La Setmana Santa a Terrassa

La Setmana Santa es celebrava a la nostra ciutat, amb un esperit de fervor religiós, de recolliment i dolor el dies Sants i amb forta alegria el Diumenge de Rams i la Pasqua. El 

El Diumenge de Rams 1927 / Fons Ragon-AMAT

Diumenge de Rams és de les poques manifestacions religioses que encara es celebren al carrer. Molts són els que amb les millors gales primaverals s'atansen en grups familiars a les esglésies per celebrar aquesta diada. Principalment es un dia pel menuts amb els seus palmons o rams de llorer que són beneïts al carrer a la sortida de l’ofici. El dijous i el divendres sants es celebren oficis religiosos a cada parròquia fins arribar al diumenge de Pasqua, dia de la “mona”, que és quan que els padrins obsequien als seus fillols amb el tradicional ou de xocolata o pastís. Actualment aquesta costum s’ha traslladat al dilluns de Pasqua o al diumenge següent, degut a la desbandada de vacances en la que s’han transformat aquests dies de festa. El diumenge de Pasqua també era el dia on la gent sortia a cantar caramelles. Antigament aquest costum estava molt arrelat i eren les societats corals aquelles que s'encarregaven de d'anar plaça per plaça, carrer per carrer, casa per casa a cantar-ne. És curiós observar com l'èxit d'aquesta pràctica va comportar que l’any 1921 s'arribés a celebrar un concurs de caramelles. Durant l’època franquista, en canvi, els cants van córrer a càrrec dels centre parroquials, principalment. El dilluns era també el dia d’anar a menjar la mona al camp, principalment durant els aplecs que es celebraven prop de Terrassa o sortides a la font de les Canyes, Can Gonteres, el pla del Bon Aire, entre molts d'altres.

Representació d'una processó del s. XVIII

De totes maneres, durant molts segles la manifestació religiosa més tradicional de Setmana Santa havia estat la processó del Sant Enterrament, anomenada també del Dijous Sant. La documentació més llunyana l’hem de cercar a principis dels segle XVII, tenint cura de la seva organització la Confraria de la Sang de Nostre Senyor. L’any 1667 es va fundar la Confraria del Sant Crist que va substituir a l’anterior en l’organització de la processó fins a la seva supressió l’any 1970.

La processó passant per la Font Vella / Fons Ragon-AMAT

La processó sortia a les nou del vespre de la parròquia del Sant Esperit i resseguia els carrers més cèntrics de la població. Obrien la marxa els soldats romans, popularment coneguts com “els armats”, que desfilaven amb un pas molt peculiar i que anaven precedits del “capità Manaia”. A continuació seguien els membres de la Confraria del Sant Crist, vestits amb les túniques o “vestes” negres amb els colls, punys i guants blancs portant les seves atxes enceses. Darrera desfilaven els prometents o penitents encaputxats, en molts casos, descalços i arrossegant cadenes. Després venien els vuit passos o escenificacions de la Passió de Crist en imatges: el Sant Sopar, l’Oració a l’hort, la Flagel·lació, l’Ecce Homo, el Crist amb la creu, la Verònica -obra de l’escultor Armiño-, el Sant Sepulcre -obra de Francesc Torras i Armengol reproduint el Crist Jacent de Martí Díez- i la Soledat- obra de Juventeny-. Tancava la processó el Sant Crist gros portat pels membres de la Confraria del Sant Crist, desfilant sota les notes solemnes de la Banda de Música.

La processó en els anys 50 / Fons Ragon-AMAT

Durant anys, la processó de Terrassa va tenir molta anomenada i eren molts els forans que la visitaven. Els ferrocarrils de Catalunya organitzaven trens especials per retornar tota aquesta gentada als seus llocs d'origen després de la processó. Tota la població terrassenca es recollia en silenci al pas de la processó o participant en la mateixa. Com que el dia de la processó la resta de Terrassa quedava molt despoblada, el sometent havia de fer batudes i vigilar les cases i les masies pels constants robatoris que es produïen aprofitant l’absència dels seus residents. L’any 1932, proclamada ja la República, es van prohibir les processons. 

Un pas al atri de l'Ajuntament / Fons Ragon-AMAT

A l’època franquista, en canvi, la processó va tornar a sortir amb més esplendor i monumentalitat que mai. L’any 1956 per decisió papal la processó va passar del dijous al divendres. Amb l’augment del parc automobilístic terrassenc es va arribar a prohibir la circulació rodada i, fins i tot per sortir de la ciutat era necessari un permís. Tot el comerç, inclosos els bars, tancaven les portes i a la mainada se’ls recomanava no fer soroll i no jugar. 

Un pas a la plaça Vella. 1930 / Fosn Ragon-AMAT

De fet, l’únic al·licient que tenien els més menuts era anar a veure els aparadors de les pastisseries per contemplar les novelles mones de pasqua i les artístiques construccions de xocolata. El divendres abans de la processó els terrassencs podien contemplar els passos de la processó a la plaça Vella i es desplaçaven a cada una de les diferents esglésies per contemplar o adorar els “Monuments”. També feien cap a les processons de tarda de les parròquies de la Sagrada Família i de Sant Cristòfol. Amb l’arribada de noves tendències, en esdevenir els dies Sants període de vacances i disposar la gent de cotxes, van provocar la desbandada de terrassencs perdent la processó gran part de la seva capacitat de convocatòria.

L’última processó es va celebrar l’any 1968 amb una minsa assistència. L’any 1969 estava prevista la seva celebració però es va suspendre degut a la forta pluja. L’any següent el regent del Sant Esperit, mossèn Josep Pons, davant l’evidència de la davallada presència d’assistents i seguint les directrius del Concili Vaticà II que recomanava la supressió de les manifestacions religioses al carrer, va ordenar que es deixés de fer la processó del Sant Enterrament pels carrers, passant a fer-se una íntima processó dins la Basílica del Sant Esperit.  Durant anys la imatgeria dels passos va restar guardada en un magatzem. Actualment es pot contemplar al nou Museu del Sant Esperit.

Fonts Consultades

AA.DD.: Terregada. Ajuntament de Terrassa, Edicions el Mèdol, Tarragona, 1991.

PALOMARES, Miquel.: El Dijous Sant, Confraria del Sant Crist, Terrassa, 1932.

AA.DD.: Terregada, Ajuntament de Terrassa, Edicions el Mèdol, Tarragona, 1991.

BOIXADOS, Jaume: “Semana Santa” a Diari de Terrassa, 14 abril 1981.

VERDAGUER, Joaquim, La Festa al carrer. Fundació Torre del Palau. Terrassa 2005

Els Armats de Terrassa

Terrassa durant molts segles la manifestació religiosa més tradicional de Setmana Santa havia estat la processó del Sant Enterrament, anomenada també del Dijous Sant. La documentació més llunyana l’hem de cercar a principis dels segle XVII, tenint cura de la seva organització la Confraria de la Sang de Nostre Senyor. L’any 1667 es va fundar la Confraria del Sant Crist que va substituir a l’anterior en l’organització de la processó fins a la seva supressió l’any 1970.

Els Armats 1900 / Fons Ragon-AMAT

La processó sortia a les nou del vespre de la parròquia del Sant Esperit i resseguia els carrers més cèntrics de la població. Obrien la marxa els soldats romans, popularment coneguts com “els armats”, que desfilaven amb un pas molt peculiar i que anaven precedits del “capità Manaia”.

La Tradició dels Armats és molt estesa arreu de Catalunya. Tot i l’abolició de la majoria de processons, les colles de Armats, manaies o manipuls són ben presents en el principat formant part de la cultura popular. A Catalunya hi han una quarantena de colles i, en tres diades han organitzat sengles trobades; el 1990 a Girona, 1999 a Banyoles i el 2004 a Mataró.

Els Armats al carrer de l'Església / Fons Ragon-AMAT

L’origen de la tradició llegendària dels soldats romans prové de quan Pons Pilat envià una cohort per comprovar si Jesucrist havia ressuscitat després de la seva mort.

Sobre els armats terrassencs el que fora president Confraria del Sant Crist, Jeroni Font fa la explicació següent; «els soldats romans o armats desfilaven amb un pas molt propi d’ells i, al mateix temps molt peculiar; avançaven el peu esquerra alhora que donaven un cop de llança a 

Assaig al pati del Social / Foto CC El Social

terra amb la mà dreta i, després, arrossegaven el peu dret fins a unir els dos peus i començar una altra passa. Ens consta que cada any s’havien de posar soles i talons nous a les sandàlies, perquè quedaven completament desgastades. Aquest pas tan compassant es reforçava amb el so de la tuba i la percussió fúnebre del timbal, que marcaven el ritme».

«Qui dirigia tot el grup – uns 24 homes – era el “capità manaia”, que anava al davant portant una espasa i un guió amb les inicials SPQR (Senatuts Populusque Romanus). Ell manava les diferents evolucions dels passos que feien els armats quan la processó s’aturava. Aquests passos, amb els típics encreuaments dels soldats, havien estat assajats amb anterioritat tots els diumenges de quaresma als jardins del Centre Social Catòlic»

La tarda del dijous feien una passada pels carrers cèntrics de la ciutat fent actuació davant les cases que ho havien sol·licitat, majoritàriament de gent benestant.

El grups d’armat no era una colla pròpiament de cultura popular, sinó un conjunt de voluntaris que rebien una gratificació a més del que aconseguien recaptar en les seves actuacions.

Amb l’esdeveniment de la república, l’any 1932 el pas de la processó es va prohibir, recuperant-se el 1940.

Els Armats al Passeig / Carles Duran-AMAT

La última processó es va celebrar l’any 1968 amb una minsa assistència. L’any 1969 estava prevista la seva celebració però es va suspendre degut a la forta pluja. L’any següent el regent del Sant Esperit, mossèn Josep Pons, davant l’evidència d’assistents va ordenar que es deixés de fer la processó del Sant Enterrament pels carrers, passant a fer-se una íntima processó dins la Basílica dels Sant Esperit. Durant anys la imatgeria dels passos va restar guardada en un magatzem així com també el vestuari dels armats. 

Fons consultades:

FONT i CASALS, Jeroni. La processó dels Dijous Sant. Terregada, apunts sobre folklore de Terrassa. Col·lecció l’Agulla Edicions El Medol. Tarragona 1991

PALOMARES, Miquel. El dijous Sant. La Santa confraria del Sant Crist. Terrassa 1932.

BOIXADOS, Jaume. Setmana Santa. Diari de Terrassa, 14 abril 1981

Les caramelles a Terrassa

Les caramelles són rondalles que es fan el diumenge de Pasqua.

A mitjan segle XIX es va voler acostar la cultura a la classe obrera, a través de la música. La vida d’aquesta classe social es reduïa a treballar moltes hores en dures condicions i sense oportunitat de gaudir d’activitats extra-laborals de cap mena: ni oci, ni sanitat, ni educació. D’aquesta manera, els obrers abandonaven les tavernes per unir-se en societats corals. A poc a poc sorgiren a Terrassa diverses entitats i agrupacions que es dedicaven al cant coral. En general totes formaven grups de caramelles el Diumenge de Pasqua i es plantaven al peu del balcó dels amics i altra gent, principalment de fadrines, per cantar des de cançons de festeig fins al cant religiós, passant per les corrandes.

A tall d’exemple, un grup de nois, socis de la Societat Coral Joventut Terrassenca, deixaren l’entitat per formar una colla independent de cantaires. Joves, amb ganes de lluir-se davant les fadrines i sense gaires nocions de cant, tenien l’anhel de formar un grup de caramelles per sortir al carrer la Pasqua següent. Per això s’adreçaren al músic terrassenc Jacint Badrinas i Falguera, perquè els fes classes de cant i dirigís els assajos. Per la Pasqua Florida, el dia 1 d’abril, feren la primera cantada pels carrers de Terrassa amb molt d’èxit. Debutaren cantant “La donzella de la Costa”. Fruit d’aquestes cantades sorgí la Societat Coral Els Amics.

Cantaires del Coro dels Amics 1894 / Proc. Societat Coral Joventut Terrassenca

Baltasar Ragon en el seu llibre El arte y los artistas en Tarrasa en diu que el dia 21 de març de 1921 «...se celebro por primera vez un concurso de “caramelles” organitzado por la comisión de cultura del Ajuntamiento y de las cuatro “colles” que se presentaron, obtubieron premio el coro Juventud Tarrasense, los cuales en su grupo llevaban ademas dos mulas convenientemente adornadas, montadas por dos jovenes vestidos de payés. El segundo premio correspondió al Coro Los Amigos, que tambien llevaba dos mulas, pero cavalgadas por dos muchachas hábilmente vestidas a la antigua.»

També s’afegiren a aquest tradicional costum les entitats confessionals. El dia de Rams del 1877 es beneïa l’estendard o bandera del cor de caramelles del Centre Social. Aquest nou cor de l’entitat va sortir al carrer el dissabte de Glòria i el diumenge de Pasqua. La lletra de les cançons eren de Manuel Causanillas i la música del mestre Isidre Mogas. La tradició de les caramelles en aquesta entitat continua al llarg del temps, primer en nens de l’escolania i, passada la Guerra Civil, amb els nois de l’aspirantat.

Cantaires de l'Escolania del Sant Esperit / Proc. Ilustración Catòlica

A Ca n’Aurell quan Mossèn Moncau prengué la direcció de la nova parròquia de la Sagrada Família l’any 1932, Jaume Margarit li oferí la seva col·laboració per formar una escolania amb els nens de la catequesi en què, a més d’ensenyar a cantar, impartí classes de solfeig. Després de la Guerra Civil l’escolania retornà a l’activitat amb Camilo Domingo com a responsable i Jaume Margarit de nou com a director. L’escolania cantava a les misses de les festes assenyalades, a les processons de Setmana Santa i Corpus. També participaven en els cants del Pastorets. Quan el mestre Margarit ho va deixar, el substituí Josep Serres i, després prengué la direcció Josep Freixas. L’any 1968 l’escolania va deixar la seva activitat.

Grup de Caramelles de l'Escola Pia. Anys 50 /Proc. Rafael Aróztegui

Camil Domingo, aprofitant el cant dels escolans, va crear amb ells el Grup de Caramelles de la Sagrada Família. El Dissabte Sant a la tarda i el Diumenge de Pasqua sortien a cantar caramelles, primer a peu i després dalt d’un camió guarnit. El nens, amb faixa i barretina, cantaven cançons populars catalanes i també cançons de caire humorístic que criticaven la vida quotidiana de la ciutat. Després de cada actuació passaven una cistella recollint diners o queviures amb els quals feien un berenar.

Escolania de la Sagrada Família 1964 / Camil Domingo

També es van formar grups espontanis de caramelles com la colla d’Acció Catòlica del Casal de Sant Pere.

Antoni Badrenas, en un article publicat en el blog “Records de Terrassa”, en diu: «...Però, el que recordo amb més emotivitat del dia de Pasqua, eren les caramelles. Al meu barri, a Sant Pere, hi havia una coral que es deia “Societat Coral l’Aliança” que tenia la seu social al bar de l’Imperial, a la carretera de Matadepera, i en la qual cantaven una vintena de veïns del barri. Hi anaven a assajar uns mesos abans de Setmana Santa, i tenien com a director Antoni Odena, un professor de música molt popular al barri, que col·laborava amb la parròquia tocant l’orgue, amb el centre parroquial preparant la banda musical dels pastorets, i en moltes altres activitats, totes relacionades amb la música... Un cop passades les festes de Pasqua i Pasqüetes (el diumenge següent), s’acabaven les caramelles i amb la recaptació es feia un dinar, al mateix Imperial. La Societat Coral l’Aliança, a més de les caramelles, també cantava altres peces corals i per la festa major de Sant Pere, fins i tot, feia alguna actuació pública.»

El Cantaires de Sant Cristòfol de Jaume Margarit / L'Abans

A Ca n’Anglada, Jaume Margarit, que havia creat l’escolania de la Sagrada Família, va impulsar la creació de la coral infantil Cantaires de Sant Cristòfol. Entre el seu repertori van tenir-hi cabuda les caramelles.

Actualment les cantades de caramelles han desaparegut de les tradicions terrassenques; només per la Fira Modernista una de les activitats és una reivindicació de les antigues cantades de caramelles, a càrrec de la Coral Lamardebé, la Coral Rossinyol i l’Orfeó Joventut Terrassenca, el Cor Jove del CEM i el Cor Arts Música del CEM. En diversos llocs emblemàtics del modernisme, els xicots fan una cantada, alhora que les noies dels grups s’esglaien i gaudeixen dels cants dalt dels balcons.

Fonts Consultades:

FREIXAS I VIVÓ, Josep. Músics terrassencs o vinculats a Terrassa, nascuts abans del segle XX  Escola Municipal de Música de Terrassa i Arxiu Tobella Terrassa, 1980.

RAGON, Baltasar, Una cosa cada dia. Impremta Morral. Terrassa.

RAGON, Baltasar. El arte y los artistas en Tarrasa. Impremta Morral. Terrassa.

AA.DD. Terregada. Ajuntament de Terrassa. Edicions el Mèdol. Tarragona, 1991.

PUIG VILANOVA, Carles. Terrassencs de l’any 1969- 1978. Centre Social Catòlic. Terrassa, 1978.

Les cases regionals terrassenques

El fenomen de la immigració a Terrassa s'ha de dividir en dos períodes; el primer, fins a la Guerra Civil, en el que la ciutat acollí immigrants dels països catalans, de l'Aragó i de Múrcia. En la seva majoria es van integrar a la cultura catalana, nodrint les entitats terrassenques del moment i diluint la seva cultura de procedència a les tradicions terrassenques.

En el segon període, l'allau migratori després de la guerra és força significatiu. La Ciutat passà de tenir 45.000 habitants l'any 1940, a 160.000 el 1980, amb una cota màxima en el quinquenni 1960-65 que acollí l'arribada de gairebé 15.000 immigrants.

L'establiment d'aquests altres terrassencs a la perifèria urbana va aglutinar cultures regionals separades de la tradicional terrassenca, principalment en l'aspecte lingüístic. L'enyorança de la seva terra i la voluntat de preservar la seva cultura va fer possible l'aparició de cases regionals que omplien el vuit que la cultura catalana no podia oferir per la seva repressió sota el règim franquista.

Aquestes entitats, en el seu apartat lúdic o folklòric, celebraven diversos actes al carrer que han esdevingut tradicionals dins la cultura popular terrassenca.

Una de les més antigues és el Centro Aragonés, fundat el 1914 celebra des de finals dels anys 20, la festa patronal de la Mare de Déu del Pilar. Els participants es vestien de baturros i acompanyant el penó de l'entitat feien una cercavila per la ciutat fins al carrer de la Mare de Déu del Pilar on, en una capelleta situada a una façana, es feia una ofrena floral a la imatge de la Mare de Déu. Després la comitiva es dirigia a l'església del Sant Esperit per celebrar una missa baturra. Seguidament es feia el gran dinar a la seu de l'entitat o al Gran Casino i a la tarda es celebrava la Jotada. Després d'uns anys de no celebrar-se, s'ha tornat a recuperar la tradició, que segueix el mateix tarannà que abans.

La festa del Pilar / AMAT

Una altra de les agrupacions més veteranes és l’Associació Cultural El Maestrat. A principis del mes de juny celebren el seu tradicional Aplec a Sant Feliuet. L'any 2001 celebraven la 46è trobada.

La Festa Galega, organitzada per la Irmandade Galega a Noso Lar, potser és la més popular de les trobades regionals; acull prop de 10.000 participants, molts d'ells d'arreu de Catalunya. L'any 2000 van celebrar la 18ena edició que, al llarg de la seva història ha tingut diversos escenaris urbans: el parc de Vallparadís en un principi i, últimament la plaça de l’1 de Maig, el dissabte, i la plaça Lluís Companys, el diumenge. Durant aquest dos dies de trobada tenen lloc mostres de danses gallegues, música, verbena, degustació de queimada, etc.. El diumenge al matí té lloc una cercavila, que té el punt de sortida a la seu de l'entitat al carrer del Comte Borrell i arriba a l'Ajuntament on és rebuda per les autoritats. Seguidament es desplacen a la plaça de Lluís Companys on té lloc, després de diverses actuacions folklòriques, un dinar a l’aire lliure amb la presència de representants del Consistori terrassenc.

Des de l'any 1991 el Centro Cultural Andaluz Alcalá La Real y Comarca organitza la processó de la Cruz de Mayo. A primers de maig celebren aquesta festa amb una cercavila pels carrers del barri de Ca n'Anglada. La comitiva, presidida per una banda de música invitada, desfila darrera d’una creu floral, portada per dones vestides amb vestits típics andalusos, seguida de mig miler de persones que participen a la processó. Acabada la cercavila té lloc un festival folklòric.

L’Associación Cultural Andaluza Amigos de la Cruz de Canjayar es va fundar l’any 2001, tot hi que abans ja va tenir un precedent quan emigrats d’aquest poble, a finals dels anys 50 van crear la Hermandat de la Cruz de Canjayar al voltant de la una reproducció de la creu del seu poble que es conservava a l’església de Sant Pere, germandat que es va diluí els anys 60. L’associació celebra la seva Festa de la Sant Creu en el mes de maig amb una missa, un dinar de germanor i un acte lúdic a la Sala Crespi. L’octubre es tornen a reunir al Bellots per celebrar a la festa de los hinojos

La Cruz de Canjayar/ Montse Saludes-Arxiu Tobella

El Centro Cultural Unión Extremeña, entre altres actes que fan al llarg de l'any, organitzen una trobada (la 9ena edició l'any 2000) a la Masia d'Els Bellots, per celebrar la matança del porc, rememorant el costum dels seus pobles d'origen que encara realitzen aquesta tradició.

La Asociación Cultural de Bacareños té cura cada any del Encuentro del Alto Alzamora, reunint als Bacareños residents a Catalunya. També organitzen freqüents excursions a Bacares.

Al mes d'octubre de l'any 2000 la Hermandad Andaluza Nuestra Señora del Rocio, portà a terme el setè Encuentro Rociero. Com cada any, una romeria surt del local social de Brumas del Rocio i enfila els carrers de Terrassa fins a la Masia d'Els Bellots. En aquest indret té lloc una missa cantada en honor de la Verge de la Blanca Paloma i diverses actuacions i balls per acabar amb un dinar de germanor.

La Festa de la Virgen del Rocio / Rafel Casanova-AMAT

Amb una quarantena d'edicions fetes, la Hermandad de San Sebastián de Fiñana organitzen una trobada anual de fiñaneros residents a Catalunya.

La Hermandat de San Sebastian de Fiñana / Montse Saludes-Arxiu Tobella

La Hermandad Divina Pastora organitza cada any una romeria; uns anys a la Masia del Bellots i altres a la Torre de Mn. Homs.

Cada any al mes de novembre el Centro Cultural Manolo del Rio fa una cercavila pel barri de les Arenes i celebra l'elecció del Andaluz del año.

La Casa de Priego de Córdoba tenen instituït anualment un dinar o sopar de germanor on es pot gaudir del tast dels pestiños, la pasta típica andalusa de Setmana Santa.

Per Sant Josep la Hermandad de Abrucena de Terrassa fa la seva tradicional romeria a l'ermita dedicada a aquest Sant a la Torre de Mossèn Homs.

En el Centro Andaluz Nueva Carteya són populars els concursos de saetes i les trobades de germandat que porta a terme aquesta entitat,  així com altres convocatòries com el Dia del Socio o el Dia del Jornalero i la Semana Cultural. També organitza anades a Còrdova, Màlaga i Sevilla per fruir de la Setmana Santa andalusa.

Visita a Terrassa de l'alcalde de Nueva Carteya / AMAT

També la Asociación Cultural de Rodeños participa a les trobades que es celebren a Terrassa i arreu de Catalunya.

La més novella de les cases regionals és la Asociación Cultural de Castilla - La Mancha. Es va presentar el 21 de maig del 2001 amb la presència de 3.500 persones entre les quals hi havia l'alcalde Manuel Royes i part del consistori. L'acte es va celebrar a la Masia d'El Bellots amb el tast d'unes populars migas.

El diumenge més proper al dia 28 de febrer es celebra El Dia d'Andalusia, amb diversos actes organitzats per la Coordinadora de Entidades Andaluzas de Terrassa. L'acte principal es el Día de Campo que es desenvolupa a la Masia d'Els Bellots amb l'actuació de diversos grups de cante i baile i amb la degustació d'una gran paellada per dinar.

Fonts consultes: diaris varis, anuaris de l'Arxiu Tobella i diverses consultes amb els responsables de les Cases Regionals.

El barri de Ca n’Anglada i la Parròquia de Sant Cristòfol

 El barri deu el nom a la masia de Ca n’Anglada, i la parròquia, a l’ermita romànica de Sant Cristòfol. El mas i la capella situats entre els carrers de Mossèn Àngels Rodamilans i de la Mare de Déu del Mar i la masia de Can Gorgs al nord de l’avinguda de Barcelona eren les úniques edificacions de tot una zona de camps de conreu, oliveres i vinyes situada entre el torrent de Can Gorgs o de Can Palet i la riera de les Arenes.

Terres de Ca n'Anglada des de la ctra. de Montcada / Fons Ragon-AMAT

Va ser a partir dels anys 40 quan una important massa immigrant, procedent en gran part d’Andalusia, Castella i Extremadura, van començar a construir-ne casetes unifamiliars, a la serralada que de nord a sud separa les dues vies fluvials. El que serà el carrer de Mossèn Àngel Rodamilans i a redós de la masia.

La Masia de Ca n'Anglada / Jeroni Font-AMAT

A principis dels anys cinquanta el que serà un nou barri es va configurar inicialment a manera d’eixampla barceloní, amb grans quadrícules. Tanmateix, posteriorment l’especulació va fer possible la parcel·lació d’aquestes quadrícules, donant lloc a una xarxa d’illes de cases molt més estretes.

L'església de Sant Cristòfol / Fotos Francino-AMAT

Paral·lelament, l’any 1955 el bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, decretava la creació de la Parròquia de Sant Cristòfol.  Un any després s’obria al culte l’ermita de Sant Cristòfol de la masia de Ca n’Anglada com església provisional de la Parròquia i es posava la primera pedra de la nova església situada al mig del barri. El 21 de desembre el bisbe auxiliar de Barcelona, Narcís Jubany  beneïa la cripta. L’any 1963 ja es disposava de la nau central i es col·locava la campana de l’església.

La creació de la nova parròquia va tenir una importància decisiva en la configuració del barri, tant en la vida espiritual, per la catequesis o grups de joves (JOBAC), com en les activitat lúdiques, entre elles la creació de l’equip de futbol Centro Parroquial de Sant Cristobal.

La processó de Setmana Santa 1958 / Fotos Francino-AMAT

L’augment de població posa de relleu l’existència de dèficits de tots tipus. Al principi no hi havia ni clavegueram ni aigua corrent. La llum hi va arribar l’any 1958. Pel que fa a l’ensenyament es va solucionar amb la construcció del parvulari Sant Cosme i del Grup Escolar Ramon i Cajal, inaugurat l’any 1961. Més tard, l’any 1963, es construeix el col·legi Parroquial Ramon Pont. Després de llargues gestions amb l’Ajuntament i el ministeri d’Educació s’inauguraven, l’any 1974 i 1977, les escoles Antoni Ubac i Magdalena Rosell, respectivament.

El 1963 el barri comença a créixer cap el nord, amb la construcció dels primers blocs de pisos de VITASA, que van donar a la zona el caràcter obrer, reivindicatiu i antifranquista que va convertir la plaça de Ca n’Anglada en la “Plaça Roja”.

A principis dels any setanta començà a funcionar la Junta de Veïns del barri de Ca n’Anglada, aquesta serà l’embrió de la Associació de Veïns que treballaria per la millora del barri: el 1971 es va asfaltar el primer carrer, el de Sant Tomàs i s’urbanitzà la plaça Pius XII (plaça de Can’Anglada). Progressivament es van asfaltant la gran majoria de carrers.

Son anys difícils per els moviments politics i sindicals que han de fer la seva tasca clandestinament. Hi ha una forta presència de militants del PSUC comandada pels capellans de la parròquia, Agustí Daura i Joaquim Garrit. Dins a l’església de Sant Cristòfol es van celebrar les primeres assemblees de Comissions Obreres.

Carrer de Santa Cecilia 1981 / Jaume Valls-AMAT

L’any 1980 té lloc una permuta de terrenys esportius entre la parròquia i l’Ajuntament. Es construir un nou camp de futbol a l’altre costat de la riera de les Arenes, en la zona anomenada El Pinar, i en els antics terrenys del carrer Sant Tomàs s’hi construí  una zona esportiva. Aquestes instal·lacions es completaren, l’any 1988, amb la construcció d’una piscina pública pel barri.

L’any 1984 una zona indefinida del barri, el sector de Can Gorgs, entre l’ Escola Industrial i l’avinguda de Barcelona es segregà del barri de Ca n’Anglada, creant-se el de l’Escola Industrial-Plaça de Catalunya.

Per la Festa Major de Ca n’Anglada, el dia 9 de juliol del 1994 va tenir lloc la inauguració del nou Centre Cívic “Montserrat Roig” del districte II, situat a l’avinguda de Barcelona cantonada amb el carrer de Sant Tomàs. L’acte el va presidir el conseller Antoni Comas i l’alcalde de Terrassa, Manuel Royes.

Plaça de Pius XII / AMAT

El barri de Ca n’Anglada es podria dividir en dues zones ben diferenciades. Al sud «zona baja», predominen les petites cases d’autoconstrucció dels primers immigrats dels anys cinquanta, on ha envellit la població al produir-se la marxa del fills a la recerca d’habitatges millors. A la part nord, els pisos de la VITASA dels anys seixanta, on hi ha una major part dels nous immigrats dels col·lectius magrebí i equatorià, amb sobre-ocupació de les vivendes. La degradació urbanística va comportar l’establiment en aquesta zona de població amb rentes baixes.

Dins aquest escenari l’any 1991 va esclatar un incident entre joves que desfermà  l’enfuriment dels veïns contra la comunitat magrebí, en uns successos que els mitjans de comunicació, en ple més de juliol i mancats de noticies, van magnificar creant un descrèdit que encara s’arrossega avui dia. Tot i així el conflicte era present i l’Ajuntament intervingué creant una societat anònima per alleugerar les tensions. El pla tenia com a objectiu frenar els processos de marginalitat i d’exclusió social. Es van millorar alguns carrers, es va crear una biblioteca nova i es va posar com a fita la reforma dels pisos de la VITASA i la instal·lació d’ascensors en els mateixos. Més enllà de la política municipal hi ha col·lectius en el barri que treballen per a la integració tenint com a base el diàleg entre comunitats. Hi ha diverses associacions cíviques i culturals que actuen amb aquest propòsit. El barri té una vida comercial molt activa i alguns dels seus restaurants són molt reconeguts.

Fonts consultades
AA.DD. Coneguem Ca n’Anglada. Parròquia de Sant Cristòfol. Terrassa.1988

Junta de Museus. El Sarcógafo de Ca n’Anglada. Tarrasa información. 26 febr. 1959, p.1 i 5

PUIG, Marcelo. Ca n’Anglada. Tarrasa Información, 31 març 1973, p. 5

BATALLA, Vicenç. Ca n’Anglada, sintesi de les barriades obreres. Al Vent, núm. 87, març-abril 1986, p. 13-17

BALLARÍN, Cesar, CASAS, Just i MÁRQUEZ, Manuel. Història social de Ca n’Anglada: movimiento veinal. 1950 -1995. Terme. núm 12, nov. 1997. Centre d'Estudis Històrics -  AHCT

Mesón de los Arcos

En època medieval a la plaça Major de la vila hi havia dos hostals: el d’en Satorra,  i el de n' Alberigues. Aquest últim, propietat de Berenguer Alberigues, estava situat a la plaça cantonada amb el carrer de Jaume Cantarer. 

Carrer de Monterol/dibuix Mateu Avellaneda

Hi ha constància documental que l’any 1382 es va adobà la façana de l’hostal. Testimoni d’aquesta remodelació va ser el finestral gòtic que va presidir l’edifici fins l’any 2000. Era una artística llinda de pedra esculpida A la  part inferior estava treballada formant una mena de brodat calat amb dos caps esculpits a les impostes. La part superior forma un timpà decorat amb una senzilla orla i protegit per un guardapols de línies rectes fistonat pel interior.

La finestre Gòtica

Sempre havia estat un hostal o fonda. A principis dels segle XX era conegut com el bar La Punyalada. L’any 1931 Antoni Torrens el va adquirir i el va rebatejar com bar Torrens. Acabada la Guerra Civil el propietari va enderrocar l’edifici construint –ne un de nou amb el característics arcs de la planta baixa conservant la finestra gòtica. Des de llavors l’establiment portà el nom de Mesón de los Arcos, després que li prohibissin el nom d'Hostal Torrens perquè semblava que era en català.

El Mesón 1947/F.B. Ragon-Amat

L’any 1976, un dels seus fills, Narcís Torrens va agafa el relleu del negoci del bar restaurant.

Narcís en una entrevista deia: « Des del Mesón he vist moltes coses que

han passat a Terrassa: recordo una gran gentada per l’ordenació d'un bisbe o les processons de Setmana Santa, durant les quals només podíem obrir de 8 a 10 per servir sopars, i també alguna manifestació després del franquisme

que va acabar amb una persecució de la policia. En una d'aquestes vaig veure la gent corrent i vaig tancar les portes i els llums amb tots els clients ben quiets a dins! A finals dels setanta s'hi reunia tota la gent de la cultura popular, sobretot els castellers. També hi venia la gent del jazz, i un cop van portar-hi el Tete Montoliu amb els seus músics. Durant els anys vuitanta l'ambient es va endurir una miqueta, però la darrera reforma de la plaça va ser molt positiva i va portar molta més gent al bar».

El Mesón de los Arcos 1995/Diari de Terrassa

El local va ser un punt de reunió de la progresía terrassenca, acollint vivències inoblidables per bona part dels habitants de Terrassa. Era lloc de concentració dels grups de cultura popular, pricipalment del castellers. Hi havia de tot; En el seu exterior alguns “porreros” que havia portat a intervencions de la Policia Nacional

Festa de comiat/Diari Terrassa

L’any 2000 Narcís Torrens es jubilava i el més de setembre tancava definitivament el històric local.

Aquella tardor l’artista Ferran Font de Gaya li dedicava un poema amb motiu de la fi de les activitats d’aquesta fonda:

“El Mesón és a Terrassa / per tots una institució / de la seva vella plaça / allà plantat en un racó / Tingué en el seu bon inici / qualitat excepcional / aquí menjaba el patrici / l’obrer i el menestral / Personatges d’alta escola / s’asegueren al seu bar / foten-se com a Coca-cola / dignes vasos de conyac / Testimoni d’excepció / de molts esdeveniments / de corpus la processó / de casoris i enterraments / I a les festes importants / al seu davant han ballat / els capgrossos, els gegants / i els bastoners amb el drac / Bon enfilall d’alcaldes / ha vist anar al Sant Esperit / a l’ofici, i uns i altres / s’han ben canviat de vestit / És bressol de castellers, / i per tot aquells voltants / s’apleguen pels seus carrers / amb els seus climax mutants / porreros i xeringuers / No el temps no ha estat pas just, / i amb el seu pas implacable / ha apagat aquella llum, / ja no brilla per Terrassa / I com tot té un final / les potents inmobiliaries / paguen uns quants cabals / i ens ho foten tot enlaire / I, després d’aquests mals tractes / és l’hora del seu esperit / Envoltat d’olors abstractes / macarrons i peix fregit, / és va allunyant de nosaltres viatjan ver l’infinit”

(Tardor de 2000)

Narcís Torrens

Per la Festa de la Llufa a la plaça Vella es va proclamar el popular Narcís Torrens com a  Rei dels innocents.

Un dies després, el 30 de desembre, el Mesón de los Arcos s’acomiadava  invitant als seus habituals clients a barra lliure. Aquells dia el local va estar ple de gom a gom. El Minyons  i els Diables es van afegir a la festa. Els primer aixecant un pilar de cinc i, els altres amb una petita exhibició pirotècnica.

L’any 2002 l’edifici era enderrocat per construir-ne un de nou. La finestra gòtica es va conservar i avui  encara podem observar des de l’exterior  en un racó del nou edifici que s’hi ha construí Tres anys després també era enderrocat el veí edifici de la Telefònica. Per tant aquell racó de la plaça Vella perdia la seva vistositat característica vers edificis comercials.

La finestre gòtica/Rafel Aròztegui

Fonts consultades

RAGÓN, Baltasar. Els carrers de Terrassa l’any 1900. Imp. Joan Morral. Terrassa .(any?)

CARDÚS, Salvador. Espiritualitat montserratina a Terrassa. Comissió Abat Oliba. Terrassa1949.

Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic.. Gerència       d’Urbanisme. Terrassa 1981

Ajuntament de Terrassa. El Mesón de los Arcos. Visquem Terrassa. Núm. 101 novembre 2006

Blog Records de Terrassa. El Mesón de los Arcos.

MANZANARES, Jordi. El Mesón de los Arcos cerró sus puertas invitando a sus clientes. Diari de Terrassa. 3 gener 2001. p. 8

SANZ, Julián. El Mesón de los Arcos. Diari de Terrassa. 4 gener 2001. p. 13

BOIX, Josep. Del Mesón de los Arcos al edificio de Telefònica.. Diari de Terrassa, 27 abril 2005. p. 28

La Casa de la Vila - Ajuntament de Terrassa

La Casa dels Consells, de la Vila o Ajuntament és l’edifici o local fix on es reuneix el Consell Municipal.

En l’època medieval es feien reunions i consells al porxo de l’església de Sant Fruitós, a la mateixa plaça de la vila, l’actual plaça Vella.

A partir del 1560, els Llibres de consells ens parlen d’un nou lloc de reunió, la Casa dels Consells, que  podríem situar entre el castell palau i l’església de Sant Fruitós, és a dir a la banda nord de la plaça Vella.

L’any 1622 la vila va comprar el castell-palau on va instal·lar la Casa dels Consells, fins que el 1661, any en  què la ciutat es va vendre  el Castell Palau al mercader Pere Fizes. Aleshores la Casa de la Vila es devia traslladar en  una casa (que ja no existeix) davant de l’església del Sant Esperit, al damunt d’on antigament hi havia hagut el cementiri de la vila.

Les primers notícies que es coneixen de la celebració dels consell de la Universitat de la Vila les ofereixen els Llibres de Consells, que serien l’equivalent als actuals Llibres d’actes del Ple. A l’Arxiu Històric es conserven aquest llibres, des de l’any 1400, en molt bon estat, i a través d’ells podem conèixer on era ubicada la Casa de la Vila.

A la dreta, l'antic Ajuntament. 1885 / Fons Ragon-AMAT

Més endavant, l’Ajuntament es va traslladar a un nou edifici, construït l’any 1836, al Raval, Conegut actualment com l’ Antic Ajuntament i, que últimament havia estat ocupat pel Centre Excursionista de Terrassa. És un edifici de sòbria arquitectura, que segueix l’estructura d' una casa senyorial del segle XVIII. Consta de planta baixa i dos pisos més amb les golfes. A la façana principal amb una balconada de ferro de fosa. Com a testimoni d' haver estat l’Ajuntament té dos relleus de dues torres de l’escut de la ciutat,   a la  façana, sobre les finestres laterals del primers pis. Aquest edifici va ser la seu de l’Ajuntament fins al 1898, any en què l’Ajuntament permuta l’edifici propi pel que ocupava l' Institut Industrial a l' altre vorera de Raval, en la antiga Casa Galí.

L'actic Ajuntament en l'actualitat / AMAT

Aquest edifici es va enderrocar per construir l’actual edifici segons un projecte de l’any 1900 de l’arquitecte Lluís Muncunill, retocat i acabat el 1903 per l’arquitecte Antoni Pascual i Carretero. La nova casa Consistorial es va inaugurar per la Festa Major de l’any 1903. Al cap d’uns anys es van annexionar les dues cases contigües. En una d’elles, la Casa Marcet,  s’instal·laren els jutjats.

A l'esquerra, en nou Ajuntament en construcció / Fons Ragon-AMAT

La Casa de la Vila o Ajuntament de Terrassa es troba situada al raval Montserrat, núm. 14-20

En el catàleg d’edificis d’interès històrico-artístic-1981 es descriu la Casa de la Vila com un “edifici entre mitgeres, de planta rectangular i de planta baixa i dos pisos. Façana de composició simètrica, concebuda seguint els corrents historicistes de l’època, amb un porxo d’accés de tres arcades apuntades a la planta baixa, flanquejades per dues pilastres tractades com a pinacles. Gran balconada de motius gòtics al primer pis, amb les corresponents obertures d’arcs apuntats amb arquivoltes llises i guardapols molt ornat. Aquesta part de l’edifici, junt amb el Saló de Sessions, fou projectat per l’arquitecte Lluís Muncunill. El segon pis, de menys qualitat i de més simplicitat estilística, es deu a l’arquitecte  Antoni Pascual i Carretero (arquitecte municipal); no obstant això, la seva composició respecta les directrius de la façana existent, seguint el ritme vertical d’obertures.

Tota l’obra de la façana és feta amb gres de Montjuïc, amb un paredat de junta fina, per filades, i molt ben treballat, així com tot el seu motlluratge: pilars, capitells, guardapols, escuts, etc.”

La Sala de Plens / AMAT

A la Sala de Plens destaca la Galeria de Terrassencs Il·lustres, amb els retrats dels personatges destacats de la ciutat, segons una iniciativa sorgida el 1914 amb motiu de l'homenatge a Joaquim de Sagrera. En aquesta zona noble del primer pis s’ubiquen, als dos costats del saló, l’alcaldia, la secretaria i  la sala de Govern.

L'Ajuntament / Fons Ragon-AMAT

La façana estava inacabada des que es va construir l’edifici. L’any 1986 seguint la línia del projecte original de decoració amb un acabat de gablet i en el centre, l’escut de la ciutat i el rellotge

L'Ajuntament amb la façana inacabada / AMAT 

L’any 1960 es va ampliar amb un edifici de dues plantes construït al llarg del pati ,  on  hi havia hagut una nau industrial..

Finalment,  l’any 1989 es va fer la darrera ampliació amb l’adquisició de la fàbrica Càtex, a la plaça Didó, i es va construir un nou edifici per ubicar-hi tots els serveis i departaments municipals. Aquest edifici es va inaugurar el febrer de 1989.

L'ajuntament amb la façana acabada / Francesc Ruda-AMAT

Per la Diada de Catalunya del 1990 es va inaugurar la plaça de l’Ajuntament situada en el que havia estat l’antic pati. Aquest espai obert al públic en hores laborables, havia estat lloc de concentració del sometent o dels grups de cultura popular principalment dels «Armats» de Setmana Santa. Actualment és lloc de pas per anar de la plaça Didó al Raval. També lloc de recepció de visites oficials o de casaments. A la part del darrera de l’Ajuntament es pot contemplar la galeria del que va ser la Fonda Peninsular.

Fonts Consultades:

AA.DD. Història de Terrassa. Industrialització i liberalisme 1808-1874. Ajuntament de  Terrassa. 1987

FREIXA, Mireia; Llordés, Teresa. Lluís Muncunill 1868-1931. arquitecte. Caixa de Terrassa, 1996

Ajuntament de Terrassa. Catàleg d’edificis d’interès històric-artístic. Gerència d’Urbanisme. Terrassa 1981

VALLS VILA,, Jaume. S’acabara la façana. Visquem Terrassa, núm. 19, des. 1985, p. 16

Arxiu Tobella. La façana de l’Ajuntament. Claxon, núm. 91, 22 set. 1986

Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Terrassa. Sabeu on era l’Ajuntament de Terrassa l’any 1563 i l’any 1715?. Casa Gran, núm. 3, des. 1995