Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 31 de gener del 2015

La pandèmia de grip del 1918

La gran grip de l’any 1918, coneguda també com la “grip espanyola”, va ser una pandèmia inexorable que va causar entre 25 i 40 milions de morts a tot el món durant els anys 1918 i 1919.

Sembla que el primer brot es va observar a Kansas, als EUA, l’abril del 1918, i es va propagar per l’arribada de soldats americans durant la Primera Guerra Mundial. També s’apuntà com a primer brot el Tibet.

La pandèmia va rebre el nom de “grip espanyola”, ja que a Espanya no hi havia censura en els mitjans de comunicació, perquè el país no estava involucrat en el conflicte bèl·lic europeu, ans al contrari. A la resta d’Europa les autoritats mantenien la censura per tal de silenciar la pandèmia i no desmoralitzar els soldats que lluitaven al front.
Aquesta grip, a diferència d’altres epidèmies en què es veien afectats bàsicament els adults  i els nens, era més virulenta i atacà els joves saludables.
Es considera la pandèmia més desbaratadora que ha patit la humanitat. El lloc més castigat fou l’Índia, amb 15 milions de defuncions.

A Espanya el contagi fou ràpid; el maig d’aquell mateix any ja hi havia 8 milions d’afectats i al voltant de 300.000 morts.

Afectats per la grip

L’any 1918 la ciutat tenia aproximadament 29.000 habitants. L’alerta la va donar el doctor Salvador Calsina, el 3 d’agost, quan va denunciar que a un jove de 22 anys de Can Pous li havien diagnosticat broncopneumònia. Un mes després, el 7 de setembre, es donava per fet que la ciutat estava infectada ja que hi havia 778 casos de grip i s’havien produït 9 defuncions.

El mes d’octubre varen sumar-se 102 casos nous que van desbordar els metges disponibles i col·lapsaren l’Hospital Casa de Caritat i el Centre Mèdic, del qual el doctor Calsina era el president, i també el Sanatori de Torrebonica. El dia 12 d’aquell mes, com a mesura preventiva contra l’epidèmia de grip, tancaren totes les escoles de la ciutat.

El Centre Mèdic / Fons Ragon-AMAT
La Junta de Sanitat prengué mesures urgents: que als enterraments el dol es donés per acomiadat a la sortida de l’església, que els acompanyats es dissolguessin tot seguit. Es va prohibir l’entrada del públic al cementiri, a excepció dels familiars del difunt. Davant la manca de nínxols i de la capacitat insuficient del fossar comú, es va habilitar un terreny del costat del cementiri per als enterraments.
Una altra mesura fou el reg dels carrers, especialment els empedrats.
Es recomanava no visitar els malalts en els centres sanitaris per interessar-se per llur salut.

El 2 de novembre l’Ajuntament va fer públiques les dades d’afectats i morts:
agost-setembre: malalts, 778; morts, 9; octubre: malalts, 1.917; morts, 150.

En aquella època els remeis medicinals no estaven gaire desenvolupats. Per guarir la grip la premsa anunciava Eucaliptina Inhalant o l’ús de Zotal per desinfectar.


El 25 de novembre la Junta de Sanitat anuncià l’eradicació de la passa de grip i broncopneumònia.
Entrat l’any 1919, hi tornà a haver un rebrotada de grip, però només es van enregistrar un total de 14 malalts.

Fonts consultades:
TAPIOLES, Judit; FIGUERAS, Pere. Terrassa 1901-1919. Arxiu Tobella: Terrassa, 1990.
MONTAÑÀ, Daniel. L’epidèmia de grip a Terrassa durant el mes d’octubre de 1918 i notícies aparegudes a la premsa local. Terme, núm. 10, nov. 1995, pàg. 51-54.

RAGÓN, Baltasar. Coses de Terrassa viscudes. Terrassa (any?)

dissabte, 24 de gener del 2015

Les visites de Franco a Terrassa

El general Franco va visitar Terrassa en cinc ocasions.
La seva primera visita va ser el 27 de gener de 1942, quan la ciutat celebrava el tercer aniversari del seu alliberament. Després d’una apoteòsica rebuda pels carrers de Terrassa amb gran aclamacions de “¡Franco, Franco!”, va ser rebut a l’Ajuntament per l’alcalde, Joaquim Amat, el qual, al saló de sessions, li va imposar la Medalla d’Or de la Ciutat, la primera que es concedia des de la seva recent instauració. La seva sortida al balcó consistorial va ser un brogit d’aclamacions vers la seva persona, i el seu parlament era interromput constantment pels clams d’adhesió.
Després de la recepció i de passar revista a una formació de falangistes, les autoritats visitaren l’empresa SAPHIL i l’Escola Industrial, per retornar seguidament a Barcelona.
El general a la fàbrica Sala i Badrinas / fons Ragon-AMAT
El 21 de maig de 1947 retornava a Terrassa, i es repetiren les manifestacions d’entusiasme. L’alcalde Alfons Vallhonrat el va rebre al Saló de Plens amb paraules d’agraïment i d’adhesió. Aquesta vegada la visita va ser a la delegació Comarcal del Frente de Juventudes, on va poder observar una exposició dels projectes urbanístics que s’estaven realitzant a la ciutat, destacant el de la Ciutat Sanatorial, que amb la mostra d’una gran maqueta va impressionar al general. La resta de visites van ser a la Mútua de Terrassa i a l’empresa SYBSA, on la Massa Coral li va oferir unes breus cantates.
Franco admirant la maqueta de la Ciutat Sanatorial / Fons Ragon-AMAT
Aquella maqueta es va fer realitat amb la construcció del sanatori en terres de Can Carbonell, al nord de la ciutat. El general Franco va assistir a la seva inauguració el 8 de juny de 1952, contant també amb la presència del director general de sanitat, José A Palència i la de l’alcalde de Terrassa, Pere Matalonga. L’acte de benedicció l’efectuà el prior del Sant Esperit, Josep Castelltort i, tot seguit, després dels protocol·laris parlaments, varen visitar l’edifici, d’ impressionant dimensions: el més gran d’Espanya.
De retorn cap a Barcelona i al passar pels carrers de Terrassa es varen repetir les mostres d’adhesió d’altres vegades.
Franco rebut davant l'Ajuntament / Fons Ragon-AMAT
Haurien de passar deu anys i un fet luctuós com van ser les riuades del 1962, per la següent visita. A la tarda del 2 d’octubre Franco era rebut a Les Fonts per les autoritats terrassenques encapçalades per l’alcalde Josep Clapés. El general baixà del cotxe oficial i seguint les explicacions de l’alcalde, va recórrer la zona contemplant els estralls de la rierada en el lloc on s’aboquen les dues gran vies fluvials: les rieres de les Arenes i la del Palau, principals receptors de l’allau d’aigua que va provocar el desastre.
A les sis de la tarda feia la seva entrada a Terrassa on milers de persones l’aclamaven al seu pas per la carretera de Montcada i Rambla amunt, per dirigir-se a la zona industrial més afectada, on va conversar amb els fabricants afectats.
Tot seguit es dirigí cap a l’Ajuntament on l’esperava un raval de Montserrat ple a vessar. Al saló de plens, l’alcalde va expressar el sentiment de gratitud de la ciutat per la ràpida mobilització del govern vers l’ajut a les zones sinistrades. Després Franco va fer acte de presència al balcó de l’Ajuntament expressant en el seu discurs el condol per les víctimes de la catàstrofe.
Després la caravana de cotxes d’autoritats es dirigí a la barriada de les Arenes, on recorregueren a peu les parts més afectades, tot barrejant-se amb els veïns.
Franco tornà a Barcelona, acomiadant-se amb la promesa de tornar ben aviat per veure el ressorgiment de la ciutat d’aquell mal pas.

La visita del 1963 /AMAT
 El 18 de juny de 1963, complint la seva paraula, retornava a Terrassa, repetint l’arribada i l’aturada a Les Fonts. A l’Ajuntament va poder contemplar una exposició de fotografies comparatives de les rierades i de les obres de reconstrucció portades a terme fins aleshores.
Des del balcó de l’Ajuntament va expressar que les obres que es realitzaven arreu d’Espanya s’havien paralitzat per reforçar la reconstrucció en aquesta zona, complint així la promesa que havia fet un any enrera.
En el seu recorregut pels carrers de Terrassa en direcció a la barriada de les Arenes, es van repetir les mostres d’entusiasme al general, al qual li va impressionar una monumental fotografia que ocupava tota la façana de la Mútua de Terrassa i en la que s’hi reflectia el seu pas, un any abans, per la ciutat donant el seu condol al veïnat de les Arenes. A la seva arribada a la barriada es va repetir aquella imatge, però aquesta vegada amb un sentiment d’alegria i agraïment dels veïns envers el cap d’Estat.

Va ser l’última visita. No tornaria més a una ciutat que poc a poc es va anar convertint en Tarrasa, la roja, amb les seves reindivicacions de llibertat, camí cap a l’aposta democràtica.

Fonts consultades:
CASTELL, J., PALOMARES, M. i TORRELLA, F. Tarrasa i los Tarrasenses. Patronat de la Fundació Soler i Palet.Terrassa 1966
MARCET, Xavier. Terrassa segle XX. Diario de Terrassa. 1993
Tarrasa (diari local). 31 gener 1942
Tarrasa (diari local). 22 maig 1947333 - Tarrasa Información. 4 octubre 1962
Tarrasa (diari local). 2 Abril 1948
Tarrasa (diari local). 6 maig 1948
Tarrasa Información. 4 octubre 1962

Tarrasa Información. 18 juny 1963

diumenge, 18 de gener del 2015

La revolta dels Barretines

Acabada la Guerra dels Segadors el 1652, tot i jurar el rei Felip IV les lleis catalanes i que aquest fos reconegut com a rei, la inestabilitat de Cataluña continuà amb el mateix tarannà que  va provocar la guerra.
El món agrari, ja bastant malmès, va veure com una plaga de llagostes arrasava el camp català creant penúries i carestia d’aliments. La pressió fiscal va anar en augment i, a més tot i el Tractat dels Pirineus signat entre França i Espanya, els constants conflictes bèl·lics provocaven que Catalunya fos “l’ase dels cops” quan el francesos penetraven al Principat i carregaven l’allotjament de les tropes a càrrec a la pagesia. El mateix feien les tropes del rei Carles II, la qual cosa exasperava el camperolat.
Carles II

Les relacions entre la vila de Terrassa i la part forana estava plena d’aversió, odi i rancúnia després de la divisió civil del terme del Castell de Terrassa en dues municipalitats autònomes, això sí, ambdues estaven regides per un  batlle comú resident a la vila.
Mentre la vila s’anava consolidant com a nucli fabril, la part forana continuava com a rural i per tant els interessos eren diametralment oposats d’una banda i l’altra, i això era un pou de problemes, d’aldarulls i desavinences que en molts casos portades davant del batlle comú i aquest sempre afavoria a la vila en les seves resolucions.
Proclama de la revolta

L’any 1687 es va produir a Catalunya la revolta pagesa del Barretines o Gorretes contra les extralimitacions de les tropes espanyoles acantonades en el Principat, que va tenir una especial intensitat a les comarques del Ripollès, Osona, Bages i, en menys virulència en el  Vallès Occidental i Vallés Oriental, i que va tenir l’epicentre a Centelles, a la Plana de Vic. En el mes d’abril, deu mil pagesos aproximadament es van presentar a Barcelona per protestar per la caòtica situació. El virrei els va prometre estudiar les seves peticions, i va proclamar el perdó l’11 d’octubre a la plaça major de Centelles.
L’any següent, davant la desafecció de la primera autoritat del Principat, el pagesos es van revoltar de nou i van crear un exercit revolucionari que atacà els hisendats així com algunes viles i ciutats on reclamaven diners de les autoritats. El conflicte es va generar a Vilamajor, al Vallès Oriental, davant la detenció dels jurats de la vila. Els revoltats s’encamiraren en gran nombre a Mataró i després a Barcelona, arrossegant pel camí gran quantitat de pagesos, com els de la Fora de Terrassa.

No es té coneixement de cap enfrontament entre la vila i la forana de Terrassa. El cert és que la vila també patia les conseqüències dels allotjaments de les tropes. El que si se sap és que la implicació de la forana en la revolta dels Barretines comportà la detenció per part del virrei del conseller en cap de la Universitat Forana de Terrassa.
 
l'abast de la revolta
Les noticies de la revolta arribaren a Madrid, que reaccionà posant en marxa cap a Catalunya les companyes de cavalleria aquarterades a València i Madrid, així com naus de guerra comandades pel duc de Veragua. Abans de començar el conflicte bèl·lic es realitzaren diverses converses per suavitzar la confrontació.
Els barratines
Tot i així l’any 1689 esclatà a Europa la Guerra dels Nous Anys. Aquest assumpte era més greu. Per tant les tropes establertes en el Principat s’incrementaren així com la pressió fiscal per mantenir la guerra contra França.
La negativa del Barretines a participar-hi comportà que el virrei emprengués una dura repressió contra els revoltats als quals va derrotar acabant amb la insurrecció.
Després de la Guerra dels Nou Anys vindria la Guerra de Successió Espanyola, el 1700.

L'historiador Marc Ferrer ens ha fet arribar l'observació següent: L'any 1697 un miler de soldats de les tropes franceses que assetjatven Barcelona, durant la Guerra dels Nou anys, van arribar a Terrassa i es van allotjar durant quatre dies a la vila, cremant tots els pallers del terme. També al llarg d'aquell any van transitar per la vila 6.000 soldats francesos, del quals 1.500 soldats i 600 oficials es van allotjar a la vila i la resta en el terme. Els vilatans també van haver de pagar les despeses dels allotjaments, així com aportar ferratge. carbó i llenya.
També al llarg de 1698 van transitar per la vila, les tropes del marquès de Espada, amb 120 oficials i 1.800 soldats, així com un regiment soldats bavaresos, amb 140 oficials i 1.200 soldats.
   
Fonts consultades:

SIMON TARRÉS, Antoni. 1640 – 1705. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2011

dissabte, 10 de gener del 2015

Fornícules i capelletes urbanes de Terrassa

Fornícula o capelleta és un buit que es deixa en el gruix d’una paret per col·locar-hi una estàtua, una imatge, etc., en aquest cas religiosa. També,  es troba sobre un pedestal o simplement de relleu adossada en alguna paret.  A Terrassa en els vials urbans la majoria són hereves de la devoció o advocació del carrer en el seu patronatge. I totes van ser profanades i les imatges destruïdes durant els estralls de principis de la Guerra Civil, i reposades un cop acabada.
 
San Roc
Sant Roc: L’any 1881 l’Ajuntament acordà la demolició del portal de Sant Roc, ja que es trobava en estat ruïnós, per la qual cosa la imatge del sant que hi havia sobre el portal es va traslladar a una nova capelleta construïda a l’última casa de la dreta de l’actual plaça Clavé. Durant la guerra civil la imatge va ser destrossada. L’any 1940 es restablí  en el seu lloc una imatge del sant, continuant celebrant-se la diada en honor seu amb el tradicional ofici, l’ofrena del ciri votiu i la processó fins a l’indret de la capelleta. El dia 16 d’agost de 1955, en remodelar-se l’edifici on hi havia la fornícula i fer-ne una de nova, es va aprofitar la diada per col·locar-hi una nova imatge construïda pels professors i alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis. La devoció terrassenca a Sant Roc es deu al vot que varen fer els terrassencs   en encomenar-se al Sant davant l’epidèmia de pesta de l’any 1589 ( vegueu en aquest blog el tema “El vot de Sant Roc”)
M.D. Montserrat
Mare de Dé de Montserrat: Quan es va enderrocar el portal de la Guia el 1882, el veïnat va voler honorar la Verge bastint una capelleta amb la seva imatge a la façana del núm. 24 del Raval. Aquesta advocació feia que els veïns  organitzessin, al segle XIX, una festa popular en honor a la verge. Aquest antic i pietós costum congregava els vilatans al Raval. Allí el veïnat reunit resava el rosari, mentre l’escolania del Sant Esperit cantava la Salve. Al bell mig del raval, davant la capelleta de la Mare de Déu, s’improvisava, encerclat per una reixa decorada amb flors i ramatge, un brollador que sostenia l’ou com balla. Al llarg del segle XX, inclosa l’època franquista, era costum la celebració d’una ballada de sardanes davant de la capelleta del raval, al capvespre del dia de la Mare de Déu de Montserrat.
La capelleta fou destruïda durant la guerra civil, però el culte a la verge es redreçà durant el règim franquista. Molts foren els terrassencs que participaren l’any 1947 en motiu de les Festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Un dels actes a Terrassa va ser la reposició de la imatge de la verge, obra de l’escultor Esteve Casanovas, a la seva a la seva fornícula.
M.D. del Roser
Mare de Déu del Roser: L’any 1932 es va crear la parròquia de la Mare de Déu del Roser erigint com església parroquial la capella de Can Falguera de Les Fonts. El dia 22 de juliol de 1951 s’obria el culte el nou temple parroquial situat en el camí de l’estació prop de la carretera de Rubí. Va ser consagrada pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. L’església prengué l’advocació de la Mare de Déu del Roser que era el mateix patrocini que tenia l’antic oratori de Can Falguera. A la façana hi ha una capella que recull en rajoles majòliques la imatge de la  Mare de Déu de Roser.

La Mare de Déu del Pilar: El Centro Aragonés celebra, des de finals dels anys 20, la festa patronal de la Mare de Déu del Pilar. Els participants es vestien de baturros i acompanyant el penó de l'entitat feien una cercavila per la ciutat fins al carrer de la Mare de Déu del Pilar on, en una capelleta situada en una façana, es feia una ofrena floral a la imatge de la Mare de Déu. La capella emmarcada en ceràmica amb la imatge de la Mare de Déu del Pilar està situada a la façana d’una casa del carrer que porta el seu nom al barri del Cementiri Vell..
Sant Isidre
Sant Isidre: L’any 1920 es va fundar el Sindicat Agrícola de Terrassa o Celler Cooperatiu. La seva seu estava ubicada al carrer de Colom cantonada amb el de Estanislau Figueras. L’edifici va ser obra de Francesc Falguera. La botiga o “celler” es va inaugurar el 15 de maig de 1949. Actualment les instal·lacions del celler estan ocupades per un supermercat. A la façana hi ha una imatge de Sant Isidre, obra de l’escultor Cèsar Cabanes. La imatge per la diada del Sant era portada en processó fins al Sant Esperit.


Sant Josep
Sant Josep de la Casa Baumann: Aquest edifici modernista es va construir el 1916,  obra de l’arquitecte Josep Coll i Bacardí com a residència familiar. En un cantó de l’edifici hi ha una imatge de Sant Josep amb el nen Jesús als braços, obra de l’escultor Cèsar Cabanes, situada en una fornícula coronada.
Més endavant  Ernest Baumann, un industrial suís, va comprar la casa  i hi va instal·lar la seva residència i les oficines de la seva indústria. El caracteritzava el posar a la seva façana o al lloc més alt de la casa la bandera del seu país. Això va fer que durant la Guerra Civil es respectés la casa. Hi residia  un estranger! Així va ser com  la imatge de Sant Josep es va salvar dels estralls revolucionaris del 1936. En l’any 1963 la casa va ser adquirida per l’Ajuntament.
Sant Pere
Sant Pere: El juliol de l’any 1936 la imatge de Sant Pere que hi havia al carrer del mateix nom dins una fornícula sobre la botiga de El Blau, fou destronada i feta a miques i des d' aleshores la capelleta restà buida fins que, per iniciativa de l' Associació de Veïns i Comerciants del carrer de Sant Pere, es va restituir una nova imatge del sant. El dia 26 de març de 1966 amb la presència de l’alcalde de Terrassa, Miquel Onàndia, s’entronitzava la imatge essent beneïda per mossèn Eduard Castelltort. L’any 1972 els propietaris de l' immoble, van enderrocar-lo per construir un nou edifici, mentre la imatge restà a resguard fins que va poder tornar al seu lloc. L’any 1983 es va fer una ofrena floral al sant mitjançat un pilar de quatre realitzat pels Minyons de Terrassa. La imatge de Sant Pere, amb unes mides de 70 x 24’5 cm., es va tallar al Taller de Escultura de Arte y Religiosa Hijo de José Renalías situat al carrer de la Font Vella.
Sagrat Cor
Sagrat Cor de Jesús: A principi del segle XX es va crear el Patronat del Sagrat Cor per gestionar un col·legi que posaren sota la tutela, el 1913, de les religioses Germanes Concepcionistes. El col·legi estava situat al carrer de Rubí (carrer del Pare Font), núm. 24. El 20 de març de 1924 passarien a fer-se càrrec de l' escola, la comunitat de les Germanes Agustines, conegudes com  "les monges del gas" perquè el col·legi de la comunitat estava a prop de la fàbrica del Gas..   El col·legi tenia capella que conservà el nom de Sagrat Cor del patronat que el va fundà.  En crear-ne , l’any 1963, la Parròquia de Sant Valentí, a falta d’un temple, la capella del Sagrat Cor va fer els serveis d’església parroquial, fins que es va construir, el 1976, una nova església a la plaça del Segle XX. A la façana hi ha la imatge del Sagrat Cor de Jesús sobre un pedestal.
Sant Ramon Nonat

Sant Ramon Nonat de Can Bogunyà: Mas aïllat dalt d’un turó i prop de la riera del Palau, que està documentat des de el segle XI. L’any 1908 es va reformar part de l’edifici. Davant de la masia, a l' altra banda del que havia estat l’era, hi havia una capella dedicada de Sant Ramon Nonat que va ser destruïda durant la Guerra Civil. Encara queda visible part del mosaic. Durant la postguerra es va obrir una fornícula a l’esquerra de la façana principal on es col·locà una imatge del sant  dins d'una capelleta de factura gòtica.


Sant Vicenç de Paül
Sant Vicenç de Paül: La Fundació Busquets o Asil Busquets porta el nom del seu fundador. Salvador Busquets i Soler. Quan va morir amb el seu llegat es va construir l’Asil Busquets, obra de l’arquitecte Lluís Muncunill Va ser inauguradael 24 d’abril de 1908. Per tal de resoldre la manca d’espai per atendre els damnificats, l’any 1949 l’edifici s’amplià amb un nou cos de planta baixa i tres pisos, que corre paral·lel al carrer de Vinyals. Aquesta edificació se l’anomenà Pavelló Alfonso Sala i tenia la seva entrada pel carrer de Vinyals. A la façana sobre la porta es bastí una capelleta amb la imatge de Sant Vicenç de Paül, obra de l’escultor Cèsar Cabanes,  realitzat l’any 1949 i format per la imatge de Sant Vicenç de Paüls amb dos infants; un portat en braços i l’altre, al seu costat.
M.D. del Socorro
Mare de Déu del Perpetu Socorro: La família Tobella, propietària de Can Montllor s’establi, el 1863, al passeig del Comte d’Ègara cantonada amb el carrer Garcia Humet. Des de 1924 fins al 1931 part de l’edifici fou ocupat pel Banc de Bilbao. Finalment Mútua de Terrassa comprava l’edifici per destinar-lo a seu social. El 28 de setembre de 1947 s’inaugurava l’ampliació de  l' edifici com a clínica, amb l’edificació d’un cos similar a la casa Montllor a tocar la cantonada del carrer de Sant Antoni i la construcció d’un tercer pis. Amb aquesta rehabilitació la finestra de la façana de la galeria de la Casa Montllor es transformà en fornícula, a l’espera, uns anys després el 1968, per instal·lar-hi una imatge Salus infirmorum  de la Mare de Déu del Perpetu Socors. Aquesta imatge dempeus de 80 cm. d’alçada i de material fos de bronze és obra de l’escultor Ferran Bach-Esteve. 
Sagrat Cor

Sagrat Cor: Al carrer de la Rasa, en el núm. 24, hi ha  les oficines del PAME que havia estat el magatzem Marcet Poal, edifici obra de l’arquitecte Josep Coll i Bacardí. Al bell mig de la façana hi ha una capella amb la imatge del Sagrat Cor. Era costum en moltes cases piadoses o de comunitats religioses, i fàbriques posar a la porta d’entrada una imatge del Sagrat Cor. Aquesta del carrer de la Rasa era de grans proporcions i alguns vianants es senyaven en  passar pel seu davant, l’espectacular fornícula amb la imatge del Sagrat Cor de Jesús en rajola de majòlica. Als seus peus hi ha una llegenda que diu «Reino en España»
Santa Elena

Santa Elena: Amb la presència de l’alcalde de Terrassa, Josep Clapés i el bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, consagrava, el dia 1 de maig de 1960, la nova església de la Santa Creu a la carretera de Rellinars. El nom de l’església fou l’escollit pel clero terrassenc en remembrança de la fructífera Santa Missió celebrada a Terrassa el 1952. L' església de línies modernes va ser projectada per l’arquitecte Frederic Viñals. A la seva façana s’hi col·locà una imatge de Sant Elena, obra de Ferran Bach-Esteve.

La Mare de Déu i el nen
La Mare de Déu i el nen: Amb la presència de l’alcalde de Terrassa, Josep Clapés, el bisbe auxiliar de Barcelona Narcís Jubany i el president de la Caixa de Terrassa, Josep Salvans, a més d’altres autoritats locals i foranes, el dia 24 d’abril de 1960 és va inaugurar l’Alberg Infantil als  afores de Terrassa. Completava el nou edifici una capella amb el seu campanar. L’any 1981 l’Alberg passà a acollir el Centre d’Estudis Empresarials. En una cantonada de l’edifici de l’Alberg  hi ha un escultura de la Mare de Déu i el nen, obra de l’escultor Ferran Bach-Esteve.

dissabte, 3 de gener del 2015

Baió, un capitost del segle IX

L’any 801 Lluís el Pietós, fill de Carlemany, conquistava la Barcelona musulmana. En una capitular promulgada pel rei Carles el Calb, l’any 844, fa referència a un document de l’any 801, en què ens diu que tropes carolíngies van rebre l’ajut dels «cavallers de Terracium Castellum». Aquesta denominació es refereix a les terres i les viles del terme d’un probable castell de material de terra, una edificació d’una vila fortificada anterior a la torre del Palau. El què els sarraïns en deien Palancia o Palau Qui eren aquests «cavallers de Terracium Castellum»?
Carlemany

S’ha especulat que podrien ser la segona o tercera generació dels magnats visigots i terratinents hispans que es refugiaren a les muntanyes de Sant Llorenç a principis del segle VIII, fugint de la invasió sarraïna i que crearen en el massís, un seguit de masos, conservant les tradicions visigòtiques i que responien a la crida de Lluís el Pietós. No és probable que la seva procedència fos d’un castell. Carlemany va posar les terres conquerides sota el marquesat de Gòtia, al sud de França i va crear la Marca Hispana, terra fronterera per frenar els atacs sarraïns a l’altra banda del Pirineu francès. La Marca Hispana estava dividida en 13 comtats als que hi hem de sumar el dels Pirineus Aragonesos i Navarresos. El més important, tot i estar a la frontera sud del riu Llobregat, era el comtat de Barcelona per ser la ciutat amb més importància. 

 Els primers comtes de Barcelona es dedicaren a reforçar fortament tota la línea fronterera del riu Llobregat a base de torres defensives a més d’intentar la repoblació de les seves terres. L'esquema políticoadministratiu es va organizar a l'entorn de dues autoritats: el comte i el bisbe. El comte estava prou enfeinat en constants batalles, amb les incursions sarraïnes procedents de Còrdova, Tortosa o Saragossa. Pel què fa als bisbes tenien una difícil tasca d’evangelització al pretendre integrar als indígenes a la nova litúrgia llatina romana o carolíngia amb la suprema del Papa de Roma. El territori català havia estat ocupat pels àrabs durant quasi 100 anys; tot i que no el van islamitzar, havien tolerat la pràctica del cristianisme mossàrab. El indígenes continuaren amb el ritus visigot de la doctrina adopcionista. 
Lluís el Piedós
L’adopcionisme és una heretgia del segle III en la què es deia que Crist era un home al que Déu va adoptar com a fill en el moment del baptisme i en el que va conferir una potència divina perquè pogués portar a terme la seva missió en el món. L’any 863 i durant uns quants anys hi hagué certa pau i els refugiats que encara quedaven a les muntanyes baixaren a les valls per repoblar-les. La reorganització del territori al voltant del Vallès va fer que un terratinent anomenat Baió es fés amb el comandament del territori que posseïa el bisbat de Barcelona. Baió volia fer reviure l’antic bisbat d’Ègara. Per aconseguir-ho va nomenar «bisbe» a un prevere, possiblement mossàrab, és a dir del ritus adopcionista i també va reconstruir en part la Seu d’Ègara. El bisbe de Barcelona, el carolingi Frondoi s’oposà a tal pretensió portant l’afer, l’any 874, al Sínode d’Attigny on exposà el cas d'un sacerdot cordovès anomenat Tirs instal•lat a Barcelona que administrava els sagraments i fins i tot cobrava delmes sense reconèixer l’autoritat del bisbe i, també, l’afer del facciós Baió i el seu bisbe. En el Sínode, Frondoi aconseguí que Baió rebés una sanció material, a més de l’anulació del bisbe promogut per ell, recuperant Frondoi els drets i privilegis sobre el Vallès per part del bisbat de Barcelona. 

El bisbe Frondoi aconseguí la submissió del Vallès tot i tenir en contra monjos hispans que es resistien a deixar la litúrgia visigòda. Va destacar com impulsor de la restauració de l’Església a Barcelona i impulsor de la restauració de la seva catedral. També fou el que trobà, el 878, el cos de Santa Eulàlia de Barcelona en el lloc on ara hi ha l’església de Santa Maria del Mar. El què quedava en peu de la Seu d’Ègara fou destruït definitivament per les ràtzies sarraïnes de finals del segle IX i principis de X, principalment la comandada per Almanzor. Només quedaren en peu els dos absis de Santa Maria i Sant Pere i l’església de Sant Miquel A partir d’aquests fet el nom de la Seu d’Ègara s’anirà diluint fins a ser un record en benefici del castell de Terrassa 

Fons consultades 
BORFO, Antoni; ROCA, Pere. D’Egara a Terrassa-Historia de Terrassa. Ajuntament de Terrassa. 1987
SOLER, Joan; RUIZ, Vicenç. Els palau de Terrassa. Estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia. Terme. núm. 14, nov. 1999. Centre d'Estudis Històrics -AHCT 
VENTALLÓ I VINTRÓ, Josep. Tarrasa antiga y moderna. Impremta i Litografia La Industrial. Terrassa 1879
CARDÚS, Salvador. La ciutat i la seu episcopal d’Egara. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1954 
CARDÚS, Salvador. Terrassa Medieval. Patronat de la Fundació Soler i Palet. Terrassa 1960 MUNDÖ, Anscari. Baió i Catalunya Catolingia. Revista TERME, núm. 28 novembre 2013. pàg. 67

dissabte, 27 de desembre del 2014

Els Retaules de les esglésies de Sant Pere



A principis del segle XV les esglésies de Sant Pere estaven bastant malmeses i aprofitant una època de prosperitat, el feligresos volgueren ornar-les amb l’última moda europea; amb retaules del gòtic tardà.
Retaule de Sant Pere / Museu de Terrassa
El Consell de parroquians de Sant Pere va fer l’encàrrec al mercader barceloní, Berenguer Gibert, el qual contactà amb el pintor gironí, Lluís Borrassà, que pintà, l'any 1411, per un preu de 272 florins, el retaule major de l’església de Sant Pere dedicat al patró de la parròquia i del qual  se'n conserven les taules laterals. És un retaule de grans proporcions dividit en tres grups: l’espai central, dedicat  a Sant Pere, patró de la parròquia, que és la part desapareguda. Les vuit taules laterals estan dedicades a escenes de la vida de Sant Pere. Dalt el capçal hi figura un escena del calvari. Actualment el retaule està exposat a l’edifici museogràfic de la rectoria.

Retaule de Sant Miquel / Museu dee Terrassa
L'any 1450 els feligresos encarregaren al pintor Jaume Cirera, deixeble del mestre Bernat Martorell, un retaule dedicat a Sant Miquel per a l'altar del baptisteri. Jaume Cirera morí aquell mateix any i Guillem Talarn, també deixeble del mestre Martorell, va acabar l'obra per un total de 100 florins o 55 lliures barcelonines.

Al retaule s’hi veuen escenes de la lluita entre àngels i dimonis i tres representacions de la Passió, el judici final, els àngels introduint al Paradís les ànimes dels justos, un sacerdot en actitud  d'enlairar  l’Hòstia i presidint la part central, la figura de Sant Miquel lluitant contra els dimonis. Al bancal  hi  ha tres escenes de la passió. Des de la nova remodelació s'exposa a l’edifici museogràfic de la rectoria.
Jaume Huguet

Dels tres retaules de Sant Pere, el tercer és el més representatiu, obra del pintor de Valls establert a Barcelona, Jaume Huguet. El Consell de parroquians de Sant Pere  li  va fer l’encàrrec, l'any 1458, de pintar un retaule dedicat als Sants  Abdó i Senén, patrons de la pagesia. L'estil de Jaume Huguet queda ben plasmat en aquesta obra, on es pot observar la representació fidel dels detalls com els teixits i la indumentària contemporània de l'autor.

La taula central conté la parella d’elegantíssimes figures de Sant Abdon i Senén, també coneguts popularment com Sant Nin i Sant Non. El cimal del retaule ve ocupat pel Calvari i, als costats, quatre  escenes del martiri dels sants. En el bancal hi figuren els sants metges Damià i Cosme. En el guardapols destaquen la representació dels escuts de Terrassa i Barcelona. El de la Ciutat Comtal perquè la vila de Terrassa era un “carrer de Barcelona”.
El retaule dels Sants Metges /Museu de Terrassa
El retaule va ser adquirit per presidir l’altar del creuer nord de l’església de Sant Pere. L’any 1928, després d' una neteja i consolidació, va ser traslladat i exposat al creuer nord de l' església de Santa Maria.

Aquest retaule és l’únic que ha sortit de les esglésies per ser exposat, el 1989, a l’exposició Mil·lenium a Barcelona.
El retaule exposat a la mostra Mil·lenium / Joaquim Verdaguer
Quant es va fer l’actuació arqueològica de principis del segle XXI, principalment a l’església de Santa Maria, aquest retaule es va exposar a la nau central de l’església de Sant Pere. A finals de  dècada es va portar a restaurar i, a l’octubre de 2014 es retornà al seu lloc del creuer nord de l’església de Santa Maria.

La seva  restauració ha permès aprofundir en el coneixement dels materials i dels estrats originals del retaule i estudiar les intervencions fetes al llarg de la seva història.
El retaule dels Sant metges de nou instal·lat a Santa Maria / Museu de Terrassa
El 18 de juliol de 1936 començà la guerra civil i la resposta terrassenca a l'alçament del general Franco fou virulenta, amb excessos, assassinats i una onada anticlerical amb la crema dels temples. La ferma intervenció del pintor Josep Rigol i altres persones, va fer possible la salvaguarda de les esglésies de Sant Pere i de gran part dels seus tresors d'art, principalment els tres retaules gòtics.



Fonts consultades:

AINAUD DE LA LASARTE, Joan. Les Esglésies de Sant Pere. Ajuntament de Terrassa. 1990

SOLER PALET. Josep Retaules a Sant Miquel. Egara, 6 febr. 1909, p. 1

DUCH, Joan. A propòsit del retaule de Sant Pere atribuit a Borrassà.  Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, març-abril 1927

Reportatge. Les obres de restauració de les esglésies romàniques i de les pintures murals i retaules de Sant Pere de Terrassa. El Dia, 7 des. 1927, p. 1

RIGOL, Josep. El retaule de Sants Abdón i  Senén, de Jaume Huguet. C.E.T., des. 1951

RIGOL, Josep  El retaule de Sant Pere de Lluis Borrassà. Centre Excursionista de Terrassa, des. 1951, p. 24

YARZA, Joaquim. Jaume Huguet i el retaule dels Sant Abdó i Senén. Terme. núm. 9, nov. 94, p. 26

PEREGRINA, Neus. Conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere. Retaule de Sant Abdó i Sant Senén. Terrassa M.M.L., 1992


dissabte, 20 de desembre del 2014

El pessebre a Terrassa: l’Agrupació Pessebrista de Terrassa


El pessebre, la representació del naixement del nen Jesús, la devem a Sant Francesc d’Assís, quan el 1223 la va instaurar a base de figuretes acompanyades de molsa, suro i troncs. Durant segles les esglésies i les llars catalanes d’aquest diorama ha acompanyat les fredes nits de Nadal i s’ha fet un lloc en el costumari català.



La primera associació de pessebristes del món es va fundar a Barcelona el 1862; la Societat de Pessebristes de Barcelona.

Terrassa és una ciutat amb gran prestigi en el món del pessebrisme tant en construccions amb molsa, amb suro… i, també, amb materials com el guix i pedra.

El primer concurs de pessebres local el va organitzar el Centre Excursionista Montserrat l’any 1929 i, el 1931, la Joventut Catòlica del Centre Social prenia el relleu fins l’any 1936

Després de la Guerra Civil, el Centre Social Catòlic recuperava, l’any 1939, el concurs de pessebres i editava un llibret on, amb conceptes clars i precisos, es detallava el procés a seguir per a la construcció de pessebres.

El 1940 s’inaugurava la venda de figures de pessebre que va donar peu a la primera Fira de Santa Llúcia de Terrassa.

Repartiment de premis. 1945 / proc. Jordi Cadevall
Va ser l’any 1943 que disset joves d’Acció Catòlica amb la presència del Regent del Sant Esperit, Dr. Ramon Sanahuja van constituir l’Agrupació de Pessebristes de Terrassa. El primer president va ser Modest Simó. Aquesta associació va prendre la seva autonomia pròpia, tot i que els seus components eren joves d'AC del Social. Es reunien al  Social, però tenien la seva seu, taller i sala d’exposició de pessebres, primerament al carrer Major, i més tard a subterrani de l’atri del Sant Esperit (1948). Allà es presentava el pessebre oficial de l’Agrupació. Després d’unes obres d’ampliació, l’any 1961 es van exposar uns diorames complementaris del pessebre oficial.

Logotip de l'Agrupació

L’any 1947, l’agrupació editava el seu primer butlletí. Dos anys després s’emprava per primera vegada el logotip de l’Agrupació, obra del dibuixant Mateu Avellaneda. Hi representà la figura del pessebre de la filadora, com a homenatge a la industria tèxtil que tant havia contribuït al creixement de la ciutat.



L’any 1968 l’entitat celebrava el 25è aniversari de la Agrupació editant un butlletí extraordinari de 42 pàgines en català i es va fer una exposició de fotografies a la Biblioteca Soler i Palet. El monumental pessebre oficial de l’aniversari va ser obra de Jaume Colom i Josep Colom-Noguera.

El 1968 es va participar en la primera trobada de pessebristes de Catalunya celebrada a Vic. L’any 1978 li va correspondre  a organitzar la novena edició de la Trobada de Pessebristes de Catalunya a l’Agrupació de Terrassa. El 8 d’octubre es celebrà a la ciutat l’acte principal: recepció a l’Ajuntament amb un piscolabis al seu pati; també una exposició de treballs o objectes pessebrístics a la Sala del Centenari, de la Caixa de Terrassa i una visita a la seu de l’Agrupació on s’estrenava la nova ordenació del local, amb voltes de guix als diorames complementaris.

Trobada de pessebristes a Terrassa / Rafael Aróztegui

L’any 1993 es celebra el 50è aniversari de l’Agrupació. Un dels actes més emotiu és l’homenatge al primer president que va tenir l’entitat, Modest Simó, amb motiu del seu centè aniversari. També es va organitzar un concert, conjuntament amb la Parròquia, amb la interpretació del “Magnifica” de Bach, es va encunyar una medalla commemorativa i, una exposició commemorativa que es va celebrar l’any 1995 al Centre Cultural..

Exposició de diorames / Proc. Rafael Aroztegui
L’any 1994 i durant tres anys l’entitat fou elegida seu de la Federació Catalana de Pessebristes.

L’any 2000 Terrassa va tornar a organitzar la 31è Trobada de Pessebristes de Catalunya. A més a més de l’exposició habitual, es va muntar una d’extraordinària a la Sala Muncunill. En un dels actes es va homenatjar al mestre pessebrista Jordi Pi.

Un diorama / Proc. Rafael Aróztegui

Cada any l’entitat organitzen el concurs de pessebres. Davant la massiva sol·licitud de participants, va fer que el concurs es dividís en varis grups; familiars amb construït amb molsa; el familiars artístics guix, pedres..., el grup d’Infantils, el grup d’Entitats; i, el d’Escolars.

Passades les festes s’organitzava el lliurament de premis en llocs com les sales del Centre Social, Ràdio Terrassa, en el propi local social o en un dinar de germanor en algun restaurant de Terrassa.



L’autor d’aquest blog ha guanyat varis premis en el concurs de pessebres de Terrassa. Fruït  d’aquesta afició són les maquetes de la “Terrassa Medieval” i “el terme de Terrassa el 1622”,  exposades en el Castell de Vallparadís



Fonts consultades:

VERDAGUER, Joaquim. El Social 1878-2003, 125 anys d’activitats. Centre Social Catòlic. Terrassa 2003.

Web de l’Agrupació de Pessebristes de Terrassa

JORBA, V. Agrupació de Pessebristes JHC. Presència des. 1968, p.7

MERINO, Carles. Agrupació de Pessebristes de Terrassa. Diari de Terrassa. Especial Nadal, 23 desembre 2000. P. 8,9 i 10