Tot que moltes vegades s’emprat el terme de «esglésies visigòtiques» el qual es impropi si tenim en comte que el mal dit art visigòtic és molt localista, àulic i molt tardà, dons, no és fins l’any 661 que es consagra l’església de «Sant Juan de los Baños» a Palència, durant el reinat de Recesvinto, és a dir 50 anys abans de la invasió dels sarraïns i en mig segle no es difon un art, si es pot considerar visigot. El mateix esdevingué més tard amb l’art mossàrab o el carolingi amb influencies bizantines que ens reflecteixen d’una manera esporàdica i dispersa.
Tots els arts menors d’altres, componen una transició d’un període, força llarg, comprés entre l’art Paleocristià i el romànic i que és conseqüència de l’enderrocament de l’Imperi Romà degut al moviment migratori dels pobles centre-europeus, que va produir un retrocés cultural: fent impossible el manteniment del naixent art Paleo-cristià degut a la desfeta política, cultural i principalment econòmica.
 |
| Les esglésies de Sant Pere 1890 / Fons Ragón-Amat |
Els visigots crearen el realisme i la noblesa que han arribat fins els nostres dies. Era l’Estat dintre l’Estat. Una dictadura tribal. Era l’exèrcit al poder i prou distret estaven amb els seus «cops d’Estat», - durant dos segles i mig i hagueren 36 reis que pertoca a 7 anys per rei), - com per preocupar-se de l’arquitectura o la cultura en general. La pràctica de l’arrianisme dels Visigots va frenar la religió autonòmica del catolicisme dels hispans-romans, per això el fet arquitectònic era molt minvat i tot es feia suaument i per tant va seguir un camí senzill i arcaïtzat amb aïllat mestres d’obres que no formaren escola, però que donaren solucions mitjançant els fonaments imperials – l’arc de ferradura és un invent de finals del baix imperi -, així també i sobretot de la influencia bizantina, que és quan té lloc la fixació dels tipus arquitectònics fonamentals que donaran pas al romànic.
Es a Catalunya i al a Provença, al mig de les corrents arquitectòniques de la península de les dels Francs i Bizantins, on s’elabora una arquitectura de transició que promoure uns bells exponents del pre-romànic.
Per tant l’art que es desenvolupa a l’albada de Catalunya és un art hispà autòcton no pas visigòtic, per tant és inapropiat aplicar el terme visigòtic a les capçaleres del les esglésies de Sant Pere, si més no, ja que està definit com art de primera etapa de l'art preromànic,. El correcta seria «esglésies de l’època visigòtica»
Durant l’època visigòtica el poder episcopal es va mantenir. El centralisme de Toledo no domava per més. Les grans ciutats de la perifèria, com Barcelona. estaven governades per una figura administrativa nova: el comes civitati, delegat del rei amb autoritat judicial, fiscal i militars i uns quants funcionaris, que estaven en estreta vinculació amb l’església des que el rei Recared, l’any 589, havia reconegut l’església catòlica i havia estat incorporada a les tasques político-administratives. Així, als concilis, a més de tractar els afers de l’ església s’involucren, per mitjà del rei, els afers polítics. En definitiva el bisbe d’Ègara feia de recaptador, amb la complicitat del magnats i gran terratinents, hispanoromans la majoria, propietaris de les riques vil·les.
A Catalunya , com hem dit, no hi ha gaire art visigòtic perquè no hi va haver nuclis visigòtics. Tot i així trobem alguna empremta, principalment en l’art que estaven avesats el visigots: l’orfebreria. Aquesta es pot dividir en les peces de tipus religiós i reial i peces d’ús personal.
 |
| La sivella de Coll d'Eres / Rafael Aróztegui |
En el museu de Terrassa hi ha exposada una sivella visigòtica. La van trobar a l’interior d’una de les tombes de la necròpolis del Cingle del Marquet en el Parc de Sant Llorenç del Munt, per membres del Centre Excursionista de Terrassa, l’any 1929. Es tracta de diversos enterraments individuals, caixes formades per lloses de pedra plana.
La sivella o fermall de cinturó es una peça de bronze, recoberta amb una pàtina de color verdós, que mesura 9’6 cm x 4’9 cm., de forma rectangular, amb un dels s dos extrems arrodonit.. L’extrem oposat és el destinat a subjectar el travesser de tanca; la mateixa peça presenta una petita ranura on hi descansava.
Porta cisellades les figures d’animals fantàstics molt relacionades amb la mitologia nòrdica. Amb el que sembla amb la figura d’un quadrúpede que podria ser la representació del cavall d’Odin, i dues serps amb el cap d’ocell.
La cronologia de la sivella gira al voltant dels segles V al VIII.
La sivella de Coll d’Eres és una de les poques d’aquest tipus que s’ha trobat a Catalunya.
 |
| Tomba del Cingle del Marquet / Rafael Aróztegui |
El poeta terrassenc Enric Gall escribia uns versos dedicats a l’Ègara visigòtica, publicats en el llibre de La ciutat i la seu episcopal d’Egara de Salvador Cardús. En d’ells, amb el títol «Egara visigòtica», ens diu el següent:
Declama el vent, millor que cap rapsode,
- des del turó del mirador més alt
que es dreçat en el Vallès septentrional-
el verb de llum i musical de l’oda.
En la remota Egara visigoda,
¿quin altre nom portava aquest tossal
que és un altar al convit substancial
I circular com una immensa roda?
Abans del nom excels i glorïos
de Sant Llorenç, el primitiu s’ha fos
en el combat del temps, inexorable.
Si va florir en els llavis d’un pastor,
devia portar el nom d’una cançó
nascuda entre clarors d’algun miracle
Fonts consultades
FERRAN, Domènec. La sivella de “Coll d’Eres”. Terrassa, museus, monuments, llocs d’interès. Fitxa núm. 5. Museu de Terrassa 1988.
FERRANDO, Antoni. El parc natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l’Obac. Història i arqueologia. Unió Excursionista de Sabadell. El Pot Cooperativa Sabadell. 1983.
CARDÚS, Salvador. La ciutat i la seu episcopal d’Egara. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1954
