Joaquim Verdaguer

"Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d'àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: "El bàsquet a Terrassa";"Blanca de Centelles"; "Rieres i Torrents", entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calasanç Ciutat de Terrassa 2006 amb "Via Fora".També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d'elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís." Terrassenc de l'Any 2015.
Extret del llibre "50 anys en dansa. Esbart Egarenc"


dissabte, 26 de maig de 2012

Terrassa i el seu "Onze de setembre"


Amb la mort del rei Carles II l'any 1700 es va desencadenar la guerra de Successió entre Felip d'Anjou i l'arxiduc Carles d'Àustria, ambdós pretendents de la corona espanyola. Terrassa, com la majoria de les poblacions de Catalunya es va decantar a favor de l'arxiduc.
Després de la batalla d'Almansa on van ser derrotades les forces del arxiduc Carles d'Àustria, l'exercit borbònic va entrar a Catalunya posant setge a Barcelona, mentre un destacament de un sis mil homes resseguia el Principat per tal de reduir la resta de les indefenses poblacions. A través del testimoni de fra Miquel Garriga, pare guardià del convent de Sant Francesc, i que es troba recollit en un document manuscrit amb català de l'època, podem reconstruir els fets que van tenir lloc a Terrassa els dies 3,4,5, de juliol de l'any 1713, quant les tropes borbòniques de Felip V ocuparen saquejaren i incendiaren la vila de Terrassa. Podem seguir el fil de la crònica d'aquest document:
"Quan l'exercit dels castellans i francesos, el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, assetjà Barcelona per tal d'ocupar-la tal com especificava el tractat d'Utrecht, les tropes alemanyes, a les ordres del seu general i virrei Guidoalb Steramber, evacuaren Catalunya lliurant  les fortaleses als borbònics, a la qual cosa s'hi oposaren els catalans determinant la Diputació i Braços de Catalunya la seva defensa, ja que en l'esmentat tractat no es confirmaven els privilegis del Principat.
A Terrassa reunit el Consell de Vila, acordà no prestar obediència als castellans en la persona del duc de Populi designat com a virrei de Catalunya per Felip V, tot i el vot en contra i el parer del nostre cronista, el pare Garriga, el qual voler persuadir al Consell de l'acord pres davant les conseqüències que això podia comportar.
En contra de la voluntat del Consell el pare guardià del convent, fra Garriga i el jurat menor, Joan Gaiz, anaren al campament borbònic a prestar obediència per tal d'esmorteir  els efectes contra la vila. El frare tornà amb un salvaguarda, mentre que el conseller era retingut en el camp per ordre del duc

El dia 3 de juliol a la vila hi havia una partida de cavalleria i infanteria de les tropes catalanes, comandades pel diputat Berenguer i el general Rafael Nabot, que havien sortit de Barcelona per defensar les comarques. Aquell dia arribar la noticia que baixava de Manresa un destacament de cavalleria i infanteria format per uns quatre mil soldats castellans i francesos, manats pel general Feliciano de Bracamont. Les tropes de la vila sortiren a interceptar-los al pas del  Coll de Can Cardús, però el guia, vilatà de Terrassa, els conduir per les muntanyes fins a prop de can Margarit. La topada de les dues desproporcionades forces es decantà pels borbònics, retirant-se les catalanes amb una quarantena de morts i més de cinquanta ferits.

El camí fins a Terrassa estava obert i gran part dels vilatans fugiren a les muntanyes. Eren les vuit del vespre quan l'avançada felipista arribà a la riera del Palau on alguns fadrins i altre gent jove es rebé amb una descarrega d'escopetes, fugint tot seguit refugiant-se alguns al convent de Sant Francesc mentre que en la seva persecució els francesos  mataven a tot al que trobaven al seu pas, fent vint-i-dos morts i uns deu o dotze ferits. Veient que s'apropaven al convent, pare Garriga enfugisà als perseguit fen-los saltar la tanca dels horts del frares. Tot i així els francesos en sorprengueren a quatre matant-los. Després sis o set miquelets de França forçaren l'entrada del convent i guiats pel pare Garriga registraren el monestir sense fer cap malesa a la recerca de més voluntaris ((així anomenaven als que prenien les armes en defensa de Catalunya)
Un cop fora, fra Garriga prenen els papers de salvaguarda i acompanyat del pare cuiner, fra Josep, sortiren del convent on tot seguit foren fets presoners i guiat a la presència del coronel del miquelets i batlle de Verges, Pou de Jafre, al qual mostraren el salconduit i aprofitan per presentar-se, el pare Garriga, com a fill de la Bisbal, es dir paisà proper del coronel. Aquest portà als captius a la presència del general de destacament,  el qual no havia entrat encara a la vila i davant la seva presència va tractar de traïdors i altres greuges als vilatans de Terrassa. El pare Garriga aconseguir, al mostrar-li els paper d'obediència, mitigant la còlera del general vers a ell, per després quedar nomenat domèstic en els afers de la vila. Eren les nou del vespre quan els felipites entraren a la vila saquejant casa per casa, calant foc en algunes d'elles.

El covent de Sant Francesc / Fons Ragon-AMAT

El pare Garriga tingué cura de l'allotjament del oficials en les millors cases i el del general l'estatja al Castell Palau on toparen amb un espantat Pere de Fizes, propietari del palau, al qual fra Garriga aconseguir encobrir. Veient el caire que prenien els fets, el frare va demanar al general protecció, mitjançant quatre soldats, per salvaguardar l'església del Sant Esperit. Tot i això, a la nit, alguns soldats guiats per un o dos vilatans entraren a l'església per un forat que hi havia sobre la capella del Sant Crist i espoliaren algunes coses del temple. L'endemà al matí els frares Garriga i Llaurador aconseguiren del general més protecció per l'església parroquial. Al vespre amb una salvaguarda del general, els dos pares i el també frare Francesc Casanovas s'acostaren a la casa del síndic de la vila al qual el trobaren en mans dels botxins francesos, tot despullat així com també altres fadrins. Els frares aconseguiren treure'ls i recollint pel camí un altre jove despullat i ferit, portar-los tots al convent

El matí a punta de l'alba, el general manà cridar a fra Garriga el qual al sortir del convent va veure com la vila cremava pels quatre costats. De genolls implora el frare al general clemència per la vila, però la resposta va ser que se havia de saquejar i cremar tot, incloses l'església parroquial i el convent. Només el coronel Pou de Jofre va fer cas de les seves supliques salvat l'església i el convent
Uns poc i valents vilatans intentaren apagar el foc però va ser a la tarda quant una gran pluja l'apagà.
A la tarda el pare Llaurador ajudat per un altre frare i un novici van recollir els morts enterrant-los uns al hospital, al cementiri de la vila i altres en la tomba de la capella de Santa Elisabet dins el convent. També el pare Llaurador ajudat per fra Vicenç Terrat administraren el viàtic als moribunds.
L'endemà dimarts dia 5, el tossuts francesos tornaren a encendre el foc en algunes cases.
Amb total cremaren un centenar de cases de les quals la meitat patiren danys considerables. En el convent i l'església es dedicaren a robar principalment provisions com gra i llençols, però no foren incendiades.
També havien saquejat la església de Sant Pere on fins i tot van robar de l'altar la custodia amb el Santíssim Sagrament
Sortosament no l'emprengueren amb el convent on hi havia amagats un centenar de persones, la majoria dones que pogueren salvaguardar-se de les violacions a que foren sotmesos els vilatans que toparen amb els invasors
El dimecres al matí el destacament evacuava la vila deixant rera seu una desolada vila

El pare Garriga acaba la seva crònica "Tot lo qual per haver passat en veritat y moltes altres coses que seria llarch de dir, ho escrich per memòria y perque tal vegada temps á venir servesquia de llum y guia per altres casos, que si jó podia tornaria de altre manera me guiaria; encare que aixó ne vaix exir sens considerable dany. El predicador i Guardià de Convent, Fray Miquel Garrigà.

L'únic record que a quedat d'aquells funestos tres dies es la dedicació de la ciutat d'un carrer a fra Llaurador que ha quedat en la memòria dels terrassencs com el pare franciscà que va frenar la barbàrie de les tropes de Felip V, però no hi ha cap remembrança del pare Garriga, possiblement per la seva actuació, suposadament, de botifler, nom en que es coneixien, durant la guerra de Successió, als partidaris de Felip V.
Ofrena floral / proc. Esquerra Republicana de Catalunya
L’any 1994 la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya va proposar recuperar el 4 de setembre, data de l’any 1713 en què les tropes de Felip V van ocupar Terrassa. Dins els actes, es volia col·locar una placa commemorativa del fet a la torre del Palau. L’Ajuntament desestimà aquest emplaçament, motiu pel qual Esquerra Republicana decidí col·locar-la a la façana de la Casa del Poble del carrer Cremat, però no va signar la placa per donar-li pluralitat.
La placa metàl·lica daurada porta la inscripció següent: «En memòria de l’ocupació, saqueig i incendi de la ciutat de Terrassa del 3, 4 i 5 de setembre de 1713 per part de les tropes borbòniques de Felip V i de tots aquells/lles terrassencs que des d'aquell dia han continuat la lluita per les llibertats nacionals de Catalunya / En homenatge».

La Xemeneia Almirall

 
La xemeneia, al principi, formava part del complex industrial de la bòbila Almirall, fins que la reconversió de la zona amb la construcció d’un centre cívic i una àrea comercial, i la urbanització de l’espai a redós de la xemeneia en plaça deixaren a la vista la seva esplèndida perspectiva.
Va ser construïda l’any 1956 pel mestre d’obres Marià Masana i les seves característiques son: Alçària total, 63 metres. Diàmetre a la base, 5,5 m. Diàmetre superior, 4,8 m. Té una escala que l’envolta, amb un total de 217 graons, que han fet possible que estigui inclosa com a Record Guinness com la xemeneia amb escala més alta del món

La bòbila Almirall 1960 / Carles Duran / AMAT


Aquesta xemeneia és la més singular i espectacular - tant de dia com de nit - del conjunt de xemeneies de la ciutat i ha es esdevingut una de les representacions simbòliques més representatives de Terrassa.

El dia 5 de juny de 1999 dins el marc  de la Festa Major del barri de la Maurina, s’homenatjà sis de les persones que van participar en la construcció de la xemeneia de la Bòbila Almirall. En l’acte es descobreix una placa commemorativa amb el text següent: «Xemeneia de la bòbila Almirall construïda l’any 1956 pels senyors Francesc Almirall Lups, Marià Masana Ribas, Josep Fouquet Cons, Lucas Pérez Molina, Paulino Carbajal Garcia, Francisco Gálvez Quesada. Té una alçada de 63’25 m.  Escala de cargol la formen 217 graons. Ostenta el record Guinness 1991 per ser la xemeneia amb escala de cargol més alta del món. Ajuntament de Terrassa. Festa Major de la Maurina 1999»

El juny  de 2004 L’Ajuntament i l’Associació del Museu de la Ciència i la Tècnica i de l’arqueologia Industrial de Catalunya col·locaven un altre placa amb la subscripció següent: «Xemeneia de la bòbila Almirall construïda el 1956 pel mestre d’obres Mariano Masana i Ribas. Forma part dels 100 elements del patrimoni industrial de Catalunya per la seva estructura troncocònica, amb escala exterior helicoïdal que la converteix en la xemeneia més emblemàtica del país. Juny 2004 Associació del Museu de la Ciència i la Tècnica i de l’arqueologia Industrial de Catalunya » 

Plaça de l'Assemblea de Catalunya / Foto Rafel Casanova-AMAT

divendres, 25 de maig de 2012

El carrer Major


La vila medieval de Terrassa a redós del Castell Palau, situada entre la riera del Palau i el torrent del Palau, encerclada per muralles, torres, portals i fossats, donava cabuda a un traçat de carrers típics de l’època amb una plaça porticada, un carrer principal i altres superiors i inferior. El carrer principal o del mig coincidia amb l’actual carrer Major però amb unes dimensions molt més reduïdes. Connectava la Plaça amb el portal Major, ubicat a l’alçada de l’actual carrer Unió. En el segle XVII el carrer, en forta pendent, ja arribava a l’actual Portal de Sant Roc. 
El carrer Major 1890 / Fons Ragon-AMAT
L’arribada del tren de Baix el 1917 va comporta un canvi urbanístic substancial al voler transforma el carrer Major en un vial adient d’una gran ciutat que donés vistositat a la sortida de la nova estació. Per començar es van enrunar de cases del carrer Major que hi havia davant de la estació, es a dir l’espai de l’actual plaça Clavé. La polèmica s’encetà quan es proposa en la part alta del carrer Major, la que toca a la plaça Vella. En un principi es volia ampliar enderrocant algunes cases i fent una senzilla ampliació. Però les pressions polítiques opositores fent ús dels mitjans de comunicació pretenien una ambiciosa ampliació de casi 30 metres d’amplada amb el conseqüent enderroc de les cases compreses entre el carrers Major i de les Parres. La pressió provocà que l’arquitecte municipal fes un projecte en el qual s’enderrocaven les cases des del carrer de la Unió fins a la plaça Vella. Però l’altre tros, des del carrer Cisterna al carrer de la Unió, va topar amb els interessos de la Casa Vinyals, per tant l’ampliació es feria per la part sud del carrer Major, és dir sacrificant els jardins Vinyals on ara hi ha el Banesto.

Dibuix idealitzat de la rambla del carrer Major / AHCT

No serià fins el 1928 que es portaria a terme la reforma d’ampliació urbanitzant-se amb parterres i alzines. 


Moltes entitat bancàries és van establir en el lloc, és per això que el carrer Major també es conegut com el «carrer del bancs». El 1941 d’enderrocada la casa Vinyals, edifici senyorial que havia hostatjat reis i polítics. El 1944 es construïa l’edifici de la Telefònica, actalment ederrocat. A finals del segle XX es porta a terme la millora urbana del centre de Terrassa reurbanitzant el carrer Major com a vial semipeatonal amb entrada al parquing de la plaça Vella

El carrer Major 2001 / Jenar Indurain

Les masies


Després de la Sentencia arbitral de Guadalupe per part del rei Ferran II es donava per acabada la Guerra de Remences entre senyors feudals i els pagesos. La sentència donava fi al dret feudal dels Mals Usos i suavitzava les obligacions i gravàmens en que estaven sotmesa la pagesia. Abans el pagès sobrevivia amb el que l’hi quedava de la seva producció agrícola i ramadera. Amb la extinció de aquest dret feudal podia, fins i tot, vendre part de la seva collita. Terrassa i el seu entorn va enregistrà un creixement demogràfic i econòmic i, conseqüentment, una progressió en les explotacions agrícoles, d'on sorgiren noves famílies que, segles després, seran importants propietaris de terres. Guany d’aquest benestar en la pagesia va ser la reforma i, principalment, la construcció de la majoria de masos del terme de Terrassa.
Algunes d’aquestes masies, les reformades, són hereves de les antigues viles romanes i medievals, però la majoria foren de nova planta amb l’ocupació de nous espais forestals transformats en terres de conreu que verificaren una transformació del paisatge terrassenc
Fen un repàs de aquestes masies, s’han de diferencià tres demarcacions autònomes dins el terme del castell de Terrassa: Ell Delmari de Sant Fruitós,  és a dir el que és actualment el centre, el barri segle XX i la franja de Ca n’Aurell propera a la Rambla;  la Quadra de Vallparadís, que s’estenia pels actuals barris de Vallparadís i Can Palet; i, la Universitatt forana,  que agrupava la resta del terme i part dels de Sabadell, Sant Quirze i Viladecavall

Les masies del Delmari de Sant Fruitós eren: el mas Oller, a l’actual carrer del Nord; el de la Portella, on ara hi la Nova Jazz Cava; el mas Rossinyol o Sanllehi, situat prop d’on ara hi la Biblioteca Central; el de les Terrosses, emplaçat prop el carrer Blasco de Garay; Mas Adey, sobre el carrer de la Creu Gran; Mas Novell o del Puignovell al carrer del mateix nom; Mas del Puig Pascual, on ara hi ha l’Escola Pia: Mas Alcuba, al camí de Rubí (Sant Francesc Pare Font), prop la carretera de Montcada; mas del Pla, on ara hi ha la Masia Freixa, Mas del Palau Jussà, al final del carrer de Roger de Lluiria. Tots aquest masos varen ser engolits progressivament degut al creixement urbanístic de la ciutat

Mas Sanllehí / Fons Ragon-AMAT
Els masos de la Quadra de Vallparadís: Can Palet, Can Figueres de la Quadra, i el mas de la Castlania

Les dades sobre els fogatges o censos ens mostren l’existència més de cents cases de pagès en el terme de la Universitat forana. Fins el segle XXI han sobreviscut un total de 36 masos: Ca n’Anglada, Ca n’Arnella, Can Boada, Can Bonvilar, Can Parellada, Can Petit, etc.
De tot el seguit de masos de la part forana alguns dels més emblemàtics no han arribat fins els nostres dies, principalment pel seu enderroc per procedir a la urbanització de la zona.
Can Tusell estava situat a la cruïlla del carrer Ample amb la carretera de Matadepera. Eren populars els seus safareigs on rentava el veïnat.
El mas de Can Fatjó, arran de la carretera de Matadepera, va ser enderrocat per procedir a la continuació del carrer de l'Autonomia. Se ha de ressaltar les importants troballes arqueològiques de època romana al seu redós.

Can Boada del Pi / Fons Ragon-AMAT

Can Pous era al carrer de Francesc Salvans prop del convent dels carmelitans i pel seu costat passava el camí de Terrassa a Matadepera per Can Roca.
Can Bosch de Basea, una de les més antigues i prosperes masies del terme, estava ubicada cap el sud de la ciutat, es va abatre per donar pas a la construcció dels pisos de Can Jofresa.
Can Jofresa va ser enderrocada pel seu estat ruïnós i més tard el seu espai es va veure ocupat pel complex esportiu del mateix nom.
L'urbanització de l'avinguda de Barcelona es va portar per endavant el mas de Can Gorgs situat davant l'actual plaça de Catalunya.
Un altre construcció de d'un grup de pisos va emportar-se la masia de ca n'Aurell situada arran de la carretera de Martorell prop el pont del torrent de la Maurina.
Tots aquestes cases de pagès varen veure el seu final degut a l'expansió demogràfica i la conseqüent urbanització de les zones rurals pròximes al nucli urbà durant les dècades dels anys cinquanta als setanta.

Masia de Ca n'Aurell


La masia, que dóna nom al barri, estava a prop de la carretera de Martorell, entre els carrer de Mossèn Montcau i l’avinguda de Joaquim de Sagrera, en un lloc alt entre les rieres del Batlle i de Ca n’Aurell (actualment, el transvasament).
Masia de Ca n'Aurell1907 / Fons Ragon-AMAT
La trobem documentada en el segle XVI amb el nom de Mas Ametller. Ja amb el nom d’Aurell, era un dels masos de la part la Universitat Forana de Terrassa,  creada en el segle XVII. L’any 1800, arran de la independència del poble de Sant Pere de Terrassa, el mas Aurell passà a pertànyer al terme del poble. El seu propietari, Miquel Aurell, va ser alcalde de Sant Pere en dues ocasions (1853 i 1867-1868). Les seves terres ocupaven la part baixa de l’actual barri de Ca n’Aurell i quasi bona part del barri de la Cogullada. Entre el torrent del Batlle (carrer de Faraday) i el de la Maurina, i des del camí d’Olesa (carrer d’Antoni Torrella) fins al vessant baix del torrent de les Carbonelles. 

Terres de Ca n'Aurell / AHCT

Les primeres cases que es van urbanitzar com a vial foren les del “carrer de Ca n’Aurell” (començament del carrer Ramon Llull). L’any 1904, amb l’agregació del poble de Sant Pere a Terrassa, el sector de Ca n’Aurell, més els barris de la Riera i de l’Ombra Bona passaren a ser el barri de Ca n‘Aurell. Curiosament, quan es configurà el barri de la Cogullada, als anys setanta, el lloc que ocupava la masia passà a ser d’aquest últim barri.
El jardí de la masia era un lloc on es celebraven festes de societat. Els seus voltants eren concorreguts pels veïns de la contrada, que hi anaven per fer una sortida al camp, a dinar o a berenar.
L’últim propietari amb el nom d’Aurell, a finals dels any vint del segle XX, es va arruïnar, i va haver de malvendre la masia i les poques terres que li quedaven a la família Roca, de fora de Terrassa. Uns masovers van tenir cura de les propietats, però no vivien a la masia. Controlaven els terrenys, que havien arrendat en petites parcel·les a pagesos que pagaven amb una part de la collita. Finalment, les terres que envoltaven la masia es van requalificar com a urbanitzables i s’hi van edificar diversos edificis al llarg de la carretera de Martorell. La masia va quedar gairebé abandonada i es va anar degradant fins que va ser enderrocada per l’especulació urbanística.
El  de Ca n’Aurell es el barri més gran de Terrassa i pren el nom de l’antiga masia. Però curiosament, la masia en l’actualitat estaria fora del barri.

dijous, 24 de maig de 2012

La "gran plaça Vella"



Aquella petita plaça Major de la vila de Terrassa del segle XV davant del castell Palau que va ser ampliada arran l’enderrocament de l’hospital del Sant Esperit, va acabar de completar la seva quadratura, l’any 1891, amb l’enderroc de les cases del castell.
Durant un segle la plaça s’ha bastit amb diferents reformes des del seu empedrat i il·luminació de finals del segle XIX fins a l’enjardinament i la instauració d’un monument dedicat Alfons Sala o la última remodelació de principi dels anys 90.
Si més no la fisonomia de la plaça seria un altre si hagués prosperat el projecte sobre la plaça redactat en el Pla d’Ordenació 1953/56.

Dibuix del projecte de la nova plaça Vella / AHCT
        La remodelació de la plaça Vella juntament amb el del Parc de Vallparadís, eren els dos projectes més  ambiciosos del Pla. La plaça Vella de 2.790 m2 passaria a 10.000 m2. Aquesta amplia plaça sorgiria de l’enderroc total de dues grans illes de cases. La compresa entre els carrers Gavatxons, placeta de la Font Trobada, Raval de Montserrat, Cremat i plaça Vella quedant com a testimoni al bell mig de la plaça la torre del Palau.
Projecta de remodelació del centre

Un altre bloc a enderrocar seria la illa de cases des de la plaça Vella al carrer de Baix i del carrer de l’Església al de Jaume Cantarer. A tot això se li afegia el projecte de reforma del carrer de la Font Vella que davallava un espai obert entre la Font Vella i el lateral de tramuntana de la Basílica del Sant Esperit. També es preveia l’alineament d’algunes façanes del carrers Cremat, de l’Església i Jaume Cantarer, donant pas a una amplia plaça  on des de l’Ajuntament podia guaitar-se el Sant Esperit o la Caixa de Terrassa. Tot això suposava la desaparició del centre històric.
El cost de l’obra principalment la del enderroc de l’illa de la torre del Palau on hi habitaven 251 persones i 31 comerços va fer desistir de projecte.

El Casament vuitcentista

Tot i l’agregació del poble de Sant Pere a Terrassa el 1904, els santperencs  conservaren, al llarg del segle XX, llurs festes i costums: el seu Corpus amb l’embrancada de les façanes de les cases o la “Festa Major”, una festa de barri que conservà les essències de quan era poble, fent-la diferent a la de Terrassa o altres barris. El santperencs, captivats i nostàlgics de les seves tradicions, han volgut revifar les velles estampes del seu passat. Una d’aquestes remembrances és el Casament Vuitcentista, simulacre d’un casament tradicional i costumista tal com es celebrava a l’antic poble de Sant Pere.
El Casament vuitcentista 1930 / Fons Ragon-AMAT
 La primera vegada que es va rememorar un casament vuitcentista va ser l’any 1930 i el van organitzar terrassencs seguint un guió dels folklorista Joan Amades, que va reconstruir un casament segons l’antic costum català entre persones d’estament benestant. El simulacre de casament es fa fer a les esglésies de Sant Pere durant la Festa Major de Terrassa, però la festa es va celebrar a l’envelat instal·lat a la plaça del Progrés, on es va celebrar un festival folklòric amb la participació de l’Esbart Català de Dansaires de Barcelona.
L’any 1951, tot celebrant la seva Festa Major, el santperencs varen voler revifar aquella primera representació fent-la seva. Aquesta vegada el guió, seguint les directrius de Joan Amades, era de Francesc A. Izquierdo que va reproduir el casament de forma tradicional evocant la cerimònia i els costums populars vuitcentistes del poble.
El Casament vuitcentista 1951 / proc. Joaquim Verdaguer
 A les festes de l’any 1981 es va recuperar el Casament Vuitcentista que va continuar representant-se fins l’any 1987. Després, intermitentment, l’any 1992, en motiu de l’Olimpíada de Barcelona i els anys 1997 i 2002. En dues ocasions, l’any 1982 i el 1992, el casament va ser de debò, és a dir, de veïns del barri que van aprofitar el seu propi casament real i no imaginari, per celebrar-lo en el marc de les festes del casament vuitcentista.
El Casament Vuitcentista 1997 / Foto Xavier Verdaguer

El tren vertebrat


Dels projectes que no s’han portat a terme a Terrassa al llarg de la seva història, alguns són emblemàtics perquè la seva execució hauria variat considerablement la configuració urbanística  i paisatgística de la ciutat. Un d’aquest grans projectes és el del tren vertebrat.
Al Ple de l’Ajuntament del 7 d’abril de 1971 s’aprovava el projecte d’un tren aeri vertebrat que fes les funcions de metro o autobús. El projecte fou presentat pel sr.  Andreu Fresnadillo aleshores tinent d’alcalde de Serveis Municipals i Habitatge. L’ideòleg era l’enginyer Dr. Goicochea, inventor del Talgo. La característica principal del tren era que circularia sobre pneumàtics que amortiguarien el soroll i cada roda portaria un motor elèctric, per tant no es produiria pol·lució. El tren aniria sobre pilastres elevades sobre els diferents vials terrassencs.

El tren vertebrat / AHCT

El projecte presentava una primera línia que anava des de els grups Sant Llorenç a la plaça Clavé i estava dividit en dues fases. La primera des dels esmentats grups a la plaça Dr. Robert i la segona des de dita plaça a la del Clavé, però aquesta última fase estava subjecte a l’execució de l’eixamplament del carrer de la Font Vella o en cas contrari, contemplava el soterrament de la línia en aquesta zona. Les estacions s’ubicarien; una dins el parquing que es volia construir a la plaça Vella i un altre, com a terminal, dins el parquing del Portal de Sant Roc.

La primera fase contemplava 5 estacions: l’inicial dels grups de Sant Llorenç, grups Egara, Laniseda, Escola Industrial i a la plaça Dr. Robert. Tal com hem dit, en aquesta fase el tren aniria elevat en pilastres al bell mig  de la carretera de Castellar i Avinguda de Jacquard. El problema es presentava al pont del passeig, ja que la seva poca amplada no permetia el seu pas. En el projecte es contemplava, o bé eixamplar-lo, o bé aixecar pilastres al torrent fent un pont paral·lel.

Simulació del tren vertebrat / fotos Francino-AMAT
El projecte aprovat tenia un pressupost de 26 milions. Diferents inconvenients i problemes econòmics i també la defecció general, van diluir en el temps i la memòria l’esment projecte i ara 40 anys després sona com una llegenda terrassenca.
 
Dins l’amplitud del projecte també es contemplava, pel futur, un total de 5 línies més: una segona seria de nord a sud, seguint el llit del torrent de Vallparadís, des de la carretera de Matadepera a la avinguda de Santa Eulàlia. La suma d’una tercera, quarta, i cinquena fase serien el resultat d’una circumval·lació a la ciutat: des de la rambla d’Ègara, avingudes de Santa Eulàlia, del Vallès, de Bejar i finalment altre cop a la rambla.
La sisena línia era una supletòria de circumval·lació que seguiria el trasvassament o ronda de Ponent.


Silumació del tren vertebrat / fotos Francino-AMAT





dimecres, 23 de maig de 2012

Perquè Terrassa té dues parelles de gegants?

 
 L’any 1850 l’artista terrassenc Francesc Torras i Armengol, per encàrrec de l’Ajuntament, va esculpir un gegants perquè la ciutat gaudís d’una parella en les seves festes tradicionals. El gegant, que representa un noble del segle XV,  va ser abillat amb vestidures de l’època i era conegut com el Robesa i les seves mides són: 4’20 m d’alçada i 98 kg. de pes. La geganta, coneguda popularment com la Pepona té 4’10 m. d’alçada i 92 de pes i la seva vestimenta, així com el pentinat, seguia, cada any, la moda del temps.
Els gegants vells 1925 / fons Ragon AMT

 

 

Aquests gegants, per la seva alçada i pes, es feien molts difícils de portar i eren constants les seves caigudes, cosa que provocava constants reparacions.

L’any 1950, amb motiu de la festa del centenari d’aquests gegants i en  homenatge seu, va tenir lloc la celebració d’un concurs provincial de gegants. Dins d’aquesta trobada es va procedir al bateig d’uns nous gegants de Terrassa encarregats per l’Ajuntament i que havien de substituir al vells. Aquests gegants eren més baixos i més manejables que els seus predecessors i eren obra de l’artista olotí Lluís Carbonell. El gegant representa el comte Ramon Borrell i porta a la mà dreta un ceptre rematat amb l’escut de la ciutat. És conegut com Ramon o Ramonet i les seves característiques són: 3’73 m. d’ alçada i 85’5 kg. de pes. La geganta reprodueix la comtessa Ermesenda tot i que és coneguda com l’Estefania. La seva alçada és de 3’65 i el pes de 85 kg. Ambdós gegants llueixen la corona comtal.

La trobada de gegants formava part del conjunt d’actes que es van programar, al llarg dels anys 1950 i 51, amb motiu del XV centenari de la fundació de la Seu Episcopal d’Ègara. L’acte, que a Catalunya tenia algun precedent, com la trobada de l’any 1902 a Barcelona i a Sabadell el 1930, va ser una idea de Jaume Cos i Gibert el qual va tenir cura de l’organització i de la coordinació, ajudat pel secretari de la Comissió de Festes, Francisco Pérez. Als anys cinquanta no eren fàcils les comunicacions i el transport de gegants es va fer per mitjà d’atrotinats camions, carros i per ferrocarril. La comissió organitzadora va pagar un tant per cada quilòmetre pel transport com a ajut als diversos gegants.

El diumenge de festa major, el 2 de juliol de 1950, van concentrar-se davant l’Ajuntament un total de 17 parelles de diverses poblacions de la província: de Badalona, Barcelona, Berga, Capellades, Cardedeu, Cardona, Igualada, Manlleu, Manresa, Mataró, Molins de Rei, Sabadell, Sallent, Sant Sadurní d’Anoia, Torelló, Vic i Vilafranca del Penedès i els quatre gegants de Terrassa.
A les deu del matí una comitiva encapçalada per les autoritats, seguits per l’aplec de gegants, va fer el recorregut des de la Casa de la Vila al Sant Esperit, on les autoritats entraren per assistir al sant Ofici en honor als Patrons de la Terrassa. Mentre, els gegants s’arrengleraven enfront del temple on eren contemplats pels terrassencs, els més menuts s’apropaven per tocar-los i els que disposaven de màquina de fotografiar immortalitzaven aquell moment.
A la sortida d’ofici es va reprendre la cercavila pels principals carrers plens de gent, tot fent camí cap a la plaça del Progrés, lloc disposat per la concentració, on s’hi havia instal·lat un semi-envelat per celebrar el concurs. Durant el trajecte els gegants anaven precedits per un estendard amb el nom de la població de procedència mentre eren admirats per milers de terrassecs. A la plaça del Progrés primer hi va haver una actuació conjunta, on els gegants ballaren un vals-jota. Després cada parella va oferir el seu ball, davant d’un jurant format per Josep Boix, Cèsar Cabanes, Jaume Cos, Santiago Padrós, Carme Roig, Salvador Salvatella, Cándido Villanueva, Mercè Viver i Tomàs Viver. Aquest va deliberar com a parella guanyadora els gegants de Berga, quedant en segon lloc els barcelonins de la Casa de la Caritat. Pel seu mèrit escultòric foren premiats els de Molins de Rei i els de Vilafranca del Penedès.
La trobada va tenir un gran ressò de la premsa de l’època i va ser enregistrat pel No-Do i exhibit pels cinemes de tot el país.
En acabar l’acte, davant un acord pres prèviament, on es deia que els gegants vells serien cremat i, després, que serien retirats al museu, l’alcalde Alfons Vallhonrat, fent-se ressò del desig popular, els va indultar, decidint que continuessin apareixent  junt amb els nous en les solemnitats tradicionals.

Presentació dels nous gegants 1950 / Fons Ragon-AMT

L’any 1966 varen ser jubilats, pel seu estat lamentable, i dipositats al museu de Terrassa. L’any 1981 eren recuperats i arranjats pel nou grup de geganters i tornaren a sortir acompanyant el gegants nous en les seves actuacions tradicionals de Festa Major i en el recuperat  Carnestoltes.
Dels gegants nous, l’any 1989, l’artesà terrassenc Jordi Grau en va construir unes rèpliques més lleugeres, que es van estrenar per la Festa Major de 1990. Els originals de l’any 1950 van passar a l’exposició permanent del Museu de Terrassa, al castell de Vallparadís.


Pel maig de l'any 2000, Terrassa tornava a gaudir d'una gran festa gegantera. Es celebrà la commemoració del 150 aniversari dels gegants vells. Durant tot el mes es van realitzar diversos actes que van tenir com a inici, el 5 de maig a la Sala Muncunill, amb l'exposició "Gegants centenaris" on hi havia reunides 15 parelles de gegants de més de cent anys d'arreu de Catalunya. En l'acte d'inauguració es va presentar la novedosa indumentària dels gegants vells de Terrassa amb vestits dissenyats per Ramon Roig i pentinats del perruquer Pere Vilagrassa.
El dissabte dia 29 va tenir lloc la cercavila, pels carrers cèntrics de la ciutat, d’una gran trobada de gegants no centenaris.
Com a clausura de la commemoració i com a acte principal, el diumenge 30 es van reunir, a la plaça Didó, 21 parelles de gegants centenaris que van acompanyar als gegants vells fins al Parc de Vallparadís, tot passant per la Rasa, Creu Gran, pont i l'antic poble de Sant Pere. Al parc varen ser rebuts per una gran multitud que va esclatar amb grans aplaudiments amb l'arribada dels gegants homenatjats. Després de diversos actes d'exhibició la festa es va clausurar amb un dinar per a 600 persones.


La plaça Vella


 La vila de Terrassa neix a finals del s.XII,  entre el 1180 i el 1193. La espai davant del Castell-Palau es va transformà en la plaça de la vila (Platea o Forum, en llatí). En un principi era gairebé tres vegades més reduïda que la seva extensió actual. D’aleshores ençà la plaça ha canviat de fesomia quasi tantes vegades con de nom. En el segle XVI amb l’enderroc de les muralles de llevant i del hospital del Sant Esperit i el vell cementiri, es va engrandir la plaça. Més tard, l’enderroc de l’església de Sant Fruitós i bona part del nord li va donar més amplitud. A principis de l’any 1891 l’Ajuntament, davant la manca d’espai a la plaça Major per allotjar el mercat, va decidir quadrar-la. L’únic obstacle per fer-ho eren les Cases del castell que sobresortien de l’alienació de la resta de cases de la part nord de la plaça.

La plaça Major 1885 / Fons Ragon-AMT

De les reformes urbanístiques cal destacar, com les més notables d’aquest últims segles:la de 1925, emplenant la plaça de jardins i palmeres: la de l’any 1950 amb el nou enjardinament i la inauguració del monument a Alfons Sala; i per últim, la de 1995 amb la remodelació total de la plaça i la construcció del pàrquing soterrat.

Pel que fa al seu nom, el 1911 portava el de plaça Major, tal com havia heretat de l’etapa medieval; el 1920 passà a anomenar-se Plaça de la Constitució; després plaça de la República i Plaza de España en època franquista. Popularment no se l’esmenta com a Plaça Vella abans de 1908, any en què s’inaugurà el Mercat de la Independència al Raval de Montserrat. El nom de Plaça s’havia associat des d’antic al de mercat, atès que allí a la plaça Major s’hi celebrava. Amb el nou mercat cobert al Raval, el que s’havia fet des d’antic a la plaça passava a ser el mercat vell, de manera que la Plaça començarà a dir-se també Vella.

Mai oficialment la plaça havia portat el nom de Plaça Vella fins que l’any 1979, amb l’entrada dels ajuntaments democràtics, que es va canviar el nom de plaza de España, pel nom popular de Plaça Vella.

La plaça Vella 2012 / foto Joaquim Verdaguer

Sant Llorenç del Munt i els terrassencs


 Sant Llorenç de Munt, monti altiorem supra Tarraciam o muntanya més alta sobre Terrassa, ha atret sempre l’afany excursionista dels terrassencs i de tots els vallesans. Qualsevol diumenge es pot observar el rierol de muntanyencs de camí cap a la Mola o cap a d'altres indrets de la parc natural de Sant Llorenç del Munt. El propi parc natural és escenari en l'actualitat de diversos esdeveniments i celebracions que apleguen un bon nombre de terrassencs que volen participar en actes pròpiament ciutadans o que es sumen a iniciatives col·lectives juntament amb d'altres amants de la muntanya.
Però aquesta predilecció i aquestes activitats no vénen d'ara, si no que vénen de ben lluny. La muntanya ha estat testimoni de commemoracions extraordinàries com la Festa de la Pau. L'any 1917  es va col·locar la primera pedra d'un projecte que pretenia construir al cim de la muntanya una monumental creu que simbolitzés la pau al món. Així mateix, durant el solemne pontifical de l'any 1964 i presidit pel bisbe auxiliar Maties Solà es celebrava allà dalt el novè centenari de la consagració de l'església de Sant Llorenç del Munt. De la mateixa manera, el dia 20 de juny de 1965 prop de dues-centes persones s’aplegaren dalt del turó del Montcau per inaugurar la taula d’orientació bastida pel Centre Excursionista en aquell indret, i que encara perdura. La taula va ésser erigida com un homenatge a totes aquelles persones que, durant els anys trenta, van treballar en la confecció de la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt editada per la mateixa entitat. El 19 de maig de 1961 es celebrava a coll d’Eres un acte en record del primer Aplec de Sant Llorenç, que tingué lloc l’any 1904 i en el qual fou present el poeta Joan Maragall. En aquest acte, el de 1961, es va descobrir un monòlit erigit en record del pas de Maragall per Sant Llorenç.
Monument a Maragall / Foto Francesc Miralles

Els aplecs han sovintejat en la connexió dels terrassencs amb altres amics de la muntanya: l’aplec de Can Poble ha estat el més habitual. La Mola també ha estat el marc de diverses mostres cultural com un concert de jazz o les concentracions de castellers o geganters. Dins d'aquest esbós de moviment i de gernació terrassenca a Sant Llorenç no podem pas oblidar l’esport, com ara les marxes de regularitat organitzades pel Frente de Juventudes els anys seixanta, la pujada a la Mola organitzada pel Club Muntanyenc, el Trial de Sant Llorenç, la pujada de marxa a la Mata o les proves ciclistes de pujada a l’Obac i la Mata. En tot cas i com que la Generalitat de Catalunya va decretar la prohibició de realitzar competicions en l'interior dels parcs naturals, gairebé totes les proves esportives han anat desapareixent de Sant Llorenç.
D'altra banda, des de l’any 1992 es va consolidàt una programació cultural original i diversa en el marc del cicle “Viu al Parc” que es celebra d’abril a juliol i que organitza la Diputació de Barcelona conjuntament amb els ajuntaments que tenen competències al parc. Diversitat d’actes formen aquesta iniciativa: concurs d’aquarel·les a la Mola, Festa Major del parc a l’Obac, tot sumant-hi les activitats que es realitzen a les diverses poblacions vinculades amb el parc. Tot aquest reguitzell d'activitats tenen la finalitat de difondre el ric patrimoni cultural, original i natural del massís, donant resposta a les inquietuds culturals que es generen al seu entorn. També l’Ajuntament de Terrassa per mitjà de la seva Oficina de Turisme organitzava l’oferta de la Ruta dels Bandolers per la serra de l’Obac.
En l'actualitat, un dels actes més puntuals, regulars i tradicionals que es celebren dalt la Mola i en el qual hi participen terrassencs és la Festa de Sant Llorenç, el dia 10 del calorós mes d'agost. L'acte s'inicia amb la celebració d'una missa, per després procedir al pas d’una processó amb el sant a redós del monestir, cantant els seus goigs. L’any 2005 per primera vegada l’acte va estar precedit pel bisbe de Terrassa Àngel Saiz Meneses. Un altre dels actes que es celebren és la munió d’excursionistes que assisteixen anualment a la Missa del Gall.
La Festa de Sant LLorenç / Foto Rafal Aróztegui








dimarts, 22 de maig de 2012

Els torrents del Rossinyol i del Salt

 
Torrent del Rossinyol

Aquest petit torrent és ben singular, ja que és l’únic del terme de Terrassa que no desaiguava a cap riera, sinó que s’estancava al bell mig de Terrassa, encara que se suposava que antigament desembocava a la riera del Palau. També, llavors, era conegut com a torrent Graella o Grahera i, també, del Rossinyol.

El seu aiguaneix s’honora d’haver estat el basament d’unes proves olímpiques, ja que l’Estadi Municipal, reformat per allotjar la subseu d’hoquei als Jocs Olimpícs del 1992, es va construir aprofitant els fons del barranc, l’any 1959.

El torrent, després de traspassar l’avinguda de l’Abat Marcet, seguia en direcció sud entre els carrers del Pla de l’Ametllera i de Bartomeu Amat, on ara hi ha la plaça de Rosa Mora.

Seguint pel costat del carrer del Pintor Viver arribava a la via del tren, ara soterrada, per entrar a les terres de can Santllehí, on més tard s’hi construïren les naus de la fàbrica Torredemer i on actualment hi ha la Biblioteca Central. Continuava avall entre els carrers de Sant Gaietà i del Pantà fins a arribar a l’alçada del carrer de Suris, indret on, en no trobar sortida, s’estancava tot formant un pantà; d’aquí ve el nom del carrer del Pantà.

El petit curs del torrent i la seva poca capacitat receptora d’aigua feia que quan sobreeixia, en dies de forta pluja, anegués els entorns; així, sempre tenia al seu entorn una espessa vegetació, que configurava un formós parc anomenat per tothom com els Campos, que, juntament amb l’edifici del Teatre del Retiro, era un lloc d’esbarjo dels terrassencs.

Segons estudis recents, es creu que aquest torrent havia tingut antigament una continuació cap al sud. Al capbreu de Pere de Fices —datat entre el 1660 i el 1662— s’esmenta la rasa que baixava pels patis de les cases de tramuntana del raval de Montserrat, prop del mas d’en Portella. El torrent baixava pels actuals carrers de Gavatxons i de l’Església, en un tram que es va aprofitar per fer el fossar de la vila medieval i que era conegut com a torrent del Palau. Després de baixar pel carrer de la Rutlla es trobava amb el torrent del Salt, al lloc conegut com el Rasot, a l’entrada de l’actual carrer de Sant Genís.



Font. Baixava cap al sud i, després de traspassar el carrer de Torres i Bages, girava cap a l’esquerra per anar a cercar la masia coneguda com l’Aiguacuit, des d’on tombava cap a la dreta i, a uns pocs metres, anava a trobar el torrent del Salt o d’en Malet.

Torrent del Salt

Aquest era un dels més cèntrics de la ciutat. Tenia el seu origen al carrer de Mossèn Pursals, al clot del pla de l’Estació del Nord. Baixava pel lateral del carrer de Sant Leopold, entre aquest i el carrer del Nord, prop del mas Oller, fins a arribar a la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, per endinsar-se, posteriorment, en un profund rec, d’on prové el nom del carrer del Camí Fondo. El rec era aprofitat, en alguns trams, pel recorregut del camí de Terrassa a Matadepera.

En arribar a la placeta de Saragossa, el torrent enfilava cap al carrer de Sant Pere i, a l’alçada del Cercle Egarenc, saltava cap el que van ser, més tard, els jardins d’aquesta entitat i també cap a llevant dels jardins de la Casa Alegre de Sagrera fins a trobar l’actual Centre Social Catòlic, on recollia les aigües de la font Vella i de les basses del Puig Novell (que era el lloc on a l’època medieval s’anava a fer la bugada).

La placeta de Mossèn Jacint Verdaguer. A l'esquerra les restes del torrent del Salt / Fons Ragon-AMT


Resseguint el lateral del Centre Social Catòlic, traspassava el vapor Ros i el carrer del Portal Nou i anava a endinsar-se pels terrenys que més tard serien el vapor Gran; arribava prop de la cruïlla del carrer de Sant Genís amb la Rutlla, al lloc anomenat Rasot, on rebia un petit rec procedent del fossar de la vila o torrent del Rossinyol.

Al final del carrer de Sant Francesc, girava lleugerament i anava a trobar el carrer de Baldrich. En aquest indret, on més tard es va instal·lar la fàbrica Sala i Badrinas, rebia per l’esquerra el torrent d’en Viveret; baixava després cap al sud entre els carrers de Baldrich i del Pare Font, fins al carrer del Mestre Trias. Tot seguit, continuava paral·lelament a la carretera de Rubí, entre l’Aiguacuit a la dreta i el mas Malet a l’esquerra, i menava a la riera del Palau.

El tram des de la Vila fins a la riera també era conegut com a torrent dels mas de l’Alcuba, en referència a una masia ubicada fora de les muralles. La part final també era coneguda com a torrent Malet, en referència al mas Malet.

En el segle XVII quan la vila de Terrassa va enderrocar les seves muralles, es va expandir ràpidament al llarg del que serien posteriorment els carrers de Sant Pere i de la Font Vella. Cap a la meitat d’aquest segon, a l’alçada de l’actual Social tallava el pas el torrent del Salt. La solució perquè no quedés el torrent al bell mig de la vila va ser fer un petit transvassament, és a dir, una rasa que des de la Placeta de Saragossa anés directament a la Riera del Palau. Quan més endavant es va canalitzar el carrer se l’anomenà Passeig del Pantano, tot i que la veu popular continuà dient-li carrer de la Rasa. Durant la II República va rebre el nom de Manuel Azaña i durant el franquisme el de General Mola. L’any 1979 es va recuperar en nom popular de la Rasa.

El raval de Dalt i la M.D. de Montserrat


Raval (arrabal) és una paraula provinent àrab que vol dir: Part d'una població que està o havia estat a extramurs.
A finals del segle XVI van començar a construir-se cases fora de les muralles de la vila, davant del portal Cremat al llarg del camí Romeu de Montserrat, en terres del Camp de la Sínia. Tot aquest espai fins al portal de la Guia, situat prop la riera del Palau, era conegut com el raval de Dalt per diferenciar-lo del raval de Baix (La Rutlla)
Al fons del raval, en les hortes del Canyo, hi havia l’hospital de Sant Llàtzer, enderrocat per construir-hi, el 1908, en el seu lloc el Mercat de la Independència.
El tram del raval de Montserrat que discorre pel costat del Mercat dela Independència, és conegut popularment amb el nom de "carrer del peix". Rep aquest nom per estar ubicat en aquest costat del mercat de venda de peix. En aquest carrer, a més de l'hospital, hi havia l'anomenat Portal de la Guia, enderrocat el 1882.
L'Ajuntament l'any 1835 és trasllada a la nova Casa Consistorial que és l'edifici on fins ara hi havia el Centre Excursionista.
L’any 1770 la família Galí va construir la seva casa senyorial en el que havia estat el mas de la Portella. Aquesta casa a mitjans del segle XX la va adquirir el Institut Industrials que a la vegada tenia de rellogats a l’Ateneu Terrassenc, la Fonda Peninsular i la Caixa de Terrassa. El 1898 es va fer una permuta d’edificis entre  l’Ajuntament i l’Institut Industrial. L’Ajuntament instal·lat ara a la antiga Casa Galí, la va enderrocà per construir una nova Casa de la Vila bastida per Lluís Muncunill.
Durant el transcurs dels anys el raval ha estat objecte de diverses reformes. Una de les més singulars va ser posar un passeig al mig amb arbres. L’ultima remodelació es va fer any 1998 al construir-se en el seu subsòl un gran parquing
El raval de Montserrat 1885 / Fons Ragon-AMT
 La Mare de Déu de Montserrat del raval
Quan el Raval de dalt, per on discorria el camí Romeu cap a Montserrat, es va urbanitzar, la veu popular va acabar anomenat aquell espai com el Raval de Montserrat, tenint en el seu extrem de ponent la salvaguarda del portal de la Guia o de Montserrat. El veïnat va voler honorar la Verge bastint una capelleta amb la seva imatge a la façana del núm. 24 del Raval. Aquesta advocació feia que els veïns del raval organitzessin, al segle XIX, una festa popular en honor a la Verge, la qual es celebrava el dia 8 de setembre, dia de la Nativitat de la Mare de Déu o, com diu la veu popular, «el dia de les Verges trobades». Aquesta antiga i pietosa costum congregava els vilatans al Raval. Allí el veïnat congregat resava el rosari, mentre l’escolania del Sant Esperit cantava la Salve. Al bell mig del raval, davant la capelleta de la Mare de Déu, s’improvisava, encerclat per una reixa decorada amb flors i ramatge, un brollador que sostenia l’ou com balla. Més enllà, prop de l’actual Mercat de la Independència, es construïa, a base de l’art del pessebrisme, una gran reproducció en suro de la muntanya de Montserrat amb el monestir i les ermites, tot presidint l'escenari una imatge de la Verge. Al llarg del segle XX, inclosa l’època franquista, era costum la celebració d’una ballada de sardanes davant de la capelleta del raval, al capvespre del dia de la Mare de Déu de Montserrat.
Marian M. Galí en el seu Romiatge Espiritual ens diu: “En les processons de pregàries els terrassencs dels temps passat, portats per una fe santa i patriarcal alhora, després de recórrer els carrers i places, seguint un tradicional costum, en arribar al Raval, obrien de bat a bat i, posant el Sant Crist de cara a Montserrat i amb els ulls fixos en la Santa Muntanya, entonaven, implorant misericòrdia i plens de emoció i d’esperança, la Salve Regina, seguidament de la qual acabaven cantant la rescobla dels antiquíssims goigs, que diu: «Sacratíssima Senyora / Mare del Fill increat: / Ajudau-nos a tota hora, / Princesa de Montserrat».”
La capelleta fou destruïda durant la guerra civil, però el culte a la Verge es redreçà durant el règim franquista. Molts foren els terrassencs que participaren l’any 1947 en motiu de les Festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat. A Terrassa els dies previs a la gran diada del 27 d’abril, es celebraren actes de fervor montserratí. Un d’ells fou la reposició de la imatge de la verge  a la seva fornícula del Raval de Montserrat i que encara perdura. La imatge, obra de l’escultor terrassenc Esteve Casanovas, va ser transportada des del Sant Esperit al raval en una atapeïda processó de torxes presidida per l’arxipreste Castelltort.