cursa Ciclista de la Festa Major de Terrassa.

El 1961, per primera vegada, es va esponsoritzar el mallot, primer amb el nom de RÀNIA i, l’any següent amb el de MERY. Més endavant seria la casa de televisions TV THIR i el 1965 IGNIS,

L’any 1964 el club fa un nou trasllat de seu ubicant-se a l’Snack bar Avinguda de la carretera de Rellinars, núm. 187

L'equip amb l'esponsor Ignis Proc. Penya Ciclista Nicky's

L’any  1965, de la mà del reconegut internacionalment Miquel Poblet, la Penya Nicky’s aconsegueix el patrocini de la empresa italiana IGNIS. Amb aquest espònsor els resultats continuen éssent molt brillants; 20 victòries individuals i 20 per equips. El 1973 queda campiona absoluta en les categories individuals, empresarial i regional del Campionat d’Espanya organitzat per Educación y Descanso.

A mitjans dels anys 70, l’empresa Ignis deixa de donar suport econòmic i amb l’afegit de les dificultats a causa de les exigències econòmiques dels ciclistes, l’entitat entra en un període de crisi que superà gracies a altres suports com Cicles París, Cofer, Punt Pla.

Pujada a la Mata 1988 / Proc. Penya Ciclista Nicky's

També en els anys 70 es crea la secció femenina de ciclisme: cal destacar les corredores Ana López  i Marta Vilajosana, aquesta última campiona d’Espanya de Mountain Bike.

El 1996, l’entitat celebra els 50è aniversari de la fundació del club amb diversos actes: El dia 29 de novembre, l’Ajuntament concedia a la Penya Ciclista Nicky’s la Medalla d’Or de la Ciutat i edita un opuscle d’homenatge a l’entitat. També la penya va ser escollida per portar el Penó de la Ciutat, durant la Festa Major d’aquell any.

La penya ciclista va incorporar, amb el temps, altres seccions, com ara la d’excursionisme, tenis taula, la de bicicleta de muntanya i el patinatge de velocitat. També gestionen el circuit municipal de ciclisme, que ha de ser el bressol a la ciutat d’un esport amb un gran arrelament a Terrassa.

El 2006 es commemorava els 60 anys de l’entitat formant part de la mateixa un total de 650 socis

Fonts consultades

Ajuntament de Terrassa. La Penya Nicky’s. Opuscle editat en motiu de la concessió de la Medalla d’or de la Ciutat. Terrassa 1996.

Penya Ciclista Nicky’s. 1946/1996. 50 anys d’història. Col·lecció editada amb motiu del cinquantenari del club. Terrassa 1996

WEB de la Penya Ciclista Nicky`s

El Casal de Sant Pere de Terrassa

El Nadal de l’any 1929, uns quants joves de la parròquia van demanar al rector Josep Homs, un lloc per poder representar uns Pastorets. El rector va fer les gestions per trobar un lloc adient per complaure al jovent, llogant un graner que hi havia als baixos del núm. 63 del carrer Major de Sant Pere. El primer pis havia estat al segle XIX l’Ajuntament del Poble de Sant Pere.

L’èxit assolit per tal representació i davant la inquietud del jovent parroquial va fer veure al rector la necessitat d’habilitar un local que aixoplugués l’esbarjo del moviment religiós de la parròquia, especialment la catequesi i l’Acció Catòlica. Per tant, es va llogar definitivament el graner i el primer pis per instal·lar-hi el Casal Parroquial.

El 19 de març de 1930 s’inaugurava amb el nom de Casal Popular de la Parròquia de Sant Pere.

El rector Homs, a més a més de la seva intenció catequista del nou centre, va voler contrarestar la implantació, a la carretera de Matadepera de la Casa del Poble d’Esquerra Republicana i els monàrquics al Saló Imperial.

El saló d'espectacles/ Casal de Sant Pere

El primer president del Casal Popular va ser Francesc Fargas.

Ben aviat es va muntar un petit bar i, al pati s’edificà una sala d’espectacles on s’oferien concerts, teatre, cinema i els Pastorets. El 28 d’octubre del 1934 tingué lloc la presentació del nou Esbart Dansaire del Casal Popular de Sant Pere.

Quan va esclatar la Guerra Civil, el Casal fou ocupat pel POUM.

Acabada la guerra, el Casal retornà a les seves activitats i, també, durant els primers mesos, va acollir les funcions al culte parroquial: misses, confessions, comunions, enterraments, bateigs,... mentre les esglésies de Sant Pere s’adecentaven per tal de poder fer les funcions que tenien encomanades.

El Casal feia efectiu el canvi del nom de l’Entitat, pel de Centre Parroquial de Sant Pere

La junta acordà comprar les dues finques colindants, la núm. 59 i 61. A la 59 (cala Filomena) s’habilità pels nois de l’Aspirantat d’AC i seria conegut com el “casalet” .

Uns quants joves d’Acció Catòlica van demanar autorització per habilitar els horts de darrera el teatre com a camp de bàsquet. El 2 de desembre de 1945 naixia el Sant Pere de bàsquet.

Primer equip de bàsquet del casal / Proc. Casal de Sant Pere

La nova pista de bàsquet / Proc. Casal de Sant Pere

El Nadal de 1949 s’estrenaven els Pastorets “ Ganàpia i Cigronet”, originals de Francesc Izquierdo.

Arran de la participació de dansaries de la Colla Contrapunt del Casal de Sant Pere en la representació d’un casament vuitcentista de 1951 al carrer Major, es fundà l’Esbart Vallparadís del Casal. Un any després es fa la seva presentació al camp de bàsquet

L’any 1952 és beneïda la nova bandera de l’entitat.

La nova bandera del Casal / proc. Casal de Sant Pere

En fer-se efectiu la marxa dels llogaters del núm. 61 (cala Felisa), s’hi instal·là les dependències del Taller de Nazaret amb classes de mecànica, fusteria i dibuix lineal. Era una promoció de la Hermandad de Ingenieros Industriales de Barcelona i l’Acció Catòlica de Sant Pere. Els tallers s’inauguren el 20 de març de 1955. Fruit d’aquesta entesa va fer possible que els nois de l’Aspirantat poguessin passar l’estiu de colònies a Can Fonollet.

 

El mes d’abril del 1959 es celebra el primer Aplec del Casal a Can Guitart de la Muntanya. Un aplec que es repetirà any darrera any fins ben entrat els anys 80.

Un grup escindit del Centre Social Catòlic formen la Colla Sardanista Contrapunt. La presentació de la colla es va celebrar el 24 de gener del 1971, a la plaça del Rector Homs.

També es constituí un grup d’escoltisme que esdevindrà com Agrupament Escolta Mossèn Homs.

L’any 1960 començaren les obres de la nova sala d’espectacles que més tard, quan s’inauguri portarà el nom de Sala Crespi. Als baixos de la futura sala s’habilità un petit teatre que es coneixerà amb el nom del “casalet”, nom manllevat del primer “casalet”.

Des del principi, l’entitat disposà com a oci el cinema i el teatre. L’any 1935 es va adquirir una nova màquina de cinema sonor marca “Orpheo Sincronic”. La sala del Casal és la que oferia un cinema més perfecta en tot Terrassa. Pel què fa al teatre, l’entitat disposava d’un grup de teatre, que a l’any cinquanta adoptà el nom de GADE (Grup Artístic i Dramàtic Egarenc). Aquest grup es consolidà com a un grup de qualitat teatral, participant i guanyant diversos concursos de teatre. El 1966 el grup organitzà amb un gran èxit, el primer Concurs Provincial de Teatre Amateur, que encara perdura. En principi, les funcions es celebraven en el “Casalet”.

El Casal de Sant Pere en els anys 50 / Proc. Casal de Sant Pere

Després d’anys amb les obres parades s’inaugurà la nova sala d’espectacles. El dia 6 de març de 1977 es va inaugurar oficialment amb la presència de l’alcalde de Terrassa Josep Donadeu. La sala se li va donar el nom de Sala Crespi en honor del rector Jaume Crespi. El “Casalet” va quedar relegat com espai per assaig de sardanes i, més endavant, pel de l’Esbart Dansaire del Vallès.

Inauguració del pavelló cobert/ Joaquim Verdaguier

Amb la presència del president de la Generalitat Jordi Pujol i la benedicció del rector Francesc Homs és va inaugurar, el 10 de juny 1989, el pavelló poliesportiu cobert del Casal.

El 8 de juny del 1992 el president de la Generalitat tornava al Casal per inaugurar la ultima fase de la remodelació del Casal: la part davantera de l’edifici.

El Casal de Sant Pere 2000 / Rafael Aróztegui

Actualment les seccions que fan ús de les instal·lació del Casal de Sant Pere són:

El PAM Teatre, el Sant Pere de Bàsquet, l’Esbart Dansaire del Vallès, Slot Terrassa i l’Associació Cultural Andaluza Amigos de la Santa Cruz de Canjayar.

La cafeteria / Proc. Casal de Sant Pere

Fonts consultades:

CASALS, Teresa, GARRICH, Josep i VERDAGUER, Joaquim. El Casal de Sant Pere pas a pas Casal de Sant Pere. Terrassa 1993

Terrassa, Ciutat Pubilla de la Sardana

Què és una Ciutat Pubilla de Sardana? L’Obra del Ballet Popular de Catalunya designa cada any una població que serà durant aquest temps, la capital universal de la sardana i del seu esperit. Aquesta nominació comporta que les entitats sardanistes de la localitat organitzin una sèrie d’activitats i iniciatives en el foment del món sardanista.

Terrassa, en diverses ocasions havia intentat ser designada Ciutat Pubilla sense aconseguir-ho. L’any 1997 a la Ciutat Pubilla de Sant Joan de les Abadesses la nostra ciutat per fi aconseguí ser designada pel 1998 amb aquest honor.

El dia 24 d’abril de 1998 sortia de Sant Joan de les Abadesses la Flama de la Sardana en direcció a Terrassa, seguint el recorregut per Vic, Manresa, Olesa de Montserrat i Martorell, on pernoctà. L’endemà, seguint camí cap a Rubí, Sabadell i Matadepera, arribava a Terrassa a les cinc de la tarda al peu del monument de la Dona Treballadora. En aquest indret la pubilla de Sant Joan de les Abadesses, Laura Descamp, feia l’últim relleu donant la flama als representants de diverses entitats terrassenques, que en una cursa de relleus i seguint un recorregut per les principals avingudes i carrers de la ciutat la portaren fins la plaça Vella. 

Els actes a la plaça Vella / AMAT

Aquesta plaça, plena de gom a gom, va ser l’escenari dels actes principals del primer dia de la festa. L’alcalde de Terrassa, Manuel Royes conjuntament amb la pubilla de Sant Joan de les Abadesses van encendre el pebeter obrint els actes i, donant pas a l’actuació de tots els grups de cultura popular que havien participat en una prèvia cercavila i que tancà les colles Sardanistes, Amunt i Crits, Arjau i Asert ballant la sardana “Sant Joan de les Abadesses 1997”. A continuació es procedí als actes oficials de la solemne proclamació del pubillatge, procedint el secretari de l’Obra del Ballet Popular, Jordi Puerta, a la lectura de l’acta de la reunió en la qual es va aprovar el nomenament de Terrassa com a Ciutat Pubilla 1998. Després, el president de l’esmentada institució, Joan Vidal, declarava oficialment el pubillatge de la nostra ciutat, seguint, després, els parlaments de les diverses autoritats, cloent-los una “lliçó magistral” a càrrec del periodista Ramon Miravitlles.

Encesa del pebeter / AMAT

En el cas de Terrassa es va substituir el nomenament de la tradicional pubilla pel de “sardanistes d’honor” que va recaure en Sílvia Piñol i Marc Tebés, als quals se’ls imposà els corresponents distintius. El presidents del Comitè organitzador, Jacob Jordà i Miquel Piñol feren donació a l’alcalde i aquest a la vegada a la Cobla Ciutat de Terrassa de la partitura de la sardana del pubillatge “Terrassa Ciutat Pubilla 1998”, per procedir a la seva estrena i que va ser ballada pel públic present.

A les nou del vespre les autoritats es dirigiren a l’Ajuntament on es va descobrir una placa commemorativa del pubillatge al pati interior, és a dir, a la plaça de l’Ajuntament.

A la nit hi hagué el gran ball del pubillatge a l’Epic Casino del Comerç.

 

Descobriment d'una placa comemmorativa / AMAT

La placa commemmorativa / AMAT

L’endemà diumenge dia 26 a les deu del matí, la sala magna de l’Escola Industrial va acollir un acte ecumènic per la pau i els drets humans. Després en el mateix lloc van tenir diversos  actes oficials entre els quals es va donar a conèixer la localitat de Manlleu com Ciutat Pubilla del 1999.

Cap a les dotze, acabats els actes, els presents es traslladaren a la nova plaça, a la confluència de l’avinguda de Jacquard amb els carrers de la Igualtat i Salmerón, per inaugurar el monument a la sardana realitzat per l’Escola Municipal d’Arts i Oficis. L’acte es va completar amb un audició i exhibició de colles i grups de sardanistes locals.

Després de la inauguració va tenir lloc un dinar de germanor al restaurant Imperial.

El punt final dels actes del pubillatge va ser un concert de la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona a la Sala Crespi. 

Inauguració del monument a la Sardana / AMAT

Al llarg de l’any 1998 es van portar a terme diverses activitats que formaven part de l’any del pubillatge. Cal destacar la celebració de diversos aniversaris: el 75 anys de la Cobla La Principal de Terrassa, els 40 anys de l’Esbart Egarenc i els 50 anys de l’Agrupació Sardanista Amunt i Crits.

Cal destacar l’edició per part de l’Agrupació Amunt i Crits del llibre “Les sardanes i els esbarts a Terrassa 1904-1998” d’Oriol Casanovas. També, aquesta entitat, quan es va celebrar l’anual Campionat Nacional de Colles Sardanistes va aprofitar l’avinentesa per presentar el CD “50 anys d’Amunt i Crits”.

Fonts consultades

AA.DD. Ciutat Pubilla Terrassa 1998. Dossier de sol·licitud del pubillatge. ASERT i Agrupació Amunt i Crits.        Terrassa 1996

NICOLÀS, Laura i TORRADES, Carme. Ciutat pubilla. L’Informatiu, núm. 3, abril 1998. Associació Terrassa Ciutat.           Pubilla. Terrassa 1998.

PALOS, Santi. Dos dias de fiesta y actividades para la proclamación de la Ciutat Pubilla. Diari Terrassa. 25 abril          1998

RIBA, Tian. Terrassa viu la renovació sardanista. Diari de Terrassa. 28 abril 1998

Els teatres i cinemes de Terrassa

El primer teatre terrassenc del que es té notícia fou l’antic teatre Principal situat on ara hi ha l’Institut Industrial al carrer de Sant Pau. Va quedar destruït per un incendi el dia 10 de juny de 1847. Un mes després, l’Ajuntament derogava el permís per la seva reconstrucció.

El segon teatre Principal / Baltasar Ragon-AMAT

Deu anys més tard, els terrassencs Josep Vinyals i Antoni Galí es proposaren dotar a Terrassa d’un nou teatre. L’any 1857 s’inaugurava el teatre Principal al lloc actual de la plaça de Maragall. L’any 1911 va ser transformat dotant-lo d’una arquitectura modernista. Progressivament durant molts anys alternà el teatre i el cinema fins que la remodelació de l’any 1968 quedà exclusivament com a cinema. Vint anys després es transformava en multicine de dues sales. A principis del segle XXI el teatre passà a mans de l’Ajuntament que procedí a una reconstrucció interior.

El nou Teatre Principal /Guilera-Fons Ragon-AMAT

Un altre teatre més popular va ser el del Retiro, també conegut com el teatre dels Campos. Construït l’any 1876, va patir un incendi el 1879. Reconstruït de nou, una nevada a l’any 1880 va ensorrar la teulada, essent inaugurat de nou aquell mateix any. El teatre estava envoltat de jardins que el feia atractiu durant l’època estiuenca. Quan l’Ajuntament va urbanitzar el carrer del Pantà, Josep Domingo propietari del teatre s’afanyà a una nova remodelació del mateix. Adaptant-se al temps, també oferien sessió de cinema fins que va tancar definitivament l’any 1932. El seu estat d’abandonament va provocar que l’any 1944 es desplomés. El teatre del Retiro estava situat on ara hi ha la Coral dels Amics.

Teatre del Retiro / Baltasar Ragon-AMAT

L’any 1896, a la Plaça Vella, el vespre de la Festa Major davant una tela es projectaren vistes fixes i algun paisatge en que s’hi movia un tren o una reglera d’oques. Les primeres figures en moviment varen exhibir-se al Passeig pel març del 1898.

El cinema pròpiament dit es va exhibir per primera vegada en una barraca situada al bell mig del raval de Montserrat, l’any 1901, i va ser en Gaietà Galitzia qui introduïa el cinema a Terrassa. Sis anys després, el 1907, en Galitzia muntava el primer cinema estable de Terrassa construint el Teatre Alegria al carrer de Gaudí fins que l’any 1917 amb la inauguració del Teatre Alegria a la Rasa, l’antic quedà en l’oblit. Als anys 80 amb la instal·lació de l’Institut del Teatre a l’antiga fàbrica Amat, es va recuperar per la seva finalitat teatral acabant de ser remodelat l’any 1996.

El cinema Alegria / Carles Duran-AMAT

L’altre Teatre Alegria, el de la Rasa, va alternar el teatre i el cinema fins que va tancar l’any 1971 i el seu espai va ser ocupat per una discoteca, un gimnàs i altres serveis.

L’apogeu del cinema  va provocar la proliferació de nous cinemes. El Recreo situat al carrer Iscle Soler cantonada amb Cisterna va ser inaugurat el 18 de setembre de 1912 com a teatre per després progressivament dedicar-se definitivament al cinema. Tenia un aforament de 1.540 butaques. Va tancar el 2 de juny 1985 essent enderrocat dos anys més tard per construir-hi un bloc d’habitatges.

L’any 1916 s’inaugurava el cinema Catalunya al carrer Sant Pere. Durant la seva llarga història ha patit diverses modificacions. L’última modificació, transformà el seu espai en dues sales. Actualment es l’únic cinema en funcionament al centre de la ciutat.

Cinema Catalunya / Carles Duran-AMAT

Platea del Cinema Catalunya / Carles Duran-AMAT

Sala de projeccions del Cinema Catalunya / Carles Durant-AMAT

Cinema Catalunya /Francisco Ruda

Al final de la Rambla d’Egara cantonada amb la carretera de Martorell on ara hi ha una oficina del BBVA hi havia hagut el cinema Doré obert l’any 1929.

El dia 10 d’abril de 1935 s’inaugurava el cinema La Rambla, obra de l’arquitecte Ignasi Escudé, i que en aquells moments, amb la seva capacitat de 2.524 butaques era un dels més gran i moderns d’Espanya. A principi dels anys 90 es va transformar-se en multicine amb tres sales.

Cinema La Rambla / AMAT

Un petit teatre de varietés que antuvi havia estat la seu social dels Salistes a la barriada de Sant Pere, va transformar-se en el cinema Imperial que va tancar l’any 1985. Deu anys després respectant la seva estructura va remodelar-se com a restaurant.

També hem d’apuntar altres cinemes de barriada com el Iris a la carretera de Rellinars a la barriada del Poblenou que va acabar transformant-se en magatzem. El cine Iris era molt petit i com hi anava molta gent obrien la porta gran i posaven cadires al carrer que practicament era la carretera de Rellinars (la vorera). També es pagaba entrada. El cinema Avinguda a la barriada de Ca n’Anglada que ha estat transformat successivament per sales d’oci i, el cinema Les Arenes a la carretera de Castellar davant dels pisos de Sant Llorenç que també acabà com a magatzem.

A tot aquesta llista de teatres i cinemes s’ha de afegir-hi els parroquials. un d’ells va reconvertir-se en cinema de primera línia inaugurant-se l’any 1963 com a cinema Regina i que era l’antic saló Montserrat del Centre Social Catòlic. El cinema va tancar l’any 1983 per muntar-hi un bingo.

També s’ha de fer constar els cinemes de les parròquies com la Sala Montserrat del Centre Social Catòlic i els dels centre parroquials de Sant Pere, Sagrada Família i Sant Josep.

La proliferació d’altres ocis i de la televisó va provocar el tancament de sales de cinema, i encara més amb la construcció del multisales al Parc Vallés i les sales del Segle XXI.

Fons consultades:

CALAF, Andreu; FONT, Dolors; LÖPEZ, Roser. El Cinema a Terrassa. Comisió del Centenari del Cinema a Terrassa. 1997.

ROVIRA, Joan. El Cine llegó a Terrassa em 1896. Diario Terrassa, 22 maig 1982, p. 20 i 21

TAPIOLAS, Judit. De com va arribar el cinematògraf a Terrassa. Terrassa DC, 18 nov. 1988, p. 8

FONT, Dolors. Todo un siglo de cine en Terrassa. Diario Terrassa, 21 oct. 1995, p. 17-19