L’abril del 1808 Napoleó va “convidar”
a la família real espanyola a anar a Baiona al sud de França, per a fer
d’àrbitre entre el rei Carles IV i el seu fill Fernando, per la successió del
tron d’Espanya. Finalment Napoleó ho va solucionar fent que ambdós abdiquessin
del seus drets al reialme d’Espanya. Va anomenar a Josep, el seu germà, com a
nou rei.
Aquesta decisió, i el fet que les
tropes franceses haguessin entrat en territori espanyol per anar fins a Portugal
per preservar les fronteres portugueses de l’enemic anglès, van encendre l’ànim
dels espanyols que, el 2 de maig del 1808, va provocar l’alçament popular a
Madrid i en altres indrets provocaria revoltes contra l’exèrcit invasor.
 |
| Sometents catalans contra el francesos |
A Catalunya, varis sometents armats
s’ajuntaren per impedir el pas de les tropes napoleòniques de camí cap a
Manresa. En el pas del Bruc van aconseguir aturar-los, fent-los recular. En
aquesta batalla no participà el sometent de Terrassa. La gent armada de la vila
tenia l’ordre de salvaguardar el camí ral de Barcelona a Manresa al seu pas per
la serralada de Obac.
Els francesos s’havien aposentat a
Barcelona i només feien sortides de càsting. Manresa s’havia erigit en
capdavantera de la lluita i és per això que el napoleònics volien arremetre
contra la ciutat del Bages.
Aquells dies les màximes autoritats de
la vila de Terrassa eren els fabricants Salvador Vinyals, com alcalde, i
Joaquim de Sagrera, com a diputat. Terrassa s’havia erigit com a punt central
dels sometents del Vallès, des d’on es transmetien les ordres de Manresa. El
seu sometent va participar a la defensa del pont de Molins de Rei i del Coll de
Montcada. A Terrassa, es va organitzar un hospital de sang comarcal en el
Convent de Sant Francesc. Els telers de la vila anaven a tot drap fabricant
teles pels uniformes de les forces catalanes i també per les de la península.
 |
| Carrer de la Font Vella amb la casa i taller de cal Sagrera |
 |
| Nau on els Sagrera tenien els telers |
Totes aquestes circumstàncies cridaren
l’atenció a l’exèrcit francès. El matí del dia 23 de març de 1809 les forces
gavatxes entraren a Terrassa amb una força de 7.000 soldats. Els defensors
terrassencs oferiren resistència a les altures de les Martines i Can Poal,
mentre part de la població emigrava a les muntanyes properes.
Saquejaren la vila, assassinaren i
violaren amb crueltat. Obligaren als vilatans a treure llurs mobles i a
portar-los a la plaça Major on foren cremat. Destrossaren els telers,
esquinçaren les peces de roba, principalment de les fàbriques d’en Sagrera i de
n’Aymerich. Profanaren esglésies, tan de la vila com de la part forana: Sant
Esperit, Sant Pere, Sant Julià d’Altura, Sant Vicens de Jonqueres, les dues del
Taudell. L’ermita de Sant Jaume de Vallparadís fou adequada com estable de
cavalls. Un escamot pujà a la Mola i saquejaren el monestir de Sant Llorenç.
Les masies tampoc es salvaren, assassinant als seus propietaris. Era tal la
crueltat emprada que, a tall d’exemple, Salvador Cardús en relata que “al poble
de Sant Pere, en el seu carrer Major van detenir al popular vellet de Cal Biel
i allà en el seu domicili l’assassinaren de la manera més cruenta, tallant-li
el cap en rodó, damunt d’un piló de fusta. Però no en tingueren prou d’això. El
sadisme d’aquell escamot arribà a l’extrem d’obligar a la seva horroritzada
muller, Esperança Prats, que amb les seves mateixes mans sostingués el gibrell
amb què s’havia de recollir la testa sagnant del seu dissortat marit”.
 |
| Soldats francesos |
El 13 d’abril les francesos deixaren
la vila i abandonaren aquest territori davant l’heroica resistència i els
vilatans que s’havien refugiat a les muntanyes, dones, nens i vells retornaren
al que quedava de seves llars. Però aquí no acabaren les penalitats dels
vilatans. Aquell mateix any es propagà un epidèmia de tifus que durà set mesos
i que afectà a la meitat de la població amb més de mil morts. A tot això, la fam
es feu sentir de debò.
La lluita de guerrilles continuà, i al
Vallès es va aconseguir reunir vàries companyies amb un total 4.000 combatents
per marxar a l’ajut de la defensa de Girona.
El 30 de gener 1810 els francesos
tornaren a Terrassa però només amb una
estada de dos dies sense cap conseqüència desagradable. Estaven de pas cap a
Vic i Girona.
El març d’aquest any s’apoderaren de
Manresa. Pel seu retorn a Barcelona, el general Schwartz, escarmentat per les
dues batalles del Bruc, decidí tornar pel camí ral de Barcelona a Manresa al
seu pas per la Serra de l’Obac.
 |
| Hostalets d'en Daví |
A mig camí, a l'alçada dels Hostalets d’en
Daví, el sometent de Terrassa bregà contra la columna gavatxa creant un gran
desconcert en les seves files. Finalment els francesos aconseguiren arribar a
la vall de la riera de les Arenes. Però prop de Sant Julià d’Altura, dins terme
del poble de Sant Pere, els esperava les forces de la comarca comandades pel
brigadier Manso i el coronel Francesc Rovira sota la supervisió del general
Milans del Bosch. Es va desenvolupar una cruenta batalla en el que foren
derrotades totalment les forces napoleòniques. El general Milans del Bosch, en
el seu comunicat a la Junta de Defensa, informava de la mort de uns cinc-cents
enemics, entre ells dotze oficials i una dona de la família del general
Schwartz: dos-cents noranta presoners, entre ells dues dones, deu oficials,
tres cirurgians i el metge de l’exèrcit. El general francès aconseguí escapar
amb dues ferides aconseguint arribar a Barcelona amb la resta de la columna,
uns tres-cents homes, la major part sense motxilla.
Es podria dir que aquesta batalla va
ser la més important guanyada pel catalans contra el francès, més que la del
Bruc.
Els francesos tenien aquarterat el seu
exèrcit a Barcelona, fent sortides esporàdiques de càsting arreu del territori
català o per la imposició de crescudes contribucions. L’agost de 1811, la Junta
Superior anomenà a Joaquim de Sagrera,
Comandant de Guerrilles de Catalunya. El patrici terrassenc portà els seus
sometents a instigar les columnes franceses, al seu combat a les altures de
Rubió, prop de Igualada, on reberen una total desfeta. Sagrera fou fet
presoner, jutjat i sentenciat a mort tot i que es va salvar després de pagar un
rescat.
Pel què fa a Salvador Vinyals, després
de ser alcalde es va integrar al sometent. El 1812 com a diputat fou convidat a
assistir a Cadis a la creació de les Corts Espanyoles i a redactar la nova
Constitució Espanyola.
 |
| Salvador Vinyals |
El 26 de gener de 1812, Napoleó va
decretar l’annexió de Catalunya a l’Imperi francès. Tot i que Catalunya estava
en rebeldia, l’administració francesa va establir una administració territorial
i jurídica basada en els principis de la Revolució francesa. Catalunya passà a
ser territori francès dividida en quatre departaments: Departament de
Montserrat amb capital a Barcelona; departament de les Boques de l’Ebre amb
capital a Lleida; Departament del Segre amb la seva capital a Puigcerdà; i, el
Departament del Ter amb capital a Girona.
El terrassencs durant dos anys foren
francesos.
 |
| Catalunya passà a formar part de França |
El 28 de maig de 1814 l’exercit
napoleònic abandonava Catalunya
Fonts consultades:
Cardús, Salvador. Historial de la guerra Napoleònica a Terrassa. Patronat de la
Fundació Soler i Palet. Terrassa 1966
Bocins de la Història. Bloc d’història
en català
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada