S’ha d’enderrocar el Pont de Sant Pere? (3): La Conservació

Les noves vies obertes cap el nord; per llevant el pas de la carretera de Castellar per sobre la línia del tren, i  a ponent, la prolongació de la Rambla cap a les avingudes de Josep Tarradellas i de l'Abat Marcet varen fer possible el positiu oblit d’actuacions sobre el pont de Sant Pere. El pas definitiu per la seva conservació es va produir a finals dels anys setanta arran el despertar de la sensibilitat ciutadana per la conservació dels elements històrico-artístics.

El pont de Sant Pere / AMAT

Amb l’arribada de l’Ajuntament democràtic la Gerència d’Urbanisme va emprendre la confecció d’un catàleg on s’inclogué el Pla especial de protecció del patrimoni terrassenc i entre els elements, adjuntà el pont de Sant Pere.

Aquest catàleg seria definitivament legalitzat quan per part del Parlament de Catalunya aprovà, el dia 30 de setembre de 1993 la Llei del Patrimoni Cultural amb l’objecte de protegir, conservar, investigar, difondre i fomentar el Patrimoni Cultural Català.

Una altra fita per la seva salvaguarda és la inclusió del pont de Sant Pere com element integrant al Pla Especial del futur Parc de Vallparadís aprovat l’any 1989 i que preveia la remodelació del torrent com a parc urbà amb una extensió de 33 hectàrees de superfície. Es va preveure la construcció d’un vial, amb un recorregut perifèric per unir el carrer de Vallparadís amb el Passeig Vint-i-dos de Juliol, tot vorejant la riba ponentina del parc de Vallparadís, que passaria per sota d’un dels arcs de Sant Pere.

El Pont de Sant Pere/ AMAT

Amb tot això, encara a principis dels anys noranta s’encetà la polèmica sobre el probable perill d’esfondrament. Des de que l'alcaldia havia decretat, l’any 1961, la prohibició del trànsit de vehicles, amb el pas del temps aquest entredit havia anat en desús fins arribar a l’oblit, absorbint, el pont de Sant Pere, bona part del trànsit del nord de Sant Pere i, principalment dels residents de Matadepera que volien traslladar-se al centre. Aquest fet s'agreujà quant es procedí el soterrament de la línia del tren i el conseqüent tall del passeig Vint-i-dos de juliol que provocà que el pas de vehicles augmentés considerablement i que la premsa local es fés ressò de les veus que advertien del perill d’esfondrament. El màxim responsable de la Gerència d’Urbanisme, Pere Montaña, manifestà que l’estructura del pont no presentava problemes i que no estava sotmès a grans càrregues ja que el seu ús era peatonal i el tràfic de vehicles sobre el pont era poc freqüent i que el perill d’esfondrament era inexistent. Això es contradeia amb la realitat, ja que el pas de vehicles era constant  fins al punt que, degut el semàfor del carrer de la Creu Gran amb el de Sant Antoni provocava l’aturada d’un seguit de vehicles que feia que a cada moment a sobre el pont hi hagués fins a sis vehicles aturats. A l’entrada del pont hi havia una senyal que marcava la resistència de només tres tones i a això s’hi havia d'afegir les conseqüents vibracions dels cotxes sobre el pont. Un any després, el 1994, la Gerència d’Urbanisme encarregava a la Universitat Politècnica de Catalunya un estudi sobre l’estat del pont per tal de detectar qualsevol xacra en l’estructura.

El pont integrat al Parc de Vallparadís / Montse Saludes-Arxiu Tobella

Aquest mateix any l’Ajuntament, arran la propera obertura del renovat passeig Vint-i-dos de Juliol, es plantejava la reconversió de l’Antic poble de Sant Pere en una illa de vianants amb el tancament del pont de Sant Pere al trànsit i també restringir-lo pel carrer Major de Sant Pere.

A la primavera de l’any 1995 es posa en marxa un projecte de desenvolupament cultural i integració urbana del Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere i el seu entorn. És per això que es convoca un concurs d’idees essent la proposta guanyadora la de Riera, Gutiérrez i associats, S.A., Arquitectes; que en el seu plantejament de millora de l’entorn incorporava el pont de Sant Pere com element fonamental del nucli de l’Antic poble de Sant Pere garantint la seva perseverança.

La barana dels "estenadors" / AMAT

Tot i això, la primavera de l'any 1999 el pont rebia un nou absurd amb la col·locació d'unes baranes que no s'adeien amb l'estètica històrica del pont,  donant-li un aspecte insòlit. Per tal de garantir la seguretat dels vianants ja que les seves baranes de pedra no acomplien les normes mínimes exigides per la llei,  adequar-les a una alçada adient i, també com a prevenció dissuassòria de lloc tradicional de suïcidis, l'arquitecte Manuel Ribas i Piera, autor de la remodelació del torrent de les Bruixes, dissenyà una barana amb una estructura metàl·lica amb cables, que l'opinió pública, per mitja de la premsa local, qualificà d’"entrada a un camp de concentració" ,"d'un pont de ferro de la RENFE" o "uns estenedors", demanant a les autoritats la retirada "dels ferros". El debat quedà obert i els tècnics urbanisme proposaren un estudi per readequar el disseny comptant amb l’opinió del veïnat.

El pont nevat / Montse Saludes-AMAT

Si el pont pogués parlar potser en diria: "durant anys he aguantat malifetes, bretolades, desafortunades actuacions i, fins i tot, el pas de milers de cotxes: feu-me només pas de vianants i deixeu-me en pau d'una vegada."

Un pilar passant pel pont / Rafael Aróztegui

El 23 de maig de 2015 la Seu d’Ègara celebrava La Diada del Patrimoni. La colla Minyons de Terrassa es va afegir a la festa passant un pilar caminant per sobre el pont.

Us recomano veure en aquest blog els temes anterior relacionat amb el Pont de Sant Pere:

El Pont de Sant Pere: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2012/10/el-pont-de-sant-pere.html

S'ha d'enderrocar el Pont de Sant Pere. (1): El afers de 1918: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2017/05/sha-denderrocar-el-pont-de-sant-pere.html

S'ha d'enrrerrocar el Pont de Sant Pere. (2). Els Afers de 1958: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2017/11/sha-denderroca-el-pont-de-sant-pere-2.html
Fonts consultades: 

RIERA I ROCA, Josep M. El pont de Sant Pere. Diario Terrassa, 25 agost 1995.

RUEDA, Joan. L’Ajuntament estudia tancar el pont de Sant Pere al tràsit. El 9 Nou, 3 octubre 1994.

MUNTADA I SERRA, Llorenç. El pont de Sant Pere al segle XVI. Diario de Terrassa, 26 maig 1979.

OLLER, Joan Manuel. La demolición del puente de San Pedro. Diario Terrassa F.S. 10 octubre 1992.

PALOS, Santi. El puente de San Pedro podria derrumbarse, según un historiador. Diari Terrassa, 27 nov. 1993.

Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català. núm. 1807, 11 d’octubre 1993, pàg. 6748

El pont de Sant Pere

La construcció del pont de Sant Pere va ser fruit de la rivalitat entre dues comunitats en conflicte: la dels vilatans de Terrassa d’una banda i la pagesia del terme de Terrassa. A més d’arrastrar les espurnes de la Guerra de Remences i de tots els greuges comparatius entre ambdues comunitats, el que va fer esclatar els antagonismes presents en el Consell de Parroquians comú, va ser la proposta de la vila d’edificar un nova església dins la vila per tal de arrabassar la parroquialitat de les esglésies de Sant Pere. Davant la proposta els forans o pagesos projectaren fer un pont que unís les dues ribes del torrent de Vallparadís i així apaivagar les queixes de trànsit dels vilatans fins a la parròquia de Sant Pere. Per acabar d’adobar-ho, més enllà de la solució de construir el pont, la persistent rivalitat va provocar que el lloctinent general del principat aprovés, l’any 1562, el privilegi de les capitulacions establertes, que donaren pas a la divisió civil en dues municipalitats: la Universitat de la Vila de Terrassa i la Universitat Forana de Terrassa, això sí, ambdues regides per un batlle comú resident a la vila.

El 30 de març de 1558 es va aprovar la construcció del pont per part Consell d’Obrers i Procuradors i Adjunts de l’església parroquial de Sant Pere.  El primer projecte era fer un pont de poca alçada amb accessos mitjançant carreranys. Tot estava ben especificat, però el projecte va quedar amb un miratge. L’oposició soterrada per part dels membres de Consell Parroquial, nadius de la vila, fou determinant al negar-se pels seus interessos locals a la construcció del pont; de la mateixa manera que els membres integrants del Consell procedents de la part forana s’oposaven a finançar la nova església que els vilatans volien bastir dins la vila. El cert és que, deixant de banda les rivalitats, el moment econòmic de mitjans del segle XVI no era el idoni per esmerçar-se en despeses de grans projectes.

Vint-i-un anys després de la primera aprovació de construir el pont, els pagesos, ara formant part de l'autònoma Universitat Forana, es reuniren en consell ordinari, el dia 18 de novembre 1579,  per decidir definitivament la seva construcció. L’any 1581 començaren els treballs de fonamentació sota la direcció del mestre de cases Pere Pomers. L’obra seguiria un ritme lent amb intermitents aturades degut a les grans dificultats per obtenir materials i els diners necessaris per la seva realització.

No és fins l’any 1595 quan es reprendrien els treballs, tot i que només eren actuacions de consolidació de l’obra. L’any 1601 el bisbe de Barcelona, Alonso de Coloma prenia definitivament la decisió de decretar el trasllat de la parroquialitat a la nova església del Sant Esperit de la vila de Terrassa. El bisbe conscient dels ressentiments i per tal calmar els ànims, accedia a la petició dels santperencs a poder enderrocar les capelles de Santa Eulàlia i Sant Sadurní, les quals havien estat profanades i es trobaven en ruïnes, podent d’aquesta manera aprofitar els carreus en la fàbrica del pont.

Tot i això, no va ser prou incentiu per donar l’empenta necessària, ja que continuaren les interrupcions, amb l’afegit dels freqüents esfondraments de l’obra ja bastida, producte de les aturades. L’any 1609 el mestre de cases Ramon Suris, que prenia possessió de la direcció de l’obra, fent un informe del problemàtic ritme de treball es queixava que a més de tots els problemes que ja hi havia hagut. Les pauses, despreocupació i desencís general feren que el Consell, el dia 13 de març de 1616, prengués la decisió d’obligar al veïnat a col·laborar amb les seves cavalcadures a traginar els material, i que aquest deure es faria per ordre de torns. Qui no obeís l’ordre seria multat amb 20 sous.

Sembla ser que a les darreries de l’any 1625 s’acaben les obres del pont de Sant Pere, o així ho dedueix en Josep Soler i Palet per la desautorització, el 7 de gener de 1626, del Consell de sobrecarregar el mateix i s’ordena expressament que «no passen carretes pel pont de Sant Pere». Aquesta prohibició tant es pot interpretar com que el pont estava acabat de construir i es volien prendre precaucions o bé que de nou ressorgien alguns defectes de construcció.

A la fi van quedar units el municipi de Terrassa i la part forana amb l’ús del pont; pels primers, poder arribar còmodament a les esglésies de Sant Pere, si més no, aquesta necessitat havia minvat arran de la construcció de l’església del Sant Esperit. També donava un pas més viable als terrassencs cap els camins de Matadepera i Castellar. Pels santperencs significava el poder baixar als tallers i fàbriques de la vila més fàcilment.

Però aquí no acaben els mals o les xacres del pont: El 15 de maig de 1791 es va produir l’esfondrament d’un dels seus tres arcs, el més proper al carrer de la Creu Gran, procedint-se al seu adobament amb obra de totxo.

El pont 1885 / Adrià Torija-Fons Ragom-AMAT

Amb la concessió de la indenpencia dels forans com a poble de Sant Pere, l’any 1800, provocar la divisió de les lineas termals. Les dues ribes del torrent de Vallparadís ferien d’ambigua línia divisòria. Aquesta la marcaria el corriol d’aigua del seu fondal que determinaria la divisió del pont en dues parts. El pas del corriol per sota de l’arc més proper al carrer de la Creu Gran provocà que un terç del pont correspongués a Terrassa i dos terços a Sant Pere. Això va ser un nou seguit de desavinences. Els terrassencs no contribuïen al manteniment de la seva part del pont. L’any 1890 es prohibia, per enèsima vegada, el pas de carros i cavalleries pel pont degut als danys que havia sofert una de les parets de sustentació. Les obres de reparació del pont encara tardarien un temps ja que els dos Ajuntaments, el de Terrassa i el de Sant Pere, s’havien de posar d’acord en el finançament de les obres ja que, tal i com s’apunta en un Ple de l’Ajuntament de Sant Pere, part del pont es troba dins de la jurisdicció termal de Terrassa. 

­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­

El pont 1900 / Fons Ragon-AMAT

L’any 1917, amb el poble ja agregat a Terrassa des del 1904, el tema del pont acaba prenent un caire radical fins que va esclatar una dura polèmica entre els partits polítics del moment. Es volia enderrocar el pont i fer-ne un altre o construir un terraple, per una banda i per l’altre es volia conservar. Les campanyes en pro i contra van durar dos anys. I la decisió final va provocar uns del debats més maratonians dins de la història de consistori terrassenc. Finalment va guanyà la seva conservació.

Altre volta fou l’any 1960 quan es va projectar l’eixamplament del pont. Quan es feien les cales per la instal·lació de les bigues que tenien que suportar els voladissos, s’adonaren que l’estructura interior era buida de construcció i plena de grava,  terra i runes i, per tant es va veure que ni una sola biga de totes les que volien posar el pont no l’aguantaria el seu pes.

El pont 1934 / Fons Ragon-Amat

Les noves vies obertes cap el nord, a llevant el pas de la carretera de Castellar per sobre la línia del tren i a ponent la prolongació de la Rambla cap a les avingudes de Josep Tarradellas i de l'Abat Marcet, varen fer possible l’oblit d’actuacions sobre el pont de Sant Pere. El pas definitiu per la seva conservació es va produir a finals dels anys setanta arran del despertar de la sensibilitat ciutadana per la conservació dels elements històric artístics i el pont fou inclòs en el Catàleg de Edificis Històrics-artistic. Un altre fita per la seva salvaguarda va ser inclusió del pont de Sant Pere com element integrant en el Pla Especial del Parc de Vallparadís aprovat l’any 1989

Tot i això, l’'any 1999 el pont rebia un nou absurd amb la col·locació d’unes baranes que no s'adeien amb l’estètica històrica del pont,  donant-li un aspecte insòlit. Per tal de garantir la seguretat dels vianants ja que les seves baranes de pedra no complien amb les normes mínimes exigides per la llei, calia adequar-les a una alçada adient. Es dissenyà una barana amb una estructura metàl·lica amb cables, que l’opinió pública, per mitjà de la premsa local, qualificà de "estenedors",  demanant a les autoritats la retirada "dels ferros". Fins hi tot algun burleta penjà roba estesa. Pocs dies després misteriosament van desaparèixer els cables, quedant però l’esquelet de l’estructura.

El pont 2003 /Francisco Ruda-AMAT

Si el pont pogués parlar potser en diria: "durant anys he aguantat malifetes, bretolades, desafortunades actuacions i, fins i tot, el pas de milers de cotxes: feu-me només pas de vianants i deixeu-me en pau d'una vegada." L’any 2006 es tancava el pont a la circulació de vehicles, decretant el seu ús per vianants procedint ala remodelació del seu paviment.

Fons Consultades:

AHT Proyecto de las obras de alcaltarillado, aceras y afirmado, en la calle Mayor de San Pedro y plaza del Rector Homs y ensanche del puente de San Pedro. Informe de l’arquitecte municipal. Exp. de Foment  núm. 3040/1960

Catàleg d’edificis d’interès històric artístic. Ajuntament de Terrassa. Gerència d’Urbanisme. Terrassa 1981

MUNTADA I SERRA, Llorenç. El pont de Sant Pere al segle XVI. Diario de Terrassa, 26 maig 1979.

OLLER, Joan Manuel. La demolición del puente de San Pedro. Diario Terrassa F.S. 10 octubre 1992.

PALOMARES I TIRADO, Miquel. ¿Desaparecera el viejo puente de Sant Pedro. B.C.O.C.I.T. gener-febrer 1961

RUEDA, Joan. L’Ajuntament estudia tancar el pont de Sant Pere al tràsit. El 9 Nou, 3 octubre 1994.

SABAT I ANGUERA, Joan.Estudio histórico crítico del Municipio de San Pedro de Tarrasa y su supresión. 1904.

SOLER I PALET, Josep. El pont de Sant Pere(I). A.E.C.E.T. març 1912

SOLER I PALET, Josep. El pont de Sant Pere(II). A.E.C.E.T. abril 1912

SOLER I PALET, Josep. Transcripció fidel de l’acte del Consell del 30 de març 1558. Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa. 1912. volúm VI, pàg. 86.

VERDAGUER, Joaquim. Les xacres del Pont de Sant Pere. TERME núm. 22 novembre 2007. CEHT i AMT.

S’ha d’enderrocar el pont de Sant Pere? (1) : Els afers del 1918.

Aquesta és la pregunta que es feien els terrassencs l’any 1917.

Amb l’agregació del poble de Sant Pere, el 1904, la nova barriada terrassenca experimentà un gran creixement cap el nord, al llarg de la carretera de Matadepera i el carrer Llibertat ocupant terres d’en Sal·lari, d’en Vileta i dels masos de Can Tusell, Can Fatjó i Can Pous. És per això, que l’Ajuntament  volgué donar una solució definitiva al que en aquells moments era primordial; la comunicació viable de Terrassa cap aquella zona. 

El pont de Sant Pere / Fons Ragon-AMAT

Com a sortida, la Comissió de Foment, encapçalada pel regidor Josep Oriol Maurí preparà, l’any 1917, un projecte d’eixamplament del pont de Sant Pere. A aquesta proposta, el regidor Colomer interposà la seva opinió de que seria més apropiat procedir a l’enderroc del pont i terraplenar el pas obrint un “hermoso y frondoso paseo”  de l’amplada del carrer de la Creu Gran.

Projecte del nou pont

Mig any després el mateix regidor va incidir davant la defecció del tema per part de la Comissió de Foment exigint el debat del dictamen. El regidor Benet, en canvi, s’hi oposà fermament justificant que “el puente, por su antigüedad, es algo consubstancional con el alma tarrassense, con la espiritualidad que inspira el sentimiento de la patria»

El tema acabà prenent un caire radical fins que va esclatar una dura polèmica entre els partits polítics del moment. L’any 1917 s’havia iniciat una nova etapa republicana amb l’afegit de la reafirmació del catalanisme i l’esperit autonomista, tot mirant les eleccions municipals que s’havien de celebrar a finals de l’any 1918. El 22 de maig de 1918, amb la proposta de fer un col·lector al torrent de Vallparadís es tornà a insistir en terraplenar el pas del pont de Sant Pere. La setmana següent es va tornar a encendre definitivament la polèmica entre els regidors i també entre els terrassencs, acompanyada d’una forta campanya de premsa. 

El pont / Fons Baltasar Ragón-AMAT

Lluís Gorina publicava la seva opinió en el diari El Dia: “El Pont de Sant Pere. L’amo i senyor de la ciutat de Terrassa, al magnifíc Ajuntament, ha concebut fa pocs dies la idea “titànica” de destruir el pont que condueix a les esglésies de Sant Pere i de Santa Maria. Més, aquesta desaparició la vol executar d’una manera “tràgica”: vol anar-lo colgat de terra. ¿Hauries pogut imaginar, pacífic ciutadà, que dintre l’”Europa conscient”, en entorn mateix de la teva vila, potser al costat de la casa, hi hagués un senyor que torturés la seva intel-ligència pensant en al forma de substituir un pont per un terraplè? Hom comprèn la befa formidable que això representa per l’avantpassat que per salvar un espai, va concebre l’element “arc”. Ell devia imaginar-se haver resolt la conclusió que per travessar una vall mai no s’havia de fer un pont sinó que calia omplenar la vall. Aquest afer, per fortuna, encara s’està discutint i la conservació del pont encara troba defensors dins mateix del propi Ajuntament de Terrassa. A aquests elements sans els desitgem bona sort en les seves argumentacions i esperem de llur perseverància i encert una digna resolució. Creiem que fins i tot arribaran a convèncer el mateix iniciador del projecte demostrant-li el desgavell que representa la seva idea. El pont que condueix a les conegudes esglésies romàniques, és un dels arguments que al.leguen els que volen fer-lo desaparèixer, més com que per damunt del pont no hi passa cap carretera de trànsit, crec que no s’hauria de sacrificar l’estètica a una millora que no és essencial. A més, si es volgués construir un terraplè per a omplenar aquell gran torrent, la terra hauria d’arribar a una gran distància a cada banda del pas; puix donada la gran alçària el terraplè se’n va molt enllà, i destrueix l’encís d’aquesta poètica vall, la qual fa uns quants anys l’Ajuntament volia convertir en parc públic. És inversemblant que la mateixa corporació que llavors volia portar a terme una millora tan ben entesa, hagi intentat acollir ara aquest despropòsit. El pont de Sant Pere és un complement de les esglésies de Sant Pere i de Santa Maria, i constitueix un apèndix d’aquests monuments arqueològics, formant una via agradable per arribar-hi, cosa que mai s’aconseguiria si es fa un passeig ample, amb acàcies de bola i una baraneta de ferro pintada de gris”.

El pas de vianant per sobre el pont / Fons Ragon-AMAT

En el Ple de l’Ajuntament del 29 de maig es van confrontar les opinions contradictòries entre diversos regidors davant la no resolució del dictamen sobre el pont. Els regidors que defensaven la integritat del pont exposaven que “aunque a él no le guste, (…) bonito o feo, consta de tres arcos y cuenta trecientos años de existencia.», mentre que el regidor Ros, opositor, s’estranyava “de que se opongan a lo que reclama la conveniencia de todo un pueblo a pretexto de ser un monumento, como si se tratase de la catedral de Toledo o de la Alhambra de Granada, cuando de lo que se trata es de un puente declarado ruinoso ya más de una vez». Finalment es va resoldre demanar un dictamen de la Junta de Museus.

El pont vist des de Cal Datzina/ Fons Baltasar Ragon-AMAT

La primera setmana de juny diverses veus de diferents entitats culturals terrassenques feren arribar a l’Ajuntament el seu parer contrari a l’enderrocament del pont de Sant Pere. El Centre Excursionista de Terrassa adreçava una llarga instància a l’alcalde i regidors instant-los a perseverar amb la integritat del viaducte, en tot cas i com a últim recurs, resolent el problema amb la construcció d’uns voladissos per donar pas a unes voreres que donarien més espai pel trànsit de carruatges. Per potenciar els seus raonaments proposaven la creació d’un gran parc urbà en el torrent de Vallparadís en el qual les esglésies i el pont en serien eixos centrals.

Josep Soler i Palet

L’alcalde Josep Maurí convocà una reunió amb el prohom terrassenc Josep Soler i Palet, resident a Barcelona des de l’any 1895, per saber la seva opinió. Soler i Palet s’excusà de no viatjar a Terrassa degut a una malaltia, però, assabentat del que estava passat, adreçà una llarga carta a l’alcalde donant el seu parer contrari a la desaparició del pont: «Per si’l proposit d’aqueixa reunió fos tractar del debatut assumpte del pont de Sant Pere qui al tanta trassa comencá d’edificar a les derreries del segle XVI el mestre de cases terrassench Ramón Suris, vagui per endevant el meu decidit vot contrari em absolut ni que sigui enderrocat ni desfigurat (...) si’s vol un pas mes ample, fassis un viaducte ben capás en altre lloch del torrent de Vallparadís: res de terraplens que ab sos guixots y escombreries enlletgeix aquell lloch simpátich que bé podria ésser convertit en un ver jardí paradisíach: així·s se fa a tot arreu quan se voten mes comunicacions, quan s·és mes n’hi aigi millor, mes ben servit estará’l publich».

Josep Tobella, president de la Junta de Museus, Mossèn Josep Homs, rector de Sant Pere, Lluís Muncunill, arquitecte municipal, Joaquim Vancells, pintor i els señors Francesc Pi i Francesc Salvans, tots ells membres de la Junta de Museus, foren els signants del manifest adreçat a l’Ajuntament en nom de la dita Junta donant el seu parer contrari al possible enderrocament del pont, ja que “amb la desaparició del pont, destruiriem un tros  de lo mes típic y carecterístic de nostre ciutat, causant una verdadera mutilació al conjunt que formen el pont i’l grupo d’Iglesias romániques de Sant Pere, que donan a n’aquell lloc, una visió del nostre passat altament simpática i instructiva, a la vegada que es una plana vivent de l’historia de Terrassa.”

El 10 de juny, la Comissió de Foment amb tota la documentació estudiada i amb l’afegit dels manifests anteriors, elaborà el tant demanat dictamen, per tal  de presentar-lo a la propera sessió plenària del Consistori amb la conclusió de mantenir-lo en peu.

Per fi arribà el dia en que el tema tant debatut del pont de Sant Pere es portà al ple de l’Ajuntament, perquè el dictamen preparat per la Comissió de Foment fos aprovat o rebutjat. 

El Saló de Plens

El dia 12 de juny es produïa un dels debats més maratonians dins de la història del consistori terrassenc. La minoria republicana es reafirmà en fer desaparèixer el pont contra el dictamen presentat per la Comissió de Foment de conservar-lo. També es van proposar altres alternatives com fer el terraplè a l’altura del carrer Sant Joan fins al carrer de l’alcalde Parellada o el d’unir el Passeig amb la plaça de l’església mitjançant un pas pel carrer del Castell fins al de la Rectoria. Mentrestant fora del saló de plens, en el vestíbul i l’escala d’accés, abarrotada de ciutadans expectants pel desenvolupament del ple, discutien acaloradament com si d’un ple paral·lel es tractés. La brillant defensa del pont feta pel regidor Josep Ullés, recolzat pels manifests, llegits en el Ple, de la Junta de Museus, del Centre Excursionista i de Josep Soler i Palet van fer el seu efecte. Finalment el dictamen amb alguna esmena es portà a votació nominal que va donar com a resultat 10 vots a favor de la salvaguarda del pont i 8 en contra. El pont acabava de passar una tremenda revàlida.

L’endemà tres diaris terrassencs, La Comarca del Vallès, La Crónica Social i el Dia feien un ampli ressò del que havia succeït en el Ple. Un any després es procedia al seu empedrat.

Amb el temps la solució de connectar el centre amb la barriada de Sant Pere, va ser la urbanització del passeig del Vint-i-dos de Juliol. El increment dels trànsit per aquest vial apaigavà l’atenció sobre el pont de Sant Pere, fins i tot s’oblidà les altres alternatives presentades en el Ple sobre els carrers Sant Joan i Castell.

Fonts consultades:

AMT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 40, 1917-19, fol. 65v. 24 octubre 1917.

AMT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 40, 1917-19, fol. 143. 24 abril 1918.

AMT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 40, 1917-19, fol. 151v. 22 maig 1918.

GORINA, Lluís. El pont de Sant Pere, El Dia, 28 maig 1918.

Vegeu l’expedient íntegre de tot el procés relatat a AHT. Proyecto de las obras de alcaltarillado, aceras y afirmado, en la calle Mayor de San Pedro y plaza del Rector Homs y ensanche del puente de San Pedro. Informe de l’arquitecte municipal. Expedient de Foment  núm. 3040/1960 (en el informe l’arquitecte adjunta copies dels afers de l’any 1918).

MONTANYA, Joan. El pont de Sant Pere. El Dia, 25 maig 1929.

S’ha d’enderrocar el Pont de Sant Pere ? (2): Els afers de 1958

Després de l’aprovació, en un tens Ple de l’Ajuntament, de no enderrocar el pont de Sant Pere, l’any 1918. ( vegeu en aquest blog: http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2017/05/sha-denderrocar-el-pont-de-sant-pere.html

a mitjans dels anys cinquanta independentment de les objeccions i al·legacions de l’afer de principis de segle sobre el tema de voler transformar el pont de Sant Pere en un pas de trànsit intens. Al Ple de l’Ajuntament de Terrassa del dia 13 de gener de 1956 s’aprova l'avantprojecte d’obres d’urbanització i sanejament general de la Ciutat. Entre els diferents projectes hi ha el que afecta al pont de Sant Pere: “Se aprueba el alcaltarillado, aceras y afirmado de la calle Mayor de San Pedro y plaza del Rector Homs y ensanche del puente de San Pedro, consistente en dejar como calzada para coches de turismo todo su altual anchura y estableciendo las aceras en voladizos de amplitut y estilo adecuados con el pressupuesto de 1.009.274’24 ptas.

El pont de Sant Pere / Rafael Aróztegui

Un dels problemes que tenia la ciutat era poder connectar el centre amb els barris del nord ja que la línea del tren de la RENFE dividia la ciutat. Encara no s’havia aprovat el pas elevat de la carretera de Castellar, com tampoc no estava urbanitzada l’avinguda Josep de Tarradellas, per tant el pas més factible era el trànsit per al pas a nivell de la carretera de Matadepera. És per això que era necessari trobar una solució al pas pel pont de Sant Pere: ampliar-lo o enderrocar-lo i fer-ne un de nou.

El pont sense part de les baranes / Fotos Francino-AMAT

De la memòria del projecte aprovat se’n feia ressò el Butlletí de la Cambra de Comerç del setembre de 1959 en un article signat per Miquel Palomares: “La reforma y ensanche de este puente-que tiene 19’30 metros de altura, 57 de longitud y 3’50 de ancho- se iniciará por una inspección de sus muros y consolidando, en cuanto sea preciso, las partes interiores que puedan estar afectadas por el trascurso del tiempo.

La ampliación propiamente dicha tendrá como base de sustentación una losa de hormigón armado; en la reconstrucción de las barandas o antepechos se repondrán elementos ligeros con el fin de aprovechar hasta el máximo la superficie de circulación. La solución plástica definitiva se acordará después de detenidos ensayos “in situ”, dada la importancia que tiene en este caso acordar una solución utilitaria a la estructura existente, consiguiendo al mismo tiempo una unidad armónica.

La anchura total del puente será de 6’80 metros entre muretes o pretiles, siendo el de la calzada de 4 metros y de 1’30 cada una de las aceras. La calzada estarà pavimentada con adoquín granífico y bajo las aceras, de loseta hidràulica, se dispondrán pasos para la instalación de cables y conducciones.

La empresa constructora va a acometer estas obras, que, según el pliego de condiciones, deben quedar terminadas, salvo causas de fuerza mayor, en el plazo de cinco meses a contar de la firma de la escritura susadicha.

Obres d'ampliació del pont / Fotos Francino-AMAT

Mentre s'endegaven les obres de consolidació del pont per tal de procedir a la seva ampliació i es feien les cales per a la instal·lació de les bigues que tenien que suportar els voladissos, s'adonaren que l’estructura interior era buida de construcció i plena de grava,  terra i runes i, per tant es va veure que cap de les bigues que volien posar, aguantaria el pont. Les obres es paralitzaren i les autoritats davant l'imminent problema ordenaren a l’arquitecte municipal que fes un exhaustiu informe sobre l’estat del pont.

“Previa una minuciosa inspección ocular, examinado detenidamente el estado del puente de San Pedro tras asistir al proceso de sondeo y catas efectuadas en sus puntos más importantes de sustentación, el suscrito Arquitecto Municipal informa: El proyecto de reforma tal como estaba planeado, debe, abandonarse”

Les bigues per ampliar el pont / AMAT

Com podem veure l’arquitecte municipal torna a les solucions que es van debatre l’any 1918. Al rebuig en aquell moment d’un terraplè, l’arquitecte ho soluciona amb un nou pont i recupera el projecte, en aquell temps aprovat però no portat a terme, de fer un accés pel carrer del Castell.  

Projecte de nou pont / AMAT

Al Ple de l’Ajuntament de Terrassa del 25 de novembre de 1960, s’aprovà la substitució del pont de Sant Pere, això és, el seu enderroc per un altre de nou.

Una processo Passant pel pont l'any 1961 / AMAT

Altre cop les veus al·legadores de diferents entitats, principalment de la Junta de Museus per la veu del seu secretari Salvador Alavedra alertaren del fet atemptatori sobre un element del patrimoni terrassenc que estètica i arqueològicament s’adeia amb les esglésies de Sant Pere i amb el futur parc de Vallparadís. El projecte fou desestimat pel seu alt cost i definitivament en el Ple del dia 10 de novembre de 1961 es desestimà qualsevol actuació sobre el pont, acordant-se, també, només el pas de vianants i de cotxes fúnebres per sobre del mateix. Durant dos anys, les bigues que tenien que anar sobre el pont romandrien abandonades en un racó de la plaça del Rector Homs com a testimoni del projecte derogat, fins que, finalment, varen anar a parar a la riera de les Arenes per fer de murs provisionals d’emergència arran les inundacions del any 1962.

La nevada del 1962 / AMAT

Fonts consultades:

R. El pont de Sant Pere. El Dia, 21 oct.1930

R. El pont de Sant Pere en perill. El Dia, 13 juny 1931

R. El puente de San Pedro. Tarrasa, 31 juliol 1948

PALOMARES, Miquel. Hacia la nueva Tarrasa. Butlletí de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Terrassa, núm 599, setembre 1959

PALOMARES I TIRADO, Miquel. ¿Desaparecera el viejo puente de Sant Pedro. B.C.O.C.I.T. gener-febrer 1961

Tarrasa Información. Acerca del puente de San Pedro., 3 gener 1961.

La caldera de Cal Guardiola

Des de que es va inaugurar el pont de Sant Pere l’any 1625, durant tres segles el viaducte suportà tot un seguit de xacres producte de la seva precària construcció. En un principi, el Consell de la Universitat Forana va prohibir el pas de carretes pel pont. No se sap si aquesta ordre obeïa a que el pont estava acabat de fer i es volia prendre precaucions o que tot just començava la història dels seus mals o xacres.

Durant un segle el pont va complir amb les seves funcions, tot i que el manteniment del mateix va ser nul. El 15 de maig de 1791 es va produir el primer ensurt al esfondrar-se un dels seus tres arcs, procedint-se al seu adobament amb obra de totxo.

El pont de Sant Pere / Fons Ragon-AMAT

Ja en el segle XX, el pont va ser protagonista amb tot un seguit de predestinacions sobre el seu probable enderrocament. El creixement cap el nord de Sant Pere i el pas constant de vehicles pel pont va fer que l’Ajuntament estudiés la solució d’ampliar-lo o enderrocar-lo i fer en el seu lloc un terraplè. Finalment s’acordà conservar-lo. L’any 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, les forces republicanes en la seva retirada van volar varis ponts (els de la carreteres de Martorell i Rellinars). El pont de Sant Pere es va salvar tot i que estava a la llista per fer-lo volar.

A finals del anys cinquanta es va tornar a revifar la polèmica sobre el seu enderroc. Finalment s’aprovà la seva conservació però procedint a la seva ampliació a base de posar uns voladissos.

Després de unes prèvies actuacions es va constatar que el pont no podia aguantar el pes de les bigues. El pont es va salvar i actualment s’alça ufanós com un element important dins del Parc de Vallparadis.

Però el seu enderroc podia haver estat possible per un incident fortuït que es va produir quan va explotar la caldera de Cal Guardiola.

Els Tints Monset i Guardiola estaven situats al carrer de Sant Antoni, d’esquena al torrent de Vallparadís, en el lloc on actualmente hi ha la residencia Geriàtrica de Vallparadís. Era una fàbrica de tints i acabats fundada a mitjans del segle XIX i va arribar ser una de les més grans de la ciutat arribant a comptar amb quatre calderes.

Fàbrica de Cal Guardiola / Fons Ragon-AMAT

El dia 1 de desembre de l’any 1908 de matinada (alguns mitjans diuen que a la 1 i altres a les 3 hores), va explotar la caldera de blanqueig dels Tints Montset i Guardiola. Fou tal la detonació que va despertar el veïnat del centre i de Sant Pere creient-se que es tractava d’n terratrèmol o una bomba.

Deien que es va produir per un descuit de l’encarregat de la inspecció nocturna el que havia provocat l’explosió, També es va atribuir a un defecta de construcción de l’aparell donat que la resistència del mateix era superior a la que podía suportar ( 2 atmòsferes de pressíó.

La carcassa de la caldera a baix el torrent /Fons Ragon-AMAT

La carcassa de la caldera, després de trapassar la taulada i les parets de l’edifici, va anar a parar a una distàcia de 225 metres calculant-se la seva trajectòria el·líptica d’uns 100 metres d’alçada. La caldera de dos metres de llarg i un i mig de diàmetre va impactar en el torrent de Vallparadís, a l’altre banda del pont de Sant Pere, a la vessant del torrent de darrera de l’escola de les monges de Sant Pere, a pocs metres de safareig que els Datzira tenien en el torrent (actual font del Torrent de les Bruixes), provocant un forat de 1 metre de fondària. Sortosament el sinistre no va ocasionar cap desgracia personal, si més no es va carregar un camp de cols i la embolada de 470 quilos de tovalloles i 450 de sedalines que van caure com una pluja pels horts de davant el castell de Vallparadís.

La Font del Torrent de les Bruixes (Cal Datzira) en l'actualitat, prop d'un va caure la caldera/ Joaquim Verdaguer

Quan es va fer de dia el pont de Sant Pere s’omplí de gent encuriosida al saber-se el què havia passat. Tot eren comentaris com que hauria passat si la direcció de la trajectòria hagués estat una altra. impactant sobre cases habitades o si el recorregut hagés estat uns metres més baix impactant amb el pont, el qual hauria estat destruït.

El professor de l’Escola Industrial, Antoni Torrella, junt amb un grup d’alumnes s’aproparen al lloc del succés per prendre notes del fet, com a treball de camp per tal de fer-ne un estudi.

Definitivament i per enèssia vegada el pont de Sant Pere s’hauria salvat del seu enderroc

Fonts consultades:

RAGÓN, Baltasar. Coses de Terrassa viscudes. Terrassa (any?)

Comarca del Vallès. Dia 1 desembre 1908. Pag. 5 i 6

Egara. 5 desembre 1908. Pag. 3

El pont del Passeig

 

Amb l’enderroc de les muralles el segle XVI, el creixement urbanístic terrassenc dels segles següents cap a l’est s’aturà al torrent de Vallparadís. El torrent era una barrera natural que dificultava la urbanització més enllà del barranc. La única manera de passar d’una banda a l’altra era pel pont de Sant Pere insuficient pel tràfic del segle XIX, a part que aquest estava sota la jurisdicció del poble de Sant Pere. Aquesta carència de ponts dificultava la comunicació amb les poblacions veïnes del cantó de llevant; Sabadell, Castellar, Sant Quirze. La única manera de creuar el torrent era pel camins que baixaven i pujaven el fondal. El camí de Sabadell que tenia l’eixida al portal de Sant Antoni, en l’actual carrer del Castell; el camí de Barcelona per Sant Quirze, que des del carrer de Serrano baixava cap a trobar l’altra riba per arribar a Can Palet; i una bifurcació baix el fondal portava al cementiri de Vallparadís i al castell.

El torrent sense pont 1890 / Fons Ragon-AMAT

La preocupació dels terrassencs per resoldre aquest problema ve reflectida per dos projectes d’un pont: Pel juliol de l'any 1847 es presentà un projecte per a la construcció d'un pont que, des de la porta de Sant Antoni es pogués anar a la població de Sant Quirze per sobre el torrent del Vallparadis. Igualment  també el presentà Llàtzer Matalonga el dia 18 de març de 1869, però ni un ni altre s’arribaren a portar a la pràctica.

No serà fins els anys vuitanta que la Diputació de Barcelona es disposà a la millora de la carretera de Sant Sadurní a Sentmenat. Els enginyers estudiaren el pas per salvar el torrent de Vallparadís pel pont de Sant Pere, únic viaducte existent que salvava el barranc. Van dictaminar que no ho veien gaire clar perquè semblava que estava en estat ruinós.

L’any 1880 els regidors Josep Maurí i Pere Bosch, entre altres, feren servir d’excusa l’estat ruinós del pont de Sant Pere per proposar la variant que des de Can Montllor desviés la carretera cap a Terrassa, per les actuals carretera de Castellar i l’avinguda de Jacquard. Si més no, la realitat d’aquesta maniobra estava relacionada amb qüestions polítiques i d’especulació. Políticament es volia provocar la desafecció del poble de Sant Pere de les rutes generals i, per altra banda, entraven interessos econòmics i especulatius; des de l’any 1830 les terres de la Quadra de Vallparadís havien estat agregades al terme de Terrassa i la família Maurí era propietària del castell i de les terres des del torrent de Vallparadís fins al torrent de les Ànimes, situat davant de l’actual Escola Industrial. És per això que es va proposar el pas de la nova carretera per les seves terres entre d’altres, salvant el torrent amb la construcció d’un nou pont davant del passeig com alternativa al de Sant Pere.

Pel què es veu, aquesta instància va produir el seu efecte, ja que va portar-se a terme l'obra tal com ells varen demanar, encara que va ésser quinze anys

després de fer aquelles gestions. Si no hagués estat així, la carretera de Castellar, que comença al pont del Passeig, hauria començat al pont de Sant Pere

El nou pont / Fons Ragon-AMAT

La Diputació Provincial aprovava l’any 1891 el bastiment del nou pont que uniria les dues ribes des del Passeig fins a la Quadra de Vallparadís.

El dia 26 de febrer de l'any 1895 al Palau de la Diputació Provincial va fer-se la subhasta de les obres de la tercera secció de la carretera de Sant Sadurní d'Anoia a Sentmenat, i en aquest tros hi anava compresa la construcció del pont anomenat del Passeig, sobre el torrent de Vallparadís. Les obres del viaducte van ésser adjudicades al contractista Josep Sanz i Soler, pel tipus de 96.185,36 pessetes, i el dia 22 d'abril següent va començar-se la construcció segons el plànol de l'arquitecte enginyer Jacint Mumbrú. Per la seva construcció no va montar-se cap bastida; l'obra i els materials eren transportats per mitjà d'un cable d'acer d'una llargada de 130 metres, posat paral·lelament a l'eix del viaducte i amarrat. L’alçada d'aquest pont és de 23’20 metres per 112,20 de llargada. Té sis arcs i està sostingut per pilastres troncopiramidals de carreus amb cantells de pedra de fil. Remarcada llinda d'imposta en la part superior de les pilastres. L’intradós dels arcs és de totxo i els carcanyols de paredat comú, tot emmarcat en pedra de fil. Els fonaments s'havien calculat a 2 metres de profunditat, però a conseqüència d'ésser el terreny fals, fou precís baixar fins a 5, originant l'augment del pressupost en 45,131'54 pessetes, que va aprovar la Diputació el dia 28 d'abril de l'any següent. El pont té 7 arcs, amb pilans de 16’30 metres d'alçada des de començament de fonaments.

El 10 de desembre de 1896 va tenir lloc la inauguració del viaducte amb la presència del senador Manuel Planas, el president de la Diputació de Barcelona, Andrés de Sard i altres autoritats foranes, que foren rebudes a l’estació del Nord  per l’alcalde de ciutat, Josep Ventalló acompanyat del diputat Alfons Sala, avalador del projecte de la construcció del pont davant la Diputació. La comitiva es dirigí al passeig, on el prior del Sant Esperit, Josep O. Roig, beneí el nou pont.

La construcció del pont significà el salt urbanístic a l‘altra banda on l’espai era abundant i relativament pla. A redós de la nova carretera a Sentmenat començaren a proliferar les primeres edificacions; L’Escola Industrial el 1904; el Vapor “Pepito” Sala el 1907, a la dreta de la que serà l’avinguda de Jacquard i, la Casa Baumann, el 1916. També canvià les costums funeràries de la ciutat. Des de que es va inaugurar el cementiri de Vallparadís a l’altra banda del torrent, les comitives dels enterraments havien hagut de baixar i pujar el fondal del barranc. Poc després d’inaugurar el pont del Passeig, a l’extrem del qual tot eren vinyes, es va anar formant un camí a la dreta per fer drecera per anar al Cementiri tot vorejant el marge del torrent. Aquest itinerari seria la ruta habitual per anar al cementiri.

El pont Eixaplat 1960 / Foto Francino-AMAT

Una de les curiositats del pont era la seva vista al fondal del torrent. Moltes vegades es podia veure ciutadans abocats a la barana sud per veure, de tant en tant, com l’aigua que fluïa del col·lector era de color vermell o verd o blau etc. segons el tint que hi abocava la fàbrica de tints Guardiola.

L’any 1960 el pont fou eixamplat, col·locant les voreres sobre voladissos, coincidint amb la posta en marxa del pla per aconseguir un eix de circulació transversal per la ciutat que trenqués la barrera de ferro que representava la línia del tren. Això va ser possible amb la construcció del pas de la carretera de Castellar per sobre la via fèrria. El 22 d’agost de 1960 s’inaugurava la reforma del pont.

Novament l’any 1990 es va procedir a un nou eixamplament del pont al allargar el voladissos existents de la vorera.

El pont de nou eixamplat / Fotos Francino-AMAT

El pont, en un principi era conegut per “pont de Vallparadís” i també com el “pont del Passeig”. Més endavant com a “pont de la Mútua”. No va ser fins l’any 2000, que l’Ajuntament l’adjudicà el nom oficial de “Pont del Passeig”

El pont del Passeig / Jaume Valls Vila-AMAT

Fonts consultades:

AMAT. Llibre d’Actes dels Plens de l’Ajuntament de Terrassa. Vol. 12, 1879-80. fol. 57. 3 abril 1880.

RAGON, Baltasar. Terrassa historials i efemèrides. Impremta Ventayol. Terrassa

Arxiu Tobella. El pont del Passeig. Claxon, núm. 35, 15 jul. 1985

BOIX, Josep. El pont del Passeig. Diario Terrassa. F.S., 2 nov. 1985, p. 12